Reyes Mate

Reyes Mate. Medianoche en la historia. Comentarios a las tesis de Walter Benjamín “Sobre el concepto de Historia”. Trotta. Madrid. 2006. 338 pp.

Alguns autores han quedat inevitablement marcats pel seu destí. Una cosa semblant passa amb algunes obres, el destí de les quals no pot separar-se de les peripècies de la seva redacció i edició. La intenció originària de Benjamín era escriure una historia de la societat moderna, però el seu suïcidi va fer que el manuscrit passés a Hannah Arendt, qui el va lliurar a Adorno que, juntament amb Horkheimer, el van editar el 1942 i el van reeditar el 1950, 1965 i 1974. El 1991 Giorgio Agamben descobreix una nova versió amb una tesi (la XVII) absent en les edicions anteriors.

Alguns veuen aquesta obra com un manual de guerrilla urbana, uns altres la perceben com una meditació jueva profètica, i altres la presenten com un intent de conciliar el marxisme i el messianisme. Però, per damunt de tot, les Tesis és una reflexió teòrica sobre el temps i la història, una nova epistemologia (sobre la veritat, el coneixement i la realitat) i una nova teoria política (del subjecte crític, subjecte de la història). En efecte, la realitat, travessada completament per la història, no és un procés mecànic sinó un joc de possibilitats; d’aquí l’obligació testimonial del subjecte que ha de fer-se càrrec de les circumstàncies per transformar-les des de l’esperança. Aquí rau l’imperatiu de la memòria: el món ha d’estar dotat de sentit per l’ètica, des del record sempre present de les víctimes. I és que no es pot oblidar que tots els avenços es fan sobre les espatlles d’una part de la humanitat que viu en permanent estat d’excepció. El dret queda en entredit mentre alguns éssers humans no frueixin dels drets més elementals. Urgeix un pensament nou que no oblidi que l’ésser humà ha de ser l’arrel de totes les preocupacions. Un pensar nou en què el perill esdevé categoria hermenèutica perquè ajuda a visualitzar allò que en condicions normals passa desapercebut; en què no impera la  indiferència sinó l’esperança; en què el paradigma ja no són la vídua, l’orfe i l’estranger sinó el drapaire i el flâneur, és a dir, els recollidors de la brossa que genera la realitat. I és que només l’exclòs pot imaginar un sistema sense exclusions. Un pensar nou que no és simple substitució d’allò antic. No hi ha simple repetició ni pura invenció, sinó recreació, repàs crític dels grans temes de la Modernitat: la crítica a la religió (secularització del messianisme), la revisió de la tecnociència (autonomia de les mercaderies que adquireixen una dimensió ideal), la complicitat entre progrés i barbàrie (la història com a oblit i la memòria com a revisió de la història). En definitiva, la percepció que la justícia ha de ser la resposta a la injustícia.

Francesc-Xavier Marín