Fernando Beltrán
Fernando Beltrán. Thomas Merton. El verdadero viaje. Sal Terrae, Maliaño, 2015. 158 pp.
El centenari del naixement de Thomas Merton (1915-2015) és l’ocasió ideal per aprofundir en el coneixement dels ensenyaments d’un dels mestres espirituals més importants del segle XX. Un simple repàs a la llista de les personalitats amb les què va intercanviar correspondència dóna bona prova del seu impacte: des de Joan XXIII fins el Dalai Lama,passant per Erich Fromm, Aldous Huxley, Louis Massignon, Jean Daniélou, Hans Urs von Balthasar, Abraham Heschel, Ernesto Cardenal, Czeslaw Milosz, Martin Luther King... I ràpidament sorgeix la pregunta: què podem aprendre d’un monjo, és a dir, d’algú que va optar en aparença per allunyar-se del món? També aquí, una lectura ràpida dels índex de les seves obres mostra l’extraordinària diversitat de les temàtiques sobre les què Merton va escriure: la denúncia de la guerra, l’èmfasi en l’ecologia, la crítica al racisme, la reflexió sobre el paper de la ciència o les aportacions d’Orient...
Des de l’inici una cosa resulta evident: Merton va ser un espectador compromès amb el seu temps, algú prou sensible com per sentir-se afectat per tota mena de qüestions. Certament Merton disposava d’una enorme capacitat per mantenir l’atenció desperta; no en va era un contemplatiu. Segurament el va influir el fet que els seus pares fossin artistes, així com la prematura mort dels seus progenitors. Tot plegat el va conduir a la conversió al cristianisme i al seu ingrés en el Císter. A partir de llavors aquesta va ser la talaia des de la qual Merton va observar el món. Si en un primer moment (1948-1960) es tractava d’un relatiu aïllament per reflexionar amb serenor sobre la realitat monacal, posteriorment es va incrementar la seva preocupació social (1960-1965) i,finalment, es va decantar vers una opció per l’universalisme (1965-1968). Merton és conscient que ens ha tocat viure una època terriblement superficial, en la què la saviesa ha estat substituïda per succedanis en forma de coneixements discursius que fan de nosaltres individus conformats i alienats. S’imposa, doncs, la crítica de les convencions. Per això Merton es retira del món superficial per redescobrir la seva profunditat des de la solitud assolida en el que ell anomena el palau del buit. La solitud esdevé mecanisme per transcendir inèrcies i automatismes i facilitar el redescobriment de la societat. El monjo és un solitari que cultiva la responsabilitat en una comunitat d’amor. Es tracta d’entendre la vida com a obertura i creixement, és a dir, com a conversió. Cal sacsejar l’autocomplaença per arribar a ser qui som realment. És l’existència entesa com a ascens a la veritat. D’aquí el recurs de Merton a la metàfora del retorn a l’origen, del viatge com a recerca d’una nova innocència en un món incert que busca equilibri, de l’ascens a la muntanya com a símbol de l’exercici de contemplació.
Francesc-Xavier Marín