Miguel García-Baró

Miguel García-Baró. La compasión y la catástrofe. Sígueme. Salamanca. 2007. 366pp.

El debat sobre el mal (moral i físic) obliga a escollir entre una esperança absoluta i el nihilisme. Ens força a evitar caure en la intranscendència i apel·lar decididament a la defensa de la causa de la humanitat sofrent. I, en aquest context, enfront de la violència i la força dels poders, s’alça poderosa l’experiència vital del poble jueu com a promesa d’alliberament i bondat infinites. En els moments en què ens embarga la temptació de la inanitat o quan tot sembla resultar indiferent, la filosofia jueva ens recorda tossudament el pes de la responsabilitat que converteix els altres en proïsme. Tant Cohen, com Rosenzweig, Levinas o Buber mostren la possibilitat de trobar en els textos jueus un motiu d’esperança més profund que qualsevol desànim. L’ètica kantiana no va saber anar més enllà del subjecte moral i de l’ideal d’humanitat; van ser els jueus (seguint les petjades dels antics profetes) els qui van reformular la importància de l’altre com a proïsme i de la compassió com a valor essencial. L’idealisme no serveix per interpel·lar el subjecte enfront del dolor dels altres, no ajuda a descobrir en l’alteritat la traça de la transcendència, no col·labora en la creació de la utopia d’una humanitat reconciliada. És la santedat enfront de la profanació, la pau messiànica enfront de la violència, la compassió enfront de la catàstrofe.

Francesc-Xavier Marín