Ignacio Alvarez-Ossorio. Siria: revolución, sectarismo y yihad
Ignacio Álvarez-Ossorio. (2016). Siria: revolución, sectarismo y yihad. Madrid: Los Libros de la Catarata.
Massa sovint els mitjans de comunicació, apel·lant a la necessitat de garantir el dret a la informació, acaben tractant els conflictes contemporanis des d’un enfocament maniqueu: tant l’enfocament dels fets com l’ús de la terminologia no tenen altra finalitat que suggerir una dialèctica entre uns actors amb qui ens hem d’identificar i uns atres respecte dels quals hem de guardar una prudent distància. Altres vegades, però, l’afany per respectar la complexitat dels conflictes aboca a introduir tants matisos que el lector no iniciat acaba perdent el fil.
El cas de Síria ha esdevingut malauradament un cas paradigmàtic de la dificultat d’informar amb rigor i, alhora, facilitant una comprensió ajustada dels esdeveniments. L’observador benintencionat que vol comprendre què està passat en el Pròxim Orient es troba desbordat de dades històriques, de notícies sobre els actors que actuen sobre el terreny o sobre les reaccions de la comunitat internacional així com, evidentment, del dia a dia de les batalles. A més, cal afegir-hi les informacions sobre els drama dels milions de desplaçats als països veïns i dels refugiats que intenten arribar a la Unió Europea. Les ànsies de democratització encarnades per la primavera àrab van concretar-se primer a Tunísia el desembre de 2010 i es van anar estenent per tot el Magrib i el Pròxim Orient amb la intenció de desempallegar-se d’uns règims autocràtics. Però aquesta onada revolucionària va topar amb un mur infranquejable a Síria. Baixar el-Àssad va justificar davant de la comunitat internacional la dura repressió contra els revoltats apel·lant a una suposada “excepció siriana”, segons la qual la societat del seu país obeïa lògiques diferents a les imperants en la resta de societats àrabs. Arribat al poder de forma relativament inesperada el-Àssad va haver de fer front a una greu crisi provocada per una sequera patida entre 2006-2010. Quan tot just es començava a superar el drama ecològic va ser la reivindicació política el que semblava posar en perill la supervivència del règim. En poques setmana es va passar de la repressió policial a la intervenció de l’exercit, i de la participació en les manifestacions de grups polítics i associacions de ciutadans a la irrupció d’Estat Islàmic. L’ús d’armes biològiques per part d’el-Àssad va fer que la comunitat internacional sortís d’un lamentable estat d’indiferència i s’internacionalitzés el conflicte. Ara són els Estats Units, Rússia, Turquia, Qatar, Iran i Aràbia els qui aspiren a convertir-se en àrbitres de la guerra. Álvarez-Ossorio aconsegueix proporcionar les claus bàsiques d’aquest conflicte, hereu d’una pèssima gestió de la descolonització ara fa un segle, que ha causat la principal catàstrofe humanitària registrada al Pròxim Orient i s’ha convertit en una terrible justificació en mans dels moviments populistes i islamòfobs.
Francesc-Xavier Marín