Consuelo Martín
Consuelo Martín. Conciencia y Realidad. Estudio sobre la metafísica advaita con la Mandukya Upanisad, las Karika de Gaudapada y comentarios de Sankara. Editorial Trotta. Madrid. 1998. 229 pág.
La peculiaritat de la metafísica advaita consisteix en la seva exigència de superació de la realitat escindida entre un subjecte que coneix (pramata), un objecte conegut (prameya) i el coneixement (pramiti). Anant més enllà de la filosofia dualista descobrim la contradicció entre la multiplicitat dels fenòmens i la unitat de la consciència.
El text de partida que ens ofereix l’autora és el “Mandukya Upanisad”. Pertanyent als llibres de l’Atharvaveda, és una de les seves obres més breus (només 12 aforismes o sutra) i destaca pel seu valor estrictament filosòfic, lliure d’elements religiosos o mítics. El “Mandukya Upanisad” aspira a desvelar la relació existent entre la veritat i la consciència, entre el coneixement entès com a experiència externa (món) i com a vivència interna (ment). Per trobar aquesta connexió no es limita a l’estudi de la consciència en estat de vigília sinó que inclou altres possibles estadis. La síl·laba sagrada “om” indica els diferents estats que travessa la consciència: el coneixement de l’estat de consciència ordinari (visva) coincideix amb la lletra “a” i és el coneixement del món físic; el coneixement de l’estat de somni (taijasa) coincideix amb la lletra “u” i és un estat intermedi de la ment; en l’estat de somni profund (prajna), que s’identifica amb la lletra “m”, la consciència és indiferenciada. Hi ha, finalment, un estadi de consciència superior (turiya) al què no pot adjudicar-se cap lletra ja que és l’estat absolut i inefable.
L’estudi comparat de la “Mandukya Upanisad” amb la “Karika” de Gaudapada (escrita al voltant del segle VII) i els comentaris de Sankara (segle VIII) ens confirmarà que la falsedat apareix quan, a partir de l’eina del coneixement relativa a un nivell, vol entendre’s quelcom que pertany que un altre ordre. És allò que Sankara anomena superposicions o identificacions (adhyasa) entre la noció de jo (aham) i la d’Ésser (Atman). La reflexió de Gaudapada és molt útil per entendre aquesta concepció de la veritat: la multiplicitat de les coses que coneixem és simplement el resultat de no veure la realitat absoluta sinó una il·lusió (maya). L’ésser humà no veu les coses com són sinó com apareixen. El món no és ni “sat” (real) ni “asat” (irreal) sinó quelcom que apareix per il·lusió. Aquesta ignorància fonamental (avidya) pot ser superada mitjançant la desidentificació del subjecte que coneix de tots els embolcalls (koshas) que el cobreixen fins arribar a l’Ésser on cap il·lusió no és possible.
Aquest mètode de recerca fonamental per arribar a l’Ésser s’anomena “vichara” i consisteix en adonar-se que el subjecte, quan té una experiència, a més de conèixer l’objecte en qüestió és conscient del conèixer. La consciència pura és testimoni (saksi) de totes les manifestacions de la consciència quan s’obre a l’intel·lecte superior (boddhi). És allò que la tradició vèdica anomena “sat-cit-ananda”: una unitat que quan es desdobla en ella mateixa és existència idèntica a l’essència (sat), consciència pura (cit) i totalitat que es viu subjectivament com a plenitud (ananda). Para buscar la veritat del coneixement cal el discerniment (viveka) que permet veure allò fals en tant que fals, ja que allò fals apareix com a vertader fins que és il·luminat per la llum de la consciència instal·lada en l’Absolut. Llavors coincideixen Ser i Conèixer, adquirim una consciència sense objecte, arribem a un coneixement més enllà de l’espai-temps.
Francesc-Xavier Marín