Juan José Tamayo. Religión, razón y esperanza. El pensamiento de Ernst Bloch

Tamayo, J.J. Religión, razón y esperanza. El pensamiento de Ernst Bloch. Tirant Humanidades. Valencia. 2015. 325 pp.

Ernst Bloch (1885-1977), malgrat el seu caràcter extraordinàriament heterodox, ha estat un dels pensadors més originals i influents del segle XX. L’afany per recuperar la seva dimensió de signe de contradicció podria explicar, per exemple, les diverses reedicions en els darrers anys d’algunes de les seves grans obres (El principi esperança, Dret natural i dignitat humana, Petjades, Thomas Müntzer teòleg de la revolució), així com la publicació de suggerents assajos dedicats a la seva persona i pensament. Entre ells s’ha de destacar l’estudi que li va consagrar Juan José Tamayo el 1992 i que ara veu de nou la llum, revisat i ampliat. 

Certament l’obra de Bloch no és còmoda de lectura ni de comprensió. Hi contribueixen la profunditat del seu pensament i el seu caràcter pluridimensional (filosofia, teologia, antropologia, ètica, estètica, dret, història), la seva cultura enciclopèdica que es tradueix en una gran riquesa temàtica, així com el seu pensament militant i transgressor. Tamayo sap fer accessible aquesta complexitat al lector, explicitant les diverses fonts de les què beu Bloch (aristotelisme, romanticisme, idealisme, hegelianisme, expressionisme, marxisme, judeocristianisme, mística, panteisme...) i que van dur a afirmar que el seu pensament era el propi d’una escatologia atea o  característic d’una subversió mística.

En efecte, per a Bloch s’imposa una urgent recuperació de la utopia quan domina la raó instrumental i la raó d’Estat que redueixen dràsticament les nostres perspectives sobre la realitat. Urgeix la potència del pensament utòpic que qüestiona la realitat i busca la seva transformació. Calen persones inconformistes i subversives, que desestabilitzin l’ordre establert i alterin les consciències adormides. Aquesta és la raó de ser de la utopia: crítica a la racionalitat dominant, negativa a adaptar-se a l’ordre establert i prospecció de possibilitats alliberadores encara no realitzades. Es tracta, precisament, de la imaginació creadora que detecta en la història les petjades de la llibertat. Tot consisteix, doncs, en considerar el món com a laboratorium possibilis salutis. I és des d’aquest punt de vista que, forçant la tradició marxista, Bloch recupera el paper de la religió en l’espai públic: les utopies són el lloc on poden trobar-se les religions i les ètiques. D’aquesta manera Bloch duu a terme una síntesi sorprenent en aparença: repassa el potencial alliberador de la religió present en l’escatologia judeocristiana i, alhora, pren com a referent la tradicio del materialisme que conclou en el marxisme. Així, Bloch considera l’herència aristotèlica de la matèria com a potencialitat i la rellegeix a partir de l’acció humana: la naturalesa no són els fets sinó l’escenari on cal edificar la llar humana. La matèria com a ésser-en-possibilitat, com a capacitat de fer-d’una-altra-manera ens fa pensar que el món està a l’espera de la seva plenitud. El futur té la primacia sobre el present. L’estat paradisíac no consisteix en un pasat al què cal tornar sinó en una promesa de futur. La filosofia i la vida es resolen en l’esperança.

Francesc-Xavier Marín