Emmamuel Levinas
Levinas, E. Escritos inéditos. Trotta. Madrid. 2013. 288 pp.
Per bé que el reconeixement li va arribar tard, avui ningú no discuteix que el pensament d’Emmanuel Levinas (1906-1995) conforma aquella part de la filosofia que reivindica el mètode fenomenològic com la via per seguir-li la pista al pensament i al llenguatge. Autor d’una doble obra gens fàcil d’abastar (filosòfica per una banda, i de pensament jueu per una altra), complexa i subtil, Levinas va dirigir amb mà ferma la constitució de l’ètica com l’eix vertebrador del sentit de la filosofia del segle XX: el subjecte humà es conforma a través de la seva capacitat de sentir-se afectat per l’alteritat, per la vulnerabilitat que l’exposa contínuament a la responsabilitat. Es tracta aquí de proposar una nova analítica existencial basada en les contraposicions entre Mateix/Altre, Autonomia/Heteronomia, Veure/Escoltar, Ulisses/Abraham i, en definitiva, Ontologia/Ètica, Totalitat/Infinit. L’ésser humà es conjuga en la tensió entre el Dir i allò Dit que el defineix a través de conceptes bàsics com Rostre, Petjada, Substitució, Santedat…
La publicació d’aquests escrits inèdits ajuda certament a projectar una mica de llum en el difícil món levinasià. Si els “Escrits de Captiveri” són el testimoniatge de l’ésser humà que manté la seva dignitat en els camps de concentració, els “Quaderns de captiveri” i les “Notes filosòfiques diverses” són apunts d’idees nomes insinuades que el lector atent sabrà identificar ja plenament desenvolupades en l’obra posterior de Levinas: el temps ja no com a simple acumulació d’instants sinó com a modificació del jo, la transcendència com a exigència de la pròpia subjectivitat, l’exposició a l’alteritat com a esquinçament de la interioritat que possibilita la comunicació, l’ontologia com a degeneració vers la violència… Assistim, doncs, com a testimonis, al naixement d’intuïcions i a la seva progressiva ordenació per constituir una de les més suggerents aportacions filosòfiques dels darrers temps.
Francesc-Xavier Marín