J.E.B. Lumbard
J.E.B. Lumbard (ed). El Islam, el fundamentalismo y la traición al Islam tradicional. J.J. de Olañeta Editor. Barcelona. 2007. 469 pp.
La tesi proposada en aquesta obra defensa que la comunitat islàmica ha estat en els darrers anys incapaç d’explicar-se a ella mateixa. El creixent coneixement de l’Islam a Occident (començant a superar un històric analfabetisme que no feia més que afavorir tota mena de prejudicis) representava una oportunitat immillorable per obrir de bat a bat les portes de l’Islam i compartir les seves tradicions i ensenyaments. Tanmateix, segons el parer dels autors, el fracàs ha estat rotund. En primer lloc perquè aquest coneixement ha anat lligat a fenòmens tràgics com la revolució a l’Iran, la guerra civil al Líban, el permanent conflicte a Palestina, el drama d’Afganistan, l’aparició de multitud de grups gihadistes i, per damunt de tot, la catàstrofe de l’11-S. En segon lloc, perquè s’ha deixat que la veu de l’Islam quedés en mans d’estudiosos occidentals no musulmans o bé han estat els més exaltats els qui han enarborat la seva bandera.
És cert que les últimes dècades ja havien vist l’aparició de figures d’una qualitat notable que, seguint els passos pioners de Schuon, Guénon i Burkhardt, dominaven tant la tradició europea com la islàmica. Pensem en noms com Hossein Nasr, Martin Lings, Charles Le Gai Eaton, Jean-Louis Michon, A.K.Brohi o Naquib al-Attas. Ha arribat, tanmateix, el moment d’una nova generació que queda ben reflectida en aquesta obra: D.Dakake, F.S. Naeem, R.Shah-Kazemi, I.Kalin, W. El-Ansary, E.Akram i T.J.Winter. Autors egipcis, pakistanesos, iranians o nordamericans que tenen en comú un notable arrelament a mig camí entre Orient i Occident. Tots ells (i aquí rau l’nterès principal d’aquesta obra) membres de l’anomenat “tradicionalisme islàmic”. Certament, l’opció del traductor de l’obra per l’expressió “tradicionalisme islàmic” es presta a confusió. Rere aquesta expressió hi ha, en realitat, el mot àrab ihsan, clau del pensament místic. L’ihsan, o la tradició ihsani, creu que obrar bellament (aquesta en seria la traducció literal) és la dimensió que més ens apropa a Déu. Només quan Déu ha fet bonica la identitat d’algú aquest pot desplegar tota la potència de la fe. Al llarg d’aquesta obra (dividida en un primer bloc dedicat als fonaments religiosos de l’Islam, un segon apartat dedicat a la dimensió històrica del gihad, i un tercer capítol centrat en la dimensió política de l’Islam contemporani) trobarem un intent d’actualització del corrent ihsani a partir del pensament de dos dels seus més grans representants: Abu Hamid al-Ghazali i Ibn al-Arabi. Al llarg del llibre es debat sobre aspectes essencials de l’Islam contemporani: si es pot construir una identitat islàmica sense unes creences fixes, si la millor alternativa per a l’Islam és el replegament identitari com a reacció a l’estigmatització, si la usurpació del nom de l’Islam per part dels radicals representa el conjunt dels creients.
Francesc-Xavier Marín