Max Scheler
Max Scheler. Esencia y formas de la simpatía. Sígueme. Salamanca. 2005. 349 pp.
Essent estudiant a Jena, Scheler (1874-1928) es forma en els paradigmes historicistes de Dilthey, irracionalistes de Nietzsche i neokantians d’Eucken, fins que coneix Husserl i s’orienta vers la fenomenologia. Dels diferents temes que va abordar en les seves obres (metafísica, antropologia, filosofia de la religió, sociologia del coneixement) la major transcendència l’ha adquirit la seva reflexió axiològica. Husserl havia posat l’èmfasi en la intencionalitat de la consciència, però havia limitat les seves anàlisis a l’estudi dels objectes intencionals de la raó, és a dir, a les idees. Scheler voldrà reflexionar sobre la intencionalitat de les emocions i els seus objectes intencionals, és a dir, els valors. Per a ell els valors existeixen en un regne d’objectes ideals jerarquitzat que es troba al nostre abast a través de la intuïció emocional. En efecte, la vida emocional té la seva pròpia lògica i dinàmica que no es funda simplement en els interessos psicològics (contra la pretensió nietzscheana de subversió i creació de valors) sinó que arrela en l’antropologia i l’ètica.
En aquesta obra originària de 1923 Scheler estableix tres criteris del sentir que permeten l’accés a tres tipus de valors: en primer lloc els estats sentimentals que pertanyen a fenòmens i no a actes, és a dir, vivències lligades a sensacions però no referides intencionalment als objectes que puguin ser patits, suportats, consentits, fruïts…. En segon lloc els sentiments amb intencionalitat cognoscitiva que ens refereixen immediatament a valors com allò bo, allò agradable i allò bonic a través de notes qualitatives emocionals. Finalment, els actes emocionals (de preferir o postergar, d’amor i d’odi) basats en la vinculació entre les formes de comportament i les vivències de simpatia (cortesia, pietat, agraïment, lleialtat, humilitat, enveja, gelosia…). L’important d’aquesta classificació és que permet elaborar una teoria sobre la profunditat de la vida emocional que Scheler resumeix en quatre estrats: 1.- Sensacions afectives com el dolor o el benestar corporal i la dimensió agradable-desagradable lligada a sensacions dels sentits. Aquí trobem els valors d’útil-inútil, agradable-desagradable. 2.- Sentiments vitals funcionals i intencionals (com angoixa, por, vergonya, aversió, simpatia, repugnància…) en els què sentim literalment l’ascens o decadència de l’existència. Correspon als valors de noble-vulgar, benestar-malestar. 3.- Sentiments anímics o sentiments purs del jo desvinculats de la dimensió corporal (tristesa, alegria). A aquesta esfera pertanyen els valors de just-injust, bonic-lleig, vertader-erroni. 4.- Sentiments espirituals o sentiments de la personalitat dels quals en vivim completament allunyats o ens absorbeixen completament (desesperació, felicitat). Formen part d’aquesta categoria els valors de sagrat-profà.
Per a Scheler allò singular de la simpatia és que ens presenta l’emoció dels altres sense que la visquem. En aquest sentit la simpatia es diferencia del contagi afectiu ja que aquí no es produeix fusió amb els altres. D’acord amb la classificació de Scheler només són potencialment simpatitzables els sentiments vitals, els anímics i els espirituals. En efecte, en sentir el mateix que una altra persona allò del què en tenim coneixement és de l’estat del proïsme, però no tenim coneixement de que l’altre experimenti la mateixa realitat que nosaltres. Mentre que l’amor és espontani, la simpatia és reactiva i, en aquest sentit, només es pot simpatitzar amb éssers que senten. No es tracta, per tant, d’optar per uns valors i de renunciar a uns altres sinó de viure en harmonia, és a dir, d’ordenar els valors inferiors als superiors evitant el dualisme entre el vitalisme i el racionalisme.
Francesc-Xavier Marín