William Ian Miller

William Ian Miller. Anatomía del asco. Taurus. Madrid. 1998. 360 pp.

Hi ha temes sobre els què no és fàcil parlar. Encara més: hi ha qüestions sobre les què no sembla seriós ni legítim posicionar-se. El fàstic és una d’elles perquè, per una banda, convida a tractar afers tabú que semblen atemptar contra la bona educació i la preservació de la dignitat humana i, per una altra banda, perquè és relativament fàcil resultar cursi en voler mantenir del decòrum. De la mà d’autors com Aristòtil, Darwin, Freud, Montaigne, Nietzsche, Orwell, Rousseau o Shakespeare se’ns demostra com, a més de repel·lir, la sensació de fàstic també pot resultar atractiva. En realitat, ser fastigós constitueix un tret recurrent d’allò morbós i sensacionalista ja que està impregnat de sexe, violència, horror i violació de les normes de la decència. Anant més enllà de les escoles predominants que pretenen explicar les emocions apel·lant a l’interès personal, l’egoisme o  l’aspiració al poder, Miller (seguint E. Goffman) es basa més aviat  en l’estudi de les passions de defensa i reacció que ens permeten preservar la nostra dignitat. Ja en una obra anterior (“Humiliation and other essays on Honor, Social Discomfort and Violence”, 1993) Miller es va centrar en la persona que pateix una pèrdua de categoria social i les emociones de vergonya, humiliació i venjança que això provoca. En cert sentit aquest nou llibre constitueix l’altra cara de la moneda. En definitiva, el convenciment que les emocions ens assignen un lloc en les jerarquies socials porta l’autor a oposar-se a la separació entre psicologia, filosofia moral, literatura i història. I aquí rau la tesi central del llibre: el fàstic és l’emoció més visceral de totes però, quan opera, esclata en un món de significats que afecten les ordenacions polítiques, socials i morals.

Francesc-Xavier Marín