Manuel Suances Marcos

Manuel Suances Marcos. Arthur Schopenhauer. Religión y metafísica de la voluntad. Herder. Barcelona. 2010. 278 pp.

La història del pensament ha tractat injustament Schopenhauer. Per bé que es destaquin la qualitat del seu estil literari, la contundència de la lògica del seu pensament o la genialitat de les seves propostes, el fet és que Schopenhauer acostuma a ser citat com el simple pas entre Kant i Nietzsche. Sovint silenciat, s’oblida que Schopenhauer dóna un gir inesperat a la tradició que rep i obre la via definitiva vers el pensament contemporani.   

Schopenhauer assumeix que el món és la nostra representació, una ombra, una aparença. Rebutjant tant el materialisme com l’idealisme, pensa que la causalitat és la llei bàsica d’una realitat sense principi ni fi, eterna i autosuficient. Però Déu escapa a la causalitat i, per tant, es manté al marge de la nostra representació. Com va fer Kant, també aquí Schopenhauer nega el coneixement científic com a estratègia per a la demostració de Déu: analitzant el món mai no arribarem fins a Déu. Aquest és l’error de la prova cosmològica. Tanmateix, no es tanca la possibilitat metafísica; al contrari, l’anàlisi de la voluntat, de la immortalitat de l’ànima o de la llibertat revelaran la insuficiència de la ciència per assolir el per què últim de les coses. Aquest serà l’àmbit d’acció, per bé que desigual, de la filosofia i de la religió. I, malgrat que aquí Schopenhauer és deutor d’una postura francament elitista, el seu mèrit rau en mostrar l’ambivalència de la religió: eleva l’ésser humà més enllà de l’animalitat fent-lo entrar en la moralitat, malgrat que ho faci de forma dogmàtica, rebutjant el diàleg i exercint una intolerable pressió. Reapareix aquí la tesi de Marx: la religió educa les masses, preserva l’ordre social i consola en l’adversitat, però des d’una perspectiva mítica… Aquesta és l’ambigüitat a la què fa front Schopenhauer: la religió és imprescindible perquè refrena i consola, però no és plenament racional. Trobarem la mateixa idea en un gran lector de Schopenhauer com va ser Freud. La pregunta és immediata: si la religió ens manté en el terreny de les opinions i de les representacions, existeix alguna possibilitat d’accedir a l’autèntica realitat? Efectivament, serà a través de la voluntat. Una voluntat autosuficient, sense causa, creadora del món com a representació. La realitat és una objectivació de la voluntat, una manifestació d’aquesta experiència interna que no es veu afectada pel temps. Igual que el món sense principi ni fi, també la voluntat és una aspiració eterna, un desig permanentment insatisfet. D’aquesta manera Schopenhauer combina unitat i multiplicitat, immanència i transcendència, fenomen i noümen en un singular i poderós sistema on costa identificar la línia que separa intuïció i racionalitat, creativitat i crítica, ordre natural i ordre moral… Es tracta d’una realitat en lluita amb ella mateixa, expressió de la cega voluntat de viure sense fi predeterminat. La vida és tràgica perquè és dolor i mal, perquè no existeix la possibilitat real de l’esmena o del penediment a través de la llibertat.

Francesc-Xavier Marín