Joseph Ratzinger

Joseph Ratzinger. Fe, Verdad y Tolerancia. El cristianismo y las religiones del mundo. Sígueme. Salamanca. 2005. 237 pp.

Una de les característiques del reconeixement de la relació entre les religions com a tema teològic de primera magnitud és el perill d’una polarització creixent entre les postures. Per una banda la comprensió del cristianisme com a única religió vertadera que estimula el zel missioner en vistes a la conversió (exclusivisme); per una altra banda el reconeixement  de la validesa independent de cada tradició espiritual, sense situacions de privilegi per part de cap d’elles (pluralisme); finalment, l’acceptació de la riquesa salvífica de cada religió però com a resultat de l’acció redemptora de Crist en qui es troba la plenitud. 

Comenta Ratzinger que, quan la Congregació per a la Doctrina de la Fe va publicar el 2000 la declaració Dominus Iesus sobre el caràcter únic i la universalitat de Jesucrist en ordre a la salvació, múltiples reaccions van qualificar el document de prova d’arrogant intolerància impròpia del món contemporani. Per això, en el llibre que ara presentem (compilació de diverses conferències) Ratzinger es proposa, en primer lloc, entendre què és la cultura i quines relacions estableixen les distintes cultures entre elles; a continuació han de comprendre’s les religions en el seu desplegament històric, estructures i tipus essencials per poder analitzar les seves possibles relacions mútues o la seva oposició; finalment ha de debatre’s què és l’ésser humà per poder afrontar la qüestió sobre de la veritat. Assegura Ratzinger que, amb la caiguda del Mur de Berlín el 1989 i el fracàs de la teologia de l’alliberament, molts es van veure abocats a una mena de dilema: fomentar el nihilisme i derivar cap a una nebulosa místico-esotèrica o optar pel relativisme total. Per a Ratzinger el relativisme és el gran mal del nostre temps perquè, a diferència de l’escepticisme que d’una manera o altra sempre ha acompanyat la humanitat que intuïa que la realitat és incommensurable, ara es percep el relativisme amb trets marcadament positius: ser relativista ha passat a ser sinònim de tolerància, llibertat i diàleg, és a dir, de democràcia. Sigui la teologia pluralista (que postula que allò Absolut no pot donar-se en una història que és l’àmbit d’allò contingent), sigui el recurs a les religions asiàtiques (que proposen que allò Diví és absolutament transcendent i no pot entrar en el nostre món d’aparences), aquestes serien les dues grans derivacions relativistes que marcarien l’espiritualitat de molts contemporanis.

La qüestió és certament paradoxal: reconciliar la consciència que la veritat no pot ser posseïda absolutament en un entorn culturalment determinat, amb la ferma creença que les pretensions de veritat última són un component necessari de la fe religiosa malgrat no poder evitar expressar-la en un entorn culturalment determinat. La fe cristiana manté que l’esdeveniment històric de Crist en el món ha suposat una diferència definitiva en la història religiosa de la humanitat. Per altra banda, no pot dubtar-se que aquesta confessió de fe té pretensions de veracitat: la lògica de l’evangeli i la cosmovisió cristiana semblen mostrar que la fe cristiana s’esquerda si es nega l’afirmació definitiva de Jesucrist com a Verb encarnat i salvador. En un món que tendeix a la globalització i a la progressiva consciència de formar part d’una única humanitat, diu Ratzinger que ser relativista o pluralista és anar contra els signes dels temps. És més, que no pot acusar-se l’Església de defensar un rigorisme dogmàtic i arrogant ja que no fa sinó complir la missió encarregada per Jesús: no simplement predicar (és a dir, posar la pròpia fe al mateix nivell que la posició dels altres i pressuposar que els altres tenen, al menys, la mateixa raó que jo…) sinó convertir.

Francesc-Xavier Marín