Mircea Eliade

Mircea Eliade. Una nueva filosofía de la luna. Trotta. Madrid. 2010. 141 pp.

Pocs autors dominen el llenguatge com ho fa Eliade. La lectura de les seves obres no deixa mai indiferent, ni per la selecció dels temes, ni per l’erudició desbordant, ni per la contundència dels seus judicis. Autor d’una obra unificada, aquest tercer volum d’assajos (després d’haver-se editat Fragmentarium i La isla de Eutanasius) demostra l’íntima connexió que Eliade va establir entre els seus textos periodístics i les seves reflexions sobre morfologia de les religions. En aquest cas, potents comentaris sobre aspectes espirituals (el simbolisme lunar, aquàtic o vegetal, la singularitat bíblica, les comunitats jueves en la diàspora egípcia o les innovacions de Rudolf Otto) i suggerents presentacions de grans escriptors (Shaw, Butler, Huxley, Chesterton, Barbelion, Unamuno, Svevo, Papini, D’Annunzio i Gobineau) exemplifiquen a la perfecció el mètode d’Eliade: un recorregut per la geografia espiritual de la humanitat per mostrar com les síntesis mentals modifiquen la imatge del món. Una epistemologia antievolucionista (les cultures s’expandeixen i es contrauen en una dinàmica pulsatòria) que pren com a punt de partida la consciència creadora de símbols per trobar un sentit a la realitat.

Francesc-Xavier Marín