Jean-Daniel Causse, Élian Cuvillier. Viaje a través del cristianismo
Jean-Daniel Causse - Élian Cuvillier. Viaje a través del cristianismo. Exégesis, antropología, psicoanálisis. Sal Terrae. Maliaño. 2015. 211 pp.
Les relacions entre cristianisme i psicoanàlisi mai no han estat còmodes. Les tesis de Freud sobre les motivacions dels creients, la dimensió neuròtica dels rituals i el paper social de les institucions religioses han generat fins a dia d’avui inquietud en no pocs lectors. Tanmateix, les obres del teòleg Oskar Pfister sobre el paper positiu de la religiositat fruit de les seves converses amb Freud, els assajos pioners de Françoise Dolto sobre la dimensió simbòlica del llenguatge, o la rehabilitació per part d’Antoine Vergote d’una relectura de la religió acceptable tant per la psicoanàlisi com pel cristianisme, mostren les possibilitats d’un diàleg profitós quan l’espiritualitat accepta ésser purificada per les ciències de la salut i la psicoanàlisi renuncia a una perpectiva reductora de la religiositat.
En efecte, Freud va elaborar un potent sistema que pretén donar raó del funcionament de la psique humana, alhora que tenia una deriva clínica i oferia una clau hermenèutica. No es tracta, per tant, simplement d’un model provinent de les ciències de la salut que aspira a establir la distinció entre salut-malaltia, maduresa-immaduresa, sinó també de la intuïció d’una dimensió universal del llenguatge: tot pot ser considerat un símbol, la clau d’una dimensió no directament accessible de la realitat. Aquest pas d’una perspectiva clínica a una altra d’hermenèutica ha constituït l’eix vertebrador d’una fructífera relació entre la psicoanàlisi i la religió a través de l’exegesi.
En l’orígen d’aquest assaig es troba un curs impartit conjuntament per Causse i Cuvillier que es proposava reflexionar sobre els articles del credo, buscant aquelles estructures dels conceptes teològics bàsics del cristianisme que permeten enllaçar l’herència de tradició creient amb un possible futur creatiu. El text conserva la forma original de la conversa, amb les seves preguntes i respostes que li proporcionen un aire fresc que permet anar avançant en la reflexió. D’aquesta manera, assistim al debat sobre el vincle entre l’encarnació i una nova concepció del cos; la creació còsmica com a mite dels orígens relacionada amb la possibilitat de la renovació sempre presente; l’omnipotència de Déu rellegida des de la perspectiva del poder enmig de la contingència; la trinitat com a singularitat del monoteisme cristià centrat en la relació interpersonal; el pecat original com a maledicció bàsica interpretat com a pèrdua de la innocència; la redempció com a sacrifici absolutori vist com a do excessiu; la resurrecció entesa com a negativa a la reducció a l’objectivació; els sagraments com a vehicles de la gràcia divina relacionats amb la constitució de la vida comunitària; el judici final com a obertura a allò sorprenent que allibera de la fatalitat de la història...
Francesc-Xavier Marín