Evans, C.A. El Jesús deformado. Cómo algunos estudiosos modernos tergiversan los evangelios. Sal Terrae. Santander. 2007. 300 pp.

Sembla que sigui un signe dels temps la proliferació de tota mena de teories sobre Jesús. Ja no ens sorprenen massa els llibres i reportatges defensant les hipòtesis més curioses, i a vegades estrambòtiques, sobre els evangelis, ni la presentació pública del descobriment d’uns pergamins fins ara desconeguts o d’alguns textos suposadament ocults per l’Església que modificarien completament la nostra visió sobre Jesús. Ja no es tracta simplement de recuperar la tesi moderna sobre la veracitat dels relats evangèlics sinó de preguntar-se sobre els fills que va tenir Jesús amb Maria Magdalena, la seva relació amb els cínics, la seva sortida clandestina de Palestina cap a Egipte, la troballa de la tomba dels seus pares o d’unes cartes adreçades al Sanedrí assegurant que la seva pretensió de ser el Fill de Déu va ser un malentès…. De forma sòbria però contundent Evans recorre algunes d’aquestes teories que pretenen fonamentar-se en els Evangelis de Tomàs, de Pere, de Maria, de Judes, l’Evangeli secret de Marc o l’Evangeli Egerton. A partir de l’anàlisi d’aquests textos extracanònics Evans aspira a recordar els principis bàsics  del mètode històrico-crític així com les possibilitats de recuperar dades fiables sobre el Jesús històric.

Francesc-Xavier Marín

Dalai Lama. Escritos esenciales. Sal Terrae. Santander.2009.191 pp.

T.A.Forsthoefel (ex jesuïta, director del Departament de Religió del Mercyhurst College de Pennsylvania) proposa en aquesta obra una antologia de textos que recullen l’essencial de l’ensenyament del Dalai Lama. És prou conegut que l’escola Gelugpa del budisme tibetà estableix una íntima relació entre la pràctica de la meditació, la moral aplicada i la consecució de la saviesa com a vies per extingir el patiment. Tot allò transitori genera un desig que només pot desembocar en la frustració; en canvi, una ètica basada en la compassió com a encarnació del desinterès ens prepara per aquella transformació de la consciència que té lloc en la meditació. Llavors, purificats de les distorsions degudes a l’egocentrisme, la realitat quedarà alliberada i se’ns apareixerà tal com és. Forsthoefel té el mèrit de saber seleccionar amb criteri d’entre 23 escrits del Dalai Lama (9 d’ells no traduïts fins ara al castellà) aquells fragments que inciten a voler saber més.

Francesc-Xavier Marín

Dalai Lama. El corazón bondadoso. Una visión budista de las enseñanzas de Jesús. Kairós. Barcelona. 2004. 297 pp.

La Comunitat Mundial per a la Meditació Cristiana té com a objectiu fonamental difondre la llarga tradició cristiana sobre la meditació i ajudar a aquells interessats en la vida espiritual a aprofundir en la seva identitat. Des de 1984 organitza a Londres els “John Main Seminar”, als què s’ha convocat gent tan dispar com Charles Taylor (identitat cristiana i modernitat), Jean Vanier (de la ruptura a la totalitat), o Raimon Panikkar (el silenci de la vida). La tardor de 1994 es va convidar a sa Santedat el Dalai Lama per oferir els seus punts de vista sobre alguns aspectes essencials del missatge evangèlic. La majoria dels assistents al seminari (tots de tradició cristiana) van destacar com d’enriquidor havia resultat escoltar el Dalai Lama parlant sobre el sermó de la muntanya, les benaurances, la paràbola del gra de mostassa, la transfiguració de Jesús o la resurrecció.

Francesc-Xavier Marín

Daniel Gamper (ed) La fe en la ciudad secular. Laicidad y democracia. Trotta. Madrid. 2014. 216 pp.

La lògica simple afirma que en les societats modernes els principis reguladors no provenen de la religió sinó de la política, és a dir, no deriven d’un àmbit transcendent que ens aboca a l’heteronomia sinó de les normes que nosaltres mateixos ens imposem. És, en essència, el nucli de la tesi de la secularització. Ara bé, el debat sobre el fracàs d’aquesta hipòtesi a causa de l’anomenat retorn de la religió obliga a refer l’argumentació. La tesi de la secularització és substituïda per la de la laïcitat que estableix el lloc que li correspon a la religió en una societat democràtica. Ara el debat es desplaça a qüestions tan subtils com els límits de la tolerància i el significat del respecte a la pluralitat. En definitiva, el nou àmbit deixa de ser el de la discussió sobre allò racional en la religió per passar a ser el paper de la llibertat de consciència en l’espai públic compartit per tots els ciutadans. 

Francesc-Xavier Marín

Daniel Goleman. La força de la compassió. L’ensenyament del Dalai Lama per al nostre món. Kairós. Barcelona. 2015. 279 pp.

El teòric de la intel·ligència emocional presenta el pensament del Dalai Lama d’acord amb els paràmetres que d’uns anys ençà semblen imposar-se: els líders espirituals trasmeten un missatge que no pot ser obviat. Goleman ha tractat el Dalai Lama en els darrers 30 anys i el presenta com el principal líder internacional amb un testimoniatge capaç de transformar el món perquè es basa en el sentit comú i els descobriments científics sobre el funcionament del cervell: no és possible viure feliços i en pau prescindint de la nostra responsabiitat pel benestar dels altres éssers. El secret rau en convertir els impusos negatius en força compassiva d’acord amb un programa d’higiene emocional. Una ètica de la compassió que suscitaria més adhesions que els dogmes religiosos.

Francesc-Xavier Marín

Daniel Heller-Roazen. El quinto martillo. Pre-Textos. Valencia. 2014. 274 pp.

La tradició afirma que Pitàgores va tenir la intuïció de la consonància tot passejant i, en passar davant d’una ferreria, escoltar el repicar dels martells. I és que l’avenç del coneixement passa per parar atenció al que passa al nostre voltant. Com diuen els historiadors del pensament grec antic, amb Pitàgores va ser la primera vegada que algú va decidir escoltar el so amb l’atenció i no amb l’oïde. D’aquesta manera, Pitàgores no es va limitar a constatar l’harmonia dels sons sinó que hi va aplicar l’abstracció racional i va proposar aquesta idea com la teoria de la intel·ligibilitat del món. Hem passat de l’acústica a la cosmologia.

Francesc-Xavier Marín

Daryus Shayegan. La luz viene de Occidente. El reencantamiento del mundo y el pensamiento nómada. Tusquets. Barcelona. 2008. 349 pp.

Shayegan (Teheran 1935) és un dels intel·lectuals perses més coneguts. Deixeble de Corbin a París, va ser un dels pioners en l’estudi de la poesia mística persa. Professor de sànscrit i de religions, va fundar el 1977 el Centre Iranià per a l’Estudi de les Civilitzacions i va ser un dels inspiradors de la proposta de Khatami al voltant de l’aliança de civilitzacions. El títol provocador d’aquest llibre (capgirant el simbolisme clàssic que defineix el xiisme segons el qual la llum ve d’Orient) és tota una declaració de principis: no s’hi val a mantenir teories (multiculturalisme, xoc de civilitzacions...) que neguen l’autèntica història d’intercanvis continus entre Orient i Occident.  Més enllà de la globalització que afavoreix la hibridació de coneixements heterogenis, i més enllà dels tòpics d’un Orient místic i un Occident tecnològic, tots hem d’aprendre de les aportacions dels altres.

Francesc-Xavier Marín

David Masobro. La casa de les petites alegries. Centre de Pastoral Litúrgica. Barcelona. 2017. 106 pp.

No s’ha de perdre de vista que Jesús anunciava la salvació generant salut i esperança.  Per això els evangelis tenen interès en mostrar-lo proper als qui pateixen a causa de la malaltia. Els seguidors de Jesús han de seguir explicitant que l’acció sanadora de Déu brilla de forma especial en aquells que han quedat estigmatitzats per la seva peculiar malaltia. El testimoniatge de David Masobro com a voluntari en un hospital psiquiàtric vol encarnar aquests missatge: els malalts mentals han de ser acollits, alliberats de la seva defallença i incorporats a la convivència col·lectiva. En la petitesa aparent del gest i de la paraula s’amaga la potència transformadora de Déu. 

Francesc-Xavier Marín

David Nirenberg. Religiones vecinas. Cristianismo,Islam y Judaismo en la Edad Media y en la actualidad. Crítica. Barcelona. 2016. 439 pp.

Hi ha el risc de perdre de vista que durant segles les tres religions monoteistes van conviure en unes societats plurals; però existeix també el perill d’idealitzar aquella situació i proposar-la com a una alternativa per al nostre temps. Niremberg (segurament el millor especialista sobre l’Espanya medieval) explicita la complexitat d’aquestes societats a partir del concepte de veïnatge: conversions massives, persecucions i segregació coexistien amb una relativa tolerància pragmàtica. El veïnatge ideològic  en tant que creients els permetia navegar entre l’ambigüitat: s’autodefinien per contraposició, en un difícil equilibri entre proximitat i alteritat. El mèrit de Nirenberg és transportar-nos de l’Edat Mitjana a l’actualitat descobrint els paral·lelismes i els matisos entre les dues èpoques i postulant un principi que ens pot resultar extraordinàriament útil: les comunitats religioses sempre viuen en règim de coproducció, influint-se mútuament malgrat que no siguin conscients d’aquest procés.

Francesc-Xavier Marín

Desmond Tutu. Mi Dios subversivo. San Pablo. Madrid. 2017. 107 pp.

Emotiu testimoniatge de l’arquebisbe Tutu que revisa la seva vida a la llum de la fe cristiana recordant quelcom que hauria de ser evident per a qualsevol creient: la Bíblia és més subversiva que qualsevol ideologia política perquè afirma que cada ésser humà té una dignitat irrenunciable pel fet d’haver estat creat a imatge de Déu. Res més potent que la fe en Déu per lluitar amb generositat en favor dels drets humans. L’amor a Déu és inseparable de l’amor a l’ésser humà.

Francesc-Xavier Marín