José María Mardones

J.M.Mardones. Matar a nuestros dioses. Un Dios para un creyente adulto. PPC. Madrid. 2006. 240 pp.

Mardones va deixar a punt el manuscrit de “Matar a nuestros dioses” el dia abans de la seva mort el juny de 2006, de manera que podem considerar-lo com el seu inesperat testament espiritual. En ell trobem un nou intent d’aprofundir en els grans temes que van ser objecte de la seva reflexió. Per exemple, que lamentablement no sempre és cert que creure en Déu sigui un element alliberador de les capacitats humanes. Moltes vegades (massa vegades) la creença és alienant, generadora de temors, repressions i escrúpols de tota mena. A vegades Déu és una càrrega massa pesada, anul·ladora de la identitat humana, un rival enfront del qual és inútil oposar resistència. Per a Mardones no n’hi ha prou amb recordar l’imperatiu creient de deixar a Déu ser Déu, o amb tenir present que treballem inevitablement amb representacions de Déu que no hem de confondre amb la seva realitat. No n’hi ha prou amb no perdre de vista que el gran pecat de les religions és la idolatria. La intenció i la preocupació de Mardones va ser fer propera la salvació de Déu, sanar les nostres imatges de Déu i no simplement corregir-les des del punt de vista intel·lectual. Perquè tenir males imatges de Déu es una malaltia espiritual que ha de ser tractada… I això és més transcendent que parlar simplement d’imatges de Déu manipulades interessadament per tota mena d’ideologies. Aquí es tracta de la capacitat d’autocrítica necessària per estar atents. Els ídols han de ser liquidats per deixar espai al Déu viu: aquest és l’imperatiu. I, en el cas específic de Mardones, hi havia a més la urgència pastoral: l’acceptació o no de Déu depèn també en gran mesura de la imatge que d’ell presentem en l’esfera pública, fins el punt que la qüestió determinant potser ja no sigui si es creu o no en Déu sinó en quin Déu es creu. Mardones coneixia perfectament les implicacions de la seva proposta: canviar les imatges de Déu comporta necessàriament modificar la cosmovisió i la nostra forma de vida. Aprendrem, doncs, llegint com es passa del Déu intervencionista al Déu intencionista, del Déu dels sacrifici al Déu de la vida, del Déu de la imposició al Déu de la llibertat, del Déu extern al Déu íntim, del Déu individualista al Déu solidari, del Déu violent al Déu de la pau, del Déu solitari al Déu tri.

Francesc-Xavier Marín