Sánchez-Bosch, F. Mirades a l’orient i a l’occident. Claret. Barcelona. 2015. 372 pp.

Hi ha qui va pel món mecànicament, arrossegat per les rutines quotidianes, vivint simplement d’esma. Però hi ha qui aspira a tenir els ulls ben oberts per ser conscient d’allò que passa al seu voltant. Els primers llisquen per la superfície de la realitat sense adonar-se de res, mentre que els segons aprofundeixen i intueixen la complexitat de l’existència. L’ambient familiar de Sánchez-Bosch l’ha dut des de ben petit a viure amb l’obertura pròpia del membre d’una família de nou germans amarada de compromís humà i cristià. El relat que ens ofereix (gairebé unes memòries) explicita la capacitat d’aportar vida de qui es nega a ser simple espectador d’allò que passa al seu voltant. Tot plegat presentat amb sensibilitat a flor de pell i lucidesa narrada poèticament.

Francesc-Xavier Marín

Filón de Alejandría. Obras Completas. Volumen II. Trotta. Madrid. 2010. 555 pp.

 Segon volum (d’un total de vuit) de les obres completes d’aquest magne pensador jueu que en les darreres dècades ha recuperat una notable actualitat editorial. Els 10 tractats que inclou aquesta edició (una lectura progressiva del Gènesi que va des de la creació d’Adam fins l’aliança amb Abraham) mostren la importància que Filó concedia a l’al·legoria en tant que recurs retòric per als seus comentaris. Dirigida a les comunitats jueves de la diàspora que tenien el grec com a llengua vehicular, l’obra de Filó és un prodigi d’inculturació com a testimoni de la vigència universal de la paraula de Déu. Cal destacar que les excel·lents introduccions dels editors tenen un valor incalculable, ajudant el lector a apreciar el notable esforç de síntesis que va dur a terme Filó, i aspirant sempre a fixar la atenció en la capacitat suggestiva del pensador jueu.

 Francesc-Xavier Marín

Filón de Alejandría. Obras completas. Vol. III. Trotta. Madrid. 2012. 493 pp.

En aquest tercer volum (del total de vuit que recopilarà l’obra completa) Filó continua el seu estudi al·legòric sobre el llibre del Gènesi a partir de la metàfora platònica de l’ànima que es desprèn de la naturalesa per encaminar-se cap a Déu. Havent tractat en els volums anteriors la creació del món i la història de Caín i Abel, aquí se centra en l’episodi de la torre de Babel i en el cicle d’Abraham. La singular intel·ligència de Filó li permet ajuntar el comentari continu del relat bíblic amb el treball simbòlic sobre una sèrie de temàtiques que continuen inquietant la nostra reflexió: la condició de l’immigrant, la vida entesa com un itinerari, el significat de rebre una promesa, el valor de la fidelitat a una herència, el sentit dels noms i la recerca de la saviesa. Filó ens acompanya, sol·lícit, en aquest procés vital suggerint respostes possibles que han de guiar-nos des de la contemplació del món a l’adoració de Déu.

Francesc-Xavier Marín

Francesc Figueras. La huella de Edith Stein en Rosa Deulofeu. Dos mujeres excepcionales del siglo XX. Centre de Pastoral Litúrgica. Barcelona. 2012. 201 pp.

Vides paral·leles de dues dones que han llegat el testimoniatge excepcional d’una vida centrada en l’obertura a Déu, la gratitud i el servei als altres. Dues vides profundament marcades per la resposta a la crida de Déu i per la lluita confiada de qui mor jove. L’autor sap trobar les afinitats entre Stein i Deulofeu: la fe viscuda amb coherència en la història, la vocació espiritual entesa com a lliurament, l’esperança enfront del dolor, la consagració al servei en l’Església i la pregària com a atenció a la realitat.  Vides plenes que han quedat com a exemple a seguir per a tothom que aspiri a la recerca lliure de la veritat i al ple desenvolupament de la pròpia missió. Testimonis de coherència.

Francesc-Xavier Marín

Francesc Torralba. Sobre la hospitalidad. Extraños y vulnerables como tú. PPC – Orden hospitalaria de San Juan de Dios.  Madrid. 2003. 206 pp.

En un moment com l’actual on abunden tota mena d’actituds de tancament enfront de l’Altre (guerra, xenofòbia, indiferència...) s’agraeix un llibre que mostra l’obertura a l’alteritat com a dimensió constitutiva de l’ésser humà. És la irrupció (física o simbòlica) de l’Altre en el nostre horitzó el que suscita en nosaltres l’interrogant ètic d’acollir-lo o rebutjar-lo. I la tesi defensada aquí és clara des del principi: no pot haver-hi hospitalitat sense tenir en compte l’alteritat de l’altre. Des del moment que entrem en relació amb els altres la dimensió del respecte queda inaugurada, i urgeix que l’ètica estigui en consonància amb aquesta situació i resisteixi totes les violències que intenten reduir l’alteritat a allò ja conegut. 

La dimensió hospitalària consisteix, llavors, no només en descobrir la nostra vulnerabilitat (insuficiència, mancança) sinó principalment en aprendre a desxifrar l’enigma de l’Altre. Justament l’ètica consisteix en el descobriment  de la plenitud que ens ve de l’Altre, en una relació d’alteritat on l’Altre és reconegut i acceptat precisament com a estrany. Així es va més enllà de la simple tolerància per accedir a l’hospitalitat entesa com a revelació. L’Altre que trobem davant nostre ens reclama, exigeix de nosaltres una resposta i, d’aquesta manera, ens permet l’accés a la responsabilitat: acollida en comptes de mirada depredadora, donació en comptes d’assimilació, recepció en comptes de manipulació, deferència en comptes de possessió, memòria en comptes d’oblit, diàleg en comptes de mutisme.

Francesc-Xavier Marín

Francesc Torralba. El valor de tenir valors. Ara llibres. Barcelona. 2012. 280 pp.

A vegades hom pot pensar que la pròpia inèrcia de l’existència ens porta a deixar-nos arrossegar còmodament per les circumstàncies del dia a dia. Altres vegades pot semblar que, davant la contundència de la crisi que ens afecta, ja és molt si aconseguim sobreviure als embats de la vida. Tanmateix, no hi ha vida humana plena si hom no té la sensació de tenir un cert control, de ser el subjecte de les pròpies decisions, de prendre la vida responsablement a les pròpies mans perquè descobreix unes vivències que atorguen valor. Si al començament de la Il·lustració Kant convidava a atrevir-se a pensar per un mateix, ara Torralba apel·la a gosar tenir uns valors que fixin el nord de les nostres actituds.

Francesc-Xavier Marín

Francesc Torralba. Creyentes y no creyentes en tierra de nadie. PPC. Boadilla del Monte. 2013. 327 pp.

Enfront de l’endogàmia de qui viu confortablement instal·lat en la seguretat del grup de pertinença hi ha qui defensa la bondat d’un diàleg obert amb els qui viuen d’acord amb una cosmovisió diferent. A ningú no se li escapa que qualsevol forma de diàleg és un potent antídot contra la mandra intel·lectual i la repetició tranquil·litzadora però que, al seu torn, ha de confrontar-se a no pocs obstacles. També en el cas del diàleg vinculat amb la religió és obvi que creients i no creients es troben davant la situació de descentrament que comporta buscar noves paraules i, en certa mesura, assumir el risc de la indefensió. Però la fe com a do que es rep exigeix també assumir tota mena d’èxodes, d’abandonaments de la terra pròpia per anar a l’encontre de l’altre. Els prejudicis, l’arrogància o el dogmatisme han de cedir el lloc als camps d’intersecció: l’ètica pública, l’humanisme o la qüestió del sentit.

Francesc-Xavier Marín

Francisco Álvarez. Teología de la salud. PPC. Madrid. 2013. 397 pp.

A ningú no se li escapa que pocs temes hi ha tan vitals per a l’ésser humà com el de la salut. El procés vital ens remet constantment a la dialèctica entre salut i malaltia, entre benestar i patiment. En aquest sentit pot resultar sorprenent que fins la dècada dels 80 no es consolidés una teologia pastoral sanitària com una reflexió i una praxi basada en els valors cristians. Molt s’ha escrit al llarg dels segles des de la filosofia i la teologia sobre el mal però poc sobre l’acompanyament espiritual a l’ésser humà adolorit. Des d’aquesta perspectiva l’assaig de Francisco Álvarez resulta il·luminador buscant un pas còmode de l’afirmació segons la qual Déu ens ofereix la salvació com a salut al postulat segons el qual l’Església té com a missió aportar salut, ha de concebre’s com a sagrament de salut: l’anunci de la salvació ha de passar necessàriament per una acció terapèutica que ajudi a diagnosticar i sanar les nostres vides ferides.

Francesc-Xavier Marín

Francisco Mora. ¿Enferman las mariposas del alma? Cerebro, locura y diversidad humana. Alianza. Madrid. Madrid. 2004. 245 pp.

La fragilitat humana arriba fins a extrems insospitats, no només a propòsit d’allò que podem (o no podem) fer sinó, també, sobre allò que podem ser. La nostra vulnerabilitat és tan brutal que podem desestructurar-nos de forma radical. Costa molt construir una identitat i, sovint, sembla increïblement fàcil perdre-la. Els avenços de la medicina, la biologia, la psicologia i la neurologia han estat certament decisius en el propòsit de traçar la línia que separa la salut de la malaltia, la maduresa de la immaduresa. Tanmateix, som encara lluny d’entendre què significa estar mentalment malalt i, cosa pitjor, de poder elaborar una prevenció i una cura. Una borrosa frontera separa-uneix la normalitat de la bogeria, la genialitat del trastorn. Els estudis sobre el cervell són imprescindibles per clarificar-nos aquest terreny però sembla que, malgrat tot, la nostra identitat individual i col·lectiva seguirà essent un enigma.

Francesc-Xavier Marín

Franz Jalics. Jesús, maestro de meditación. Boadilla del Monte. PPC. 2014. 205 pp.

El jesuïta hongarès resumeix en aquest llibre els seus molts anys d’experiència com a director d’exercicis espirituals proposant una guia per a aquells que es dediquen a orientar en el camí de la contemplació. Inspirant-se en la psicologia humanista de Rogers, Jalics presenta el camí espiritual com un procés de reconciliació amb un mateix reflexionant sobre quatre espiritualitats: de l’harmonia, de la missió, de la contemplació, de l’ésser. Com va fer Jesús amb aquell jove que volia assolir la vida eterna, també Jalics presenta un camí que va del compliment dels manaments a l’amor. L’autèntica espiritualitat cristiana consisteix bàsicament en relativizar-ho tot per centrar-se en allò que és el nucli de la fe: la promesa que seguint Jesús ens unirem a Déu. Tot el que necessitem per a dur-ho a terme ja està present en el nostre cor; n’hi ha prou amb accedir al nostre interior sota la llum de Jesús. L’espiritualitat com a guia mística.

Francesc-Xavier Marín