Jacques Scheuer

Jacques Scheuer. Un cristiano en la senda de Buda. Herder. Barcelona. 2012. 252 pp.

Apassionant estudi d’aquest jesuïta professor de religions orientals a Lovaina que, seguint l’estela oberta fa dècades per Romano Guardini, veu en Buda el personatge espiritual que més s’assembla a Jesús. En la mateixa direcció que anys enrere Guardini, Scheuer aspira a descobrir el significat cristià de Buda com l’últim geni religiós amb qui el cristianisme haurà de confrontar-se. Sense caure en el concordisme fàcil, Scheuer sap enfrontar el cristianisme i el budisme en qüestions clau com la recerca d’un guia espiritual que ens acompanyi en el combat per l’alliberament a través de la renúncia, la meditació o la gestió del desig.  

Amb un estil molt didàctic Scheuer aconsegueix mostrar l’íntima connexió entre saviesa i compassió, entre gratuïtat i do, entre vivència i reconeixement, entre il·lusió i coneixement, entre un Orient i un Occident que entren en un diàleg sincer del qual els dos en surten enfortits. Suggerent exemple d’allò que Panikkar anomenava diàleg dialògic. Scheuer parteix de la doctrina budista segons la qual el desig genera patiment. L’existència està constantment travessada pel malestar, la sensació de confusió i frustració, d’alienació i falta d’harmonia. No es tracta aquí de pretendre ignorar aquesta realitat creient ingènuament que si no pensem en el patiment aquest no ens afectarà, ni de quedar paralitzats davant d’aquesta constatació i renunciar a l’esforç de buscar un ordre, sinó d’aspirar a un remei a través de l’extinció del desig. El Buda es presenta, així, amb un fort component terapèutic que proporciona pau. Es tracta de combatre per alliberar-se d’aquest corrent de patiment que ens arrossega buscant ser cadascú la seva pròpia llum, aspirant a la il·luminació que prové de la interrogació i la verificació personals abans de prendre decisions. No havent-hi en el budisme els conceptes de revelació i de salvació divina, cadascú ha d’aprendre a comptar amb els seus propis recursos, a mantenir una vigilància que no es relaxi.

És conegut que en la tradició budista aquest esforç d’alliberament no és una tasca solitària sinó que es duu a terme amb l’estimable ajuda d’un mestre. Cal unir-se a l’experiència dels savis que poden guiar-nos. No es tracta aquí d’una espiritualitat missionera sinó més aviat d’una tradició de saviesa: el mestre està sempre disponible per proporcionar una orientació quan és sol·licitat. El Despertar o la Il·luminació només seran accessibles si hom accepta unir-se a un moviment col·lectiu, apropiar-se d’una doctrina i entrar en el procés de transformació interior que proposa el mestre.  Es tracta sempre d’un itinerari llarg, que pot requerir diverses existències i que exigeix una sèrie de despreniments que han d’afavorir la purificació. És la saviesa del testimoniatge, de la sinceritat transparent i de l’afany de guiar-se per criteris ètics. Paradoxa de la importància simultània del missatge i del silenci, de l’esforç i de la gratuïtat de qui té l’íntim convenciment que només la compassió pot alliberar-nos.

Francesc-Xavier Marín