Juan Masià. Animal vulnerable

Juan Masià Clavel (2015), Animal vulnerable. Curso de antropología filosófica. Trotta. Madrid. 304 pp.

Juan Masià (Múrcia, 1941) disposa d’un pensament suggerent que no deixa indiferent ningú. Està especialitzat en antropología filosòfica (en va ser professor convidat a la Universitat de Comillas entre 1988-1998) però té una extensa i polèmica obra sobre bioètica (n’ha estat professor a Osaka i a Tokyo durant més de dues dècades). L’antropologia de la vulnerabilitat que proposa l’ha dut de forma natural a la bioètica, potser una de les disciplines on el debat sempre obert n’és un element imprescindible. El gruix de les seves publicacions es mou en aquesta dualitat: Temes de bioètica, Anatomia de la moral (ambdues publicades en japonès), El animal vulnerable (1997), Para ser uno mismo: de la opacidad a la transparencia (1999), Bioética y antropología (2004), Fragilidad en esperanza: enfoques de antropología (2004).

Fa anys que Masià treballa prenent com a punt de partida la convicció que l’ésser humà viu en una tensió permanent: entre el cos i la ment,entre la dimensió individual i la comunitària, entre l’ètica i la tècnica, entre el pragmaisme i l’espiritualitat, entre la llibertat i la dependència, entre el present i el futur... Es tracta, en tots els casos, d’una antropologia que reflexiona sobre l’entre que configura la nostra condició. No som éssers predeterminats ni acabats sinó que l’existència no és altra cosa que l’assumir-nos com a una tasca a acomplir, sempre incompleta, mai no resolta satisfactòriament sinó en procés. Aquest estar en camí ens defineix: qui no evoluciona sinó que roman aturat ha renunciat de facto a la seva naturalesa, s’ha traït a si mateix, ha dimitit de la responsabilitat de fer-se i refer-se continuament.

Aquesta condició existencial (ex-stare, trobar-se fora d’un mateix) explicita l’ambiguïtat del nostre ésser: des d’un determinat punt de vista ja som però, des d’una altra perspectiva, sempre ens estem fent. Mai no podem dir una paraula definitiva sobre nosaltres mateixos perquè el pas del temps no és, en el nostre cas, una simple condició cronològica sinó el fonament de la dimensió autobiogràfica de l’existència: el temps és l’àmbit de què disposem per anar desplegant la nostra personalitat, per edificar la nostra individualitat. Fins que no morim disposem de la possibilitat de canviar, de ser d’altres maneres, de constituir-nos com a éssers diferents del que ja som. Ens definim per l’esperança, per la negació del determinisme i per l’afirmació de les possibilitats sempre latents.

Tot plegat fa que la vulnerabilitat sigui probablement el tret que millor ens caracteritza: endinsar-nos dins de nosaltres mateixos és una font inesgotable d’autoconeixement però també de decepcions quan constatem en què ens hem convertit; sortir fora de nosaltres mateixos és l’ocasió de trobar companys de viatge que contribuiran a consolidar-nos en l’existència, però també l’oportunitat de perdre la identitat... El contacte amb la realitat (l’interior i l’exterior) ens afecta perquè la realitat és dura i quan hi topem acostumem a ser nosaltres els qui en sortim masegats. Però l’antropologia de Masià és esperançadora: no hi ha raons determinants per abandonar la tasca de fer-nos malgrat totes les ensopegades. I és que la vulnerabilitat també ens converteix en éssers radicalment interrogadors: preguntem el per què de les coses perquè volem entendre, perquè no ens conformem amb respostes vagues, perquè intuïm que cap resposta no esgota les preguntes, perquè sabem que qüestionar la realitat és una de les millors maneres d’avançar. Encara més, la vulnerabilitat fa de nosaltres éssers constitutivament dialogants, que busquen fer-se càrrec de les coses a través de l’intercanvi d’idees i punts de vista. 

Ser animals vulnerables és el tret que ens singularitza: ens trobem entre els objectes i els subjectes, entre la biologia i la cultura, entre les preguntes i les respostes, entre la realitat i la responsabilitat, entre la individualitat i la sociabilitat, entre la vida i la mort... Al llarg de la seva obra Masià repassa totes aquestes dimensions que conformen una vida amb sentit, una vida que assumeix l’ambiguïtat però aspira a la convivència, una existència ètica que pretén la deliberació i el discerniment per tal de ser lliures. L’Antropologia de Masià vol ser terapèutica:no es tracta d’aspirar a un simple coneixement sinó d’explorar per tal de descobrir qui som realment. No es tracta simplement de saber sinó d’aprendre a interpretar la nostra identitat per tal de qüestionar dialogant, d’integrar relacionant, de créixer bo i pensant, d’articular discernint, de viure essent crítics per tal de fer habitable el món.

Francesc-Xavier Marín