Elie Wisel. Celebración jasídica. Sígueme. Salamanca. 2003. 262 pp.

Així com Israel Baal Shem Tov va crear el hassidisme a  principis del segle XIX per retornar l’esperança als seus compatriotes desanimats per tota mena d’adversitats i els enganys dels falsos messies, Elie Wisel recorre a les històries hassídiques que li explicava el seu avi per fer front al drama de l’Holocaust. A diferència de la complexitat teòrica i simbòlica de la Càbala, el hassidisme té un bàsic component popular que es plasma en els seus textos en forma de contes i paràboles. Amb un peu en l’heterodòxia (defensa que cada jueu ha de convertir-se en el seu propi messies), rescata la concepció de la vida com un acte plenament creatiu quan hom s’esforça en descobrir un Déu present en tota la realitat. El convenciment de ser un soci de Déu amb qui s’ha de col·laborar en la recreació i redempció del món suscita en el hassidisme un entusiasme místic que es concreta en la dansa i el cant com a components vitals de la litúrgia.

Francesc-Xavier Marín

Elisabeth Schüssler Fiorenza. Los caminos de la Sabiduría. Una introducción a la interpretación feminista de la Biblia. Sal Terrae. Santander. 2004. 286 pp.

Fa ja alguns anys la teòloga Rosemary Radford Ruether va provocar un escàndol quan va preguntar si un salvador masculí podia salvar les dones. Què és allò normatiu en la vida de Jesús: la seva encarnació, la seva predicació, el seu misteri pasqual, el seu ser jueu... o la seva masculinitat?. Aquest debat no és inofensiu si ens remuntem en la història: la Congregació per a la Doctrina de la Fe, en el seu document de 1976 titulat Inter Insigniores, argumentava la negativa de la possibilitat de l’accés de les dones al sacerdoci apel·lant a un suposat “principi de semblança natural amb Jesús”.

En les darreres dècades els estudis teològics cristians han sofert un notable avenç degut al perfeccionament dels criteris d’aproximació al text bíblic i al sorgiment de les anomenades teologies contextuals (teologia asiàtica, teologia africana, teologia indígena...). Però, en la recerca de nous àmbits des d’on enfocar la reflexió i de nous llenguatges per expressar-la, probablement l’aportació de les dones sigui una de les més prometedores per a una necessària renovació. En efecte, un procés que arrela en la conscienciació de les causes de tantes subordinacions ha convertit les dones en àmbit de lluites i resistències. I això convida a la transformació: un altre món i un altre tipus de relacions entre les persones seran possibles quan es construeixin nous imaginaris que no siguin excloents sinó integradors. Per això una lectura crítica de la realitat del seu entorn ha dut moltes dones, quasi de forma natural, a una lectura també crítica de la Bíblia. Una perspectiva feminista-femenina íntimament vinculada a l’afirmació de la pròpia identitat i a la reconstrucció de l’autoestima acaba generant la reivindicació de les dones com a subjectes legítims de la tasca teològica i no només com a objecte d’anàlisi. Si de veritat es pretén una eclesiologia de comunió cal una hermenèutica teològica que descobreixi els mecanismes que han perpetuat la invisibilitat de les dones.

Com va sorgir i va acabar desapareixent el moviment d’alliberació iniciat per Jesús com a profeta de la Saviesa de Déu?. Elisabeth Schüssler Fiorenza (catedràtica de la Harvard Divinity School) porta anys dedicant-se a rastrejar la substitució de les diverses figures de la Saviesa en el text bíblic per un llenguatge que ella anomena “kyriocèntric”, és a dir, masculinista. La Saviesa era un dels recursos habituals entre els teòlegs jueus per referir-se a l’element femení de Déu, però això va anar caient progressivament en l’oblit amb la connexió ontològica entre el Logos com a Fill de Déu i la masculinitat del Jesús històric. Schüssler Fiorenza mostra com, abans que la primitiva comunitat cristiana adoptés la forma d’ekklesia imitant el model grec del demos on les dones no tenien ni veu ni vot, els primers seguidors de Jesús es van organitzar com a comunitat d’iguals. Pe això cal rescatar la teologia i la pràctica anteriors al concili de Calcedònia per redescobrir l’itinerari que condueix de la Saviesa hebrea a la Sophia i al Logos grecs.

Francesc-Xavier Marín

Elizabeth A. Johnson. La búsqueda del Dios vivo. Trazar las fronteras de la teología de Dios. Sal Terrae. Santander. 2008. 293 pp.

 Cada generació humana busca la presència de Déu enmig de la vida quotidiana. Anhela localitzar la petjada divina en la realitat, com una mena de constatació d’un sentit de l’existència que potser a vegades es perd de vista. I, en funció de les contingències de cada moment, cada persona intueix la manifestació de Déu d’una forma singular, sovint de forma nova i inesperada. I, al llarg del temps, aquestes intuïcions no queden limitades a la intimitat del cor individual sinó que són ofertes com un don i un desafiament a l’Església en el seu conjunt. Així, a poc a poc, es va aprofundint en el sentit de l’expressió “crec en Déu”. E.A.Johnson, una de les pioneres de l’anomenat feminisme teològic, defensa que el Déu vivent és una font que mai no s’esgota, que flueix constantment per satisfer la set humana. Déu desborda energia, disposa d’un impuls alliberador i salvador sense límits, capaç de crear sempre tota mena de novetat. El Misteri de Déu, que supera tot allò que podem imaginar, comprendre i expressar, alimenta la fe d’una forma sempre sorprenent: el misteri de la gràcia, la compassió del crucificat, l’alliberament existencial, el rostre femení de Déu, el Déu festiu, el Déu anti-racista o el Déu interreligiós són alguns d’aquests nous paradigmes.

 Francesc-Xavier Marín

Ellen Kennedy. Carl Schmitt en la República de Weimar. La quiebra de una constitución. Tecnos. Madrid. 2012. 283 pp.

La complexa ideologia de Schmitt ha merescut tota mena de qualificatius (nihilista, feixista, existencialista, reaccionària…), no en va ser considerat en el seu moment com el jurista del règim nazi. Va defensar la limitació de l’autoritat del parlament, es va mostrar partidari de controlar el poder dels partits polítics i d’implementar l’estat d’emergència com l’expressió paradigmàtica d’un país que deixa de ser governat per la raó i passa a ser dirigit per la voluntat del governant. Sigui com sigui, en ell trobem bona part dels debats actuals sobre el paper de la política en un Estat lliberal o sobre la dificultat de legislar en unes societats plurals: què són la democràcia, la legitimitat política, la representació dels partits polítics, la divisió de poders o els valors polítics? Significativament, els temps convulsos que vivim han reobert l’interès pel pensament de Schmitt.

Francesc-Xavier Marín

E.Támez. Luchas de poder en los orígenes del cristianismo. Un estudio de la primera carta a Timoteo. Sal Terrae. Santander. 2005. 206 pp.

Sobreabunden en molts analistes visions idíl·liques i angèliques de la primitiva comunitat cristiana que es troben a la frontera de l’apologètica. Justament per això són benvinguts estudis com el de Támez que, fidels a una rigorosa hermenèutica, afronten des d’una perspectiva interdisciplinària (antropologia cultural, sociologia, història, política, economia) aquests anys decisius del cristianisme. En aquest sentit, resulta d’un especial interès la primera carta a Timoteu ja que en ella es reflecteix el procés d’institucionalització, jerarquització i patriarcalització de les comunitats cristianes. I cal mencionar el mèrit de l’autora que, d’una forma extraordinàriament suggerent destaca, no només la difícil convivència entre distintes teologies i estils de vida dins de la comunitat sinó, sobretot, les lluites de poder provocades per la posició social dels seus membres, per les relacions conflictives entre els gèneres i per la difícil relació entre amos i esclaus.

Francesc-Xavier Marín

Levinas, E. Escritos inéditos. Trotta. Madrid. 2013. 288 pp.

Per bé que el reconeixement li va arribar tard, avui ningú no discuteix que el pensament d’Emmanuel Levinas (1906-1995) conforma aquella part de la filosofia que reivindica el mètode fenomenològic com la via per seguir-li la pista al pensament i al llenguatge. Autor d’una doble obra gens fàcil d’abastar (filosòfica per una banda, i de pensament jueu per una altra), complexa i subtil, Levinas va dirigir amb mà ferma la constitució de l’ètica com l’eix vertebrador del sentit de la filosofia del segle XX: el subjecte humà es conforma a través de la seva capacitat de sentir-se afectat per l’alteritat, per la vulnerabilitat que l’exposa contínuament a la responsabilitat. Es tracta aquí de proposar una nova analítica existencial basada en les contraposicions entre Mateix/Altre, Autonomia/Heteronomia, Veure/Escoltar, Ulisses/Abraham i, en definitiva, Ontologia/Ètica, Totalitat/Infinit. L’ésser humà es conjuga en la tensió entre el Dir i allò Dit que el defineix a través de conceptes bàsics com Rostre, Petjada, Substitució, Santedat… 

La publicació d’aquests escrits inèdits ajuda certament a projectar una mica de llum en el difícil món levinasià. Si els “Escrits de Captiveri” són el testimoniatge de l’ésser humà que manté la seva dignitat en els camps de concentració, els “Quaderns de captiveri” i les “Notes filosòfiques diverses” són apunts d’idees nomes insinuades que el lector atent sabrà identificar ja plenament desenvolupades en l’obra posterior de Levinas: el temps ja no com a simple acumulació d’instants sinó com a modificació del jo, la transcendència com a  exigència de la pròpia subjectivitat, l’exposició a l’alteritat com a esquinçament de la interioritat que possibilita la comunicació, l’ontologia com a degeneració vers la violència…  Assistim, doncs, com a testimonis, al naixement d’intuïcions i a la seva progressiva ordenació per constituir una de les més suggerents aportacions filosòfiques dels darrers temps.

Francesc-Xavier Marín

Emmanuel Lemieux. Edgar Morin. Vida y obra del pensador incorformista. Kairós. Barcelona. 2011. 541 pp.

Singular biografia d’un pensador inclassificable en la què l’autor sap articular aquells elements que han fet de Morin un dels intel·lectuals de referència. Multitud de detalls exemplifiquen la profunda dimensió d’inconformisme a la què fa referència el subtítol de l’obra: des de les complexes relacions familiars fins els seu irrenunciable compromís amb la democràcia, passant per una col·lecció de fotografies altament suggerents. Morin passarà a la història com el pensador de la complexitat, i complex ha estat el món que li ha tocat viure: el paper de Morin en la Resistència francesa esdevé aquí el símbol de l’actitud enfront d’un món amenaçat i plural. I complexa ha estat també la vida de Morin: la seva transformació d’Edgar Nahoum en Edgar Morin il·lustra la difícil situació identitària dels jueus. Qualificat d’antropo-savi i d’hombre-taller, les reflexions de Morin sobre la política, la societat, el neocolonialisme, la felicitat, els joves, Europa o la vida i la mort no deixen indiferent ningú. Una frase de la biografia ho defineix a la perfecció: Morin no és un home d’opinions sinó de projectes.

 Francesc-Xavier Marín

Emmanuel Levinas. La teoría fenomenológica de la intuición. Sígueme-Epidermis. Salamanca-México. 2004. 222 pp.

A finals dels anys 20 tot estava a punt perquè la ingent i suggerent obra d’Edmund Husserl traspassés, no només les aules universitàries, sinó també les fronteres nacionals: els  seus deixebles més destacats (Scheler i Heidegger) redacten estudis monogràfics i desenvolupen les intuïcions del seu mestre, mentre que altres autors formats a Alemanya (Kojève, Koyré, Gurvitch) entraran en contacte amb la filosofia francesa inspirada en Bergson. Però serà Levinas qui tradueixi les primeres obres de Husserl al francès i mostri clarament que la fenomenologia no és un corpus definitivament tancat sinó un pensament en marxa o, en paraules del propi Levinas, la prevalència del “dir” sobre allò “dit”. Encara més: en aquesta primera gran obra de Levinas es troben ja continguts els grans temes del seu pensament: l’alteritat, la primacia de l’ètica sobre la metafísica, la responsabilitat, la corporalitat, l’hospitalitat, la vulnerabilitat, la justícia i el desig.

Francesc-Xavier Marín

Emmanuel Levinas. Escritos inéditos, 2. Palabra y silencio y otros escritos. Trotta.Madrid. 2015. 244 pp. 

Relativament apartat de la comunitat universitària i centrat en les seves funcions com a director de l’Escola Normal Israelita Oriental de París, pràcticament l’únic contacte de Levinas amb el món intel·lectual van ser les conferències que va dictar en el Collège Philosophique que dirigia Jean Wahl. La meritòria tasca de publicar els escrits inèdits de Levinas fa les delícies dels interessats perquè proporciona els textos que es troben a l’orígen de “Totalitat i Infinit”. Així, el lector que s’apropa al complex pensament de Levinas troba suggerents intuïcions sobre les possibilitats i límits del llenguatge, la socialització lingüística o l’ús de les metàfores. Importants aportacions en un moment en què sobreabunda la sensació de banalització del llenguatge, la consciència del seu ús manipulatiu i s’imposa una escolta atenta. Saviesa en estat pur sobre la inhumanitat d’un món silenciós o d’unes societats en les què hi ha massa xerrameca.

 Francesc-Xavier Marín

Emmanuel Mounier. Què és el personalisme? Pòrtic. Barcelona. 2014. 221 pp.

Mounier és la prova que una vida pot ser breu però viscuda amb sentit i deixant una herència significativa. La seva proposta d’un optimisme tràgic ha tingut una singular importància en defensar que la persona ha de viure en contacte amb la realitat (ésser-en-el-món), en comunitat (ésser-amb-els-altres) i en plenitud (ésser-amb-vocació). És l’imperatiu ensenyat a través de la revista Esprit: hem d’estar compromesos amb la realitat per tal de contribuir al bé comú. El dos textos recollits en aquest obra (Què és el personalisme?, L’afrontament cristià) són l’oportunitat de recuperar una potent visió que aspira a generar una conversió de les consciències i una revolució social. Una lliçó molt apropiada pels temps que corren: compaginar la indignació amb l’esperança.

Francesc-Xavier Marín