E.Hobsbawm. Guerra y paz en el siglo XXI. Crítica. Barcelona. 2007. 179 pp.

No descobrirem ara l’oportunitat de llegir Hobsbawm, un dels millors analistes de la història social i econòmica del nostre món. La seva veterania (nascut el 1917) li va permetre en el seu moment ser un dels primers a qualificar el segle XX d’“edat dels extrems” donat que en els darrers cent anys han coincidit les majors catàstrofes de la història de la humanitat, un progrés mai no vist des del punt de vista material i una enorme capacitat de transformar-destruir el planeta… En aquesta recopilació d’articles escrits entre 2000-2006 es reflexiona sobre cinc grans blocs temàtics (que queden molt millor reflectits en el títol original de l’obra: Assajos sobre globalització, democràcia i terrorisme): la guerra i la pau en el segle XXI, el futur dels imperis, la naturalesa dels nacionalismes, les perspectives de la democràcia lliberal i el terrorisme polític. Paga la pena destacar l’esforç de Hobsbawm per emmarcar les reflexions en el quadre general d’una globalització que ha comportat un augment espectacular de tota mena de desigualtats que es troben en l’origen de les tensions polítiques del nostre temps: donat que l’impacte de la globalització és major entre els qui menys se’n beneficien no ha de sorprendre’ns que l’inici del segle XXI es caracteritzi per una gran inestabilitat a nivell planetari.

Francesc-Xavier Marín

Eric Voegelin. Las religiones políticas. Trotta. Madrid. 2014. 144 pp.

Els temps convulsos que va viure Eric Voegelin (1901-1985) troben un fidel reflex en la seva obra entesa com un retrat de la violència política al llarg del segle XX. D’aquesta manera, a través de l’estudi de les ideologies totalitàries, s’aproxima a la noció de desordre en el món de les idees, de la democràcia i de les relacions interpersonals sempre en relació amb la transcendència. En efecte, per a Voegelin l’ordre transcendent que les religions troben en Déu serveix de fonament per a l’establiment d’un ordre polític concret.  En aquest sentit, els dos assajos de Voegelin recopilats en aquesta obra (Las religiones políticas, 1938 i Ciencia, política y gnosticismo, 1959) defensen que en tots els moviments polítics moderns pot intuir-se un aura religiosa immanentitzada, que l’afany espiritual de poder confiar en la veritat del món ha de trobar un reflex en la capacitat política de suscitar també una confiança bàsica.

Francesc-Xavier Marín

Erik Peterson. El monoteismo como problema político. Trotta. Madrid. 1999. 144 pp.

De ser un terme estrictament tècnic, el concepte “secularització” va traspassar a finals del segle XVIII els estrets confins del dret per transformar-se en una categoria genèrica clau per interpretar la societat moderna. La supressió de la teoria agustiniana dels dos regnes i, per tant, descartats els dualismes eternitat/món, més enllà/més ençà a través del concepte d’història universal, s’inaugura una nova perspectiva que marcarà les pautes interpretatives de tots els fenòmens socials. Indissolublement entrellaçat amb nous conceptes com emancipació i progrés, alliberament i revolució, la secularització ofereix noves redefinicions de la parella espiritual/mundà. En aquesta obra escrita el 1935 Peterson ofereix un detallat estudi sobre com el concepte de secularització ha marcat de forma decisiva la història de l’Occident modern a través de les figures de Hegel, Feuerbach, Marx, Ruge, Bauer, Stirner, Kierkegaard, Gogarten, Barth,  Weber, Troeltsch, Löwith o Blumenberg. En confrontació directa amb la tesi de la liquidació de tota teologia política defensada per Carl Schmitt (per a qui tots els conceptes més importants de la doctrina moderna de l’Estat són conceptes teològics secularitzats), Peterson mostra l’evolució històrica de les complexes relacions entre religió i política a Europa. Un interessant estudio sobre “Crist com a emperador” mostra de forma clara el curiós transvasament entre les categories teològiques i les polítiques.

Francesc-Xavier Marín

Balducci, E. Urge una escuela para la paz. PPC. Boadilla del Monte. 2015. 174 pp.

Aquesta recopilació dels textos i conferències de l’escolapi Ernesto Balducci (1922-1992) té el mèrit de destacar la conveniència d’una nova paideia ajustada a les necessitats i reptes d’un món global, allunyats de les concepcions etnocèntriques que no afavoreixen la convivència en entorns de diversitat. La pedagogia de Balducci se centra en realitzar allò inèdit, allò encara no explorat que podria facilitar la transformació adaptativa en nous contextos. Una educació global ha de tenir com a eix vertebrador la cultura de la pau.

Francesc-Xavier Marín

Eugenio Fernández García (ed). Nietzsche y lo trágico. Trotta. Madrid. 2012. 230 pp.

Suggerent recopilació d’articles sobre el pensament del filòsof apàtrida que va proclamar que la seva intenció era fer del coneixement la passió més poderosa. Anticipant-se a la postmodernitat Nietzsche no es limita a criticar la vigència de la metafísica sinó que també proposa una lectura alternativa sobre la relació entre coneixement i realitat que ja no es basa en la veritat sinó en la interpretació. És el Nietzsche provocador i seductor capaç de problematitzar-ho absolutament tot.

Francesc-Xavier Marín

Evelyn Underhill. La mística. Estudio de la naturaleza y desarrollo de la conciencia espiritual. Trotta – Centro Internacional de Estudios Místicos. Madrid. 2006. 594 pp.

Evelyn Underhill (1875-1941) respon a l’estereotip de la burgesia anglesa del segle passat: una curosa educació al King’s College, viatges per Europa, pràctica d’esports elitistes, escriptora de prestigi... Convertida a la religió als 32 anys i amb una llarga carrera com a conferenciant sobre espiritualitat, publica el 1911 l’obra que aquí presentem, contínuament reeditada des de llavors i citada com una de les grans obres sobre la mística de tots els temps. En una primera part proposa una mirada interdisciplinària sobre el fenomen místic (des de la filosofia, la teologia, la psicologia, el simbolisme i la visió màgica de la realitat) i, a continuació, ofereix un itinerari vers la Divinitat en cinc etapes que van des del despertar de la consciència fins a la unió. Amb claredat expositiva i sinceritat vivencial, Underhill aconsegueix evidenciar la possibilitat de copsar alhora allò Absolut i allò contingent, l’ésser i el devenir, allò simultani i allò successiu en el context de la mística entesa com a expressió de la tendència innata de l’ésser humà vers la complerta harmonia amb la Transcendència.

Francesc-Xavier Marín

Fernando Beltrán. Thomas Merton. El verdadero viaje. Sal Terrae, Maliaño, 2015. 158 pp.  

El centenari del naixement de Thomas Merton (1915-2015) és l’ocasió ideal per aprofundir en el coneixement dels ensenyaments d’un dels mestres espirituals més importants del segle XX. Un simple repàs a la llista de les personalitats amb les què va intercanviar correspondència dóna bona prova del seu impacte:  des de Joan XXIII fins el Dalai Lama,passant per Erich Fromm, Aldous Huxley, Louis Massignon, Jean Daniélou, Hans Urs von Balthasar, Abraham Heschel, Ernesto Cardenal, Czeslaw Milosz, Martin Luther King... I ràpidament sorgeix la pregunta: què podem aprendre d’un monjo, és a dir, d’algú que va optar en aparença per allunyar-se del món? També aquí, una lectura ràpida dels índex de les seves obres mostra l’extraordinària diversitat de les temàtiques sobre les què Merton va escriure: la denúncia de la guerra, l’èmfasi en l’ecologia, la crítica al racisme, la reflexió sobre el paper de la ciència o les aportacions d’Orient...

Des de l’inici una cosa resulta evident: Merton va ser un espectador compromès amb el seu temps, algú prou sensible com per sentir-se afectat per tota mena de qüestions. Certament Merton disposava d’una enorme capacitat per mantenir l’atenció desperta; no en va era un contemplatiu. Segurament el va influir el fet que els seus pares fossin artistes, així com la prematura mort dels seus progenitors. Tot plegat el va conduir a la conversió al cristianisme i al seu ingrés en el Císter. A partir de llavors aquesta va ser la talaia des de la qual Merton va observar el món. Si en un primer moment (1948-1960) es tractava d’un relatiu aïllament per reflexionar amb serenor sobre la realitat monacal, posteriorment es va incrementar la seva preocupació social (1960-1965) i,finalment, es va decantar vers una opció per l’universalisme (1965-1968). Merton és conscient que ens ha tocat viure una època terriblement superficial, en la què la saviesa ha estat substituïda per succedanis en forma de coneixements discursius que fan de nosaltres individus conformats i alienats. S’imposa, doncs, la crítica de les convencions. Per això Merton es retira del món superficial per redescobrir la seva profunditat des de la solitud assolida en el que ell anomena el palau del buit. La solitud esdevé mecanisme per transcendir inèrcies i automatismes i facilitar el redescobriment de la societat. El monjo és un solitari que cultiva la responsabilitat en una comunitat d’amor. Es tracta d’entendre la vida com a obertura i creixement, és a dir, com a conversió. Cal sacsejar l’autocomplaença per arribar a ser qui som realment. És l’existència entesa com a ascens a la veritat. D’aquí el recurs de Merton a la metàfora del retorn a l’origen, del viatge com a recerca d’una nova innocència en un món incert que busca equilibri, de l’ascens a la muntanya com a símbol de l’exercici de contemplació.

Francesc-Xavier Marín

Fernando Broncano. Sujetos en la niebla. Narrativas sobre la identidad. Herder. Barcelona. 2013. 271 pp.

Ens toca viure un temps on quasi tots els conflictes han passat de ser civilitzatoris a identitaris. Vivim escindits en la dicotomia entre una identitat descriptiva (qui som?),  una identitat normativa (qui volem ser?) i l’imperatiu de l’autenticitat (arribar a ser qui som). S’imposa amb més urgència que mai l’exigència que la identitat personal i col·lectiva siguin el fruit d’una agència, la capacitat de resoldre la nostra existència a través d’una decisió: transformar-se un mateix, instaurar la possibilitat de l’autoapropiació malgrat que avancem sense intencions transparents ni objectius clars.  Aquesta ha estat la raó de ser d’una Modernitat que vol substituir el poder per l’autoritat, que aspira a que l’ordre existencial no provingui de fora d’un mateix sinó de la raó i de la llibertat personals que permeten dur una vida examinada.  Només una vida avaluada permet transformar la realitat en un món propi definit per una trajectòria irrepetible.

Francesc-Xavier Marín

Fernando Fuentes Alcántara (coord). Guía para la enseñanza de la doctrina social de la Iglesia. PPC. Boadilla del Monte. 2014. 301 pp.

Els manuals de Doctrina Social publicats el 2003 per la Fundación Pablo VI troben ara una continuïtat en aquesta obra col·lectiva de la Pontifícia de Salamanca que, amb un notable afany didàctic (dossiers de treball, propostes de lectures complementàries i exercicis d’autoavaluació), presenta els elements clau d’una antropologia cristiana. Així, els principis i valors de la Doctrina Social de l’Església (dignitat de la persona, subsidiarietat,  llibertat, justícia, solidaritat, amor) s’apliquen a analitzar críticament alguns desafiaments contemporanis (globalització, marginació, desigualtat, violència) a partir d’uns grans àmbits d’aplicació (ecologia,economia, política, cultura). Sense aspirar a una exposició sistemàtica però amb claredat i precisió els autors dibuixen els objectius socials de la vida dels creients que volen viure amb coherència la seva fe sobre una sòlida base ètica.

Francesc-Xavier Marín

Ferran Gallego (ed). Pensar después de Auschwitz. El Viejo Topo. Madrid. 2004. 225 pp.

Es corre el risc de pensar que Auschwitz va ser un fet puntual esdevingut fa temps, un lamentable error que provoca repugnància moral i apel·la a la responsabilitat d’un grup de polítics que van dur Alemanya a la ruïna. Però Auschwitz és molt més que el final lògic del règim nacional-socialista, molt més que la plasmació d’una nova organització del poder i l’optimització de la segregació. Auschwitz és el símbol de la barbàrie humana, l’expressió màxima dels catastròfics resultats de la immoral aliança de polítics, científics, ideòlegs i juristes. Símbol també de l’ignominiós silenci davant del patiment  i l’atemptat sistemàtic contra la dignitat humana. Expressió i paràbola de fins on és capaç d’arribar la degradació humana repetida al llarg de la història: Bòsnia, Rwanda, Afganistan, Iraq... Lliçó sobre l’horror i l’humanisme que convé preservar per no repetir.

Francesc-Xavier Marín