Joseph Ratzinger

Joseph Ratzinger – Benedicto XVI. Fe y ciencia. Un diálogo necesario. Sal Terrae. Santander. 2011. 222 pp.

Un diàleg necessari entre la fe i les ciències, entre les creences i la raó. Necessari perquè les complexes relacions entre aquestes dues dimensions humanes que aspiren al coneixement autèntic de la realitat han estat històricament conflictives, poc respectuoses amb la necessària independència i sovint caracteritzades per una absència pràcticament total de voluntat de trobada. Indiscutiblement és preferible que fe i ciència siguin dialogants abans que conflictives, mútuament receloses o impulsades per un afany concordista. La raó aspira idealment a penetrar en el més profund de la realitat per desentranyar els seus secrets, però la teologia ha de mantenir sempre la condició de misteri que caracteritza allò sagrat. 

I és que el trànsit d’una cultura estructurada al voltant de l’humanisme ha deixat pas acceleradament a un enfocament científico-tècnic en el què la raó instrumental domina el terreny. Ja el 1959, en la cèlebre Conferencia Rede de Cambridge, Snow va parlar de les dues cultures (ciències i humanitats) com a dos àmbits mútuament incompatibles perquè, mentre que els científics es caracteritzarien per l’honestedat, la tolerància, l’afany de coneixement i l’interès pel futur, els humanistes es definirien per la radical intolerància dogmàtica de qui viu del passat. Sigui com sigui, el fet és que la Modernitat (o la Postmodernitat) ha implementat una cultura definida pel subjectivisme, un cert immanentisme, l’autonomia de la consciència o l’intent de recloure la religiositat en l’esfera privada. Una cultura que té com a  eix vertebrador el canvi constant i la mobilitat permanent que difícilment casen amb una lectura estàtica de la religió. Per a alguns es tracta de la incompatibilitat entre experiència i experiment, entre veritat i verificabilitat…  Tanmateix, la realitat és que existeix una voluntat decidida d’obertura i diàleg, de reflexió conjunta al voltant de les preguntes sobre l’origen i la fi de la vida, sobre cosmologia i bioètica, sobre evolució i genètica… En la línea de la Constitució Gaudium et Spes (on l’Església reconeix la legítima autonomia de la ciència respecte de la fe) Joan Pau II va emprendre un treball sistemàtic de vinculació entre metafísica i antropologia, ètica i epistemologia en vistes a una col·laboració fecunda entre fe i ciència en el terreny de l’experiència humana. En la mateixa direcció s’emmarquen els textos recopilats en aquesta obra: en un primer moment una selecció de capítols escrits per Joseph Ratzinger al llarg dels seus anys de docència universitària i, en un segon moment, discursos de Benet XVI davant la Pontifícia Acadèmia de Ciències i el Pontifici Consell de la Cultura. Aquí aflora la preocupació del Papa: la correspondència profunda entre la raó humana i la racionalitat inscrita en la Naturalesa no podria ser la prova de la petjada de Déu en la realitat? És la tesi recorrent en les encícliques on Benet XVI apel·la a una ampliació de la raó que, anant més enllà de la verificació experimental, es trobi en el seu camí amb la teologia entesa com la raó de la fe. 

Francesc-Xavier Marín