Walter Kasper. Cosechar los frutos. Aspectos básicos de la fe cristiana en el diálogo ecuménico. Sal Terrae. Santander. 2010. 245 pp.

Quasi mig segle després que el Vaticà II declarés com a vital l’esforç a favor de l’ecumenisme, el president del Pontifici Consell per a la Promoció de la Unitat dels Cristians oereix un balanç del camí recorregut amb la mirada posada en els reptes del futur més immediat. Conscient que s’ha avançat molt en el terreny de la reducció dels mutus prejudicis, però també sabent que avui ens trobem més aviat en una època caracteritzada per la sobrietat, Kasper analitza què pot donar encara de si el diàleg amb els luterans, els metodistes, els reformats i els anglicans. Amb precisió i honradesa Kasper avalua aquells elements motiu de controvèrsia (la Trinitat i Jesús, la salvació, els sagraments…) amb la finalitat que, constatats els fruits del diàleg, s’insisteixi amb renovada esperança en les trobades ecumèniques.

Francesc-Xavier Marín

Walter Kasper. La misericordia. Clave del Evangelio y de la vida cristiana. Sal Terrae. Santander. 2012. 247 pp.

El cardenal Kasper dóna forma a esborranys elaborats al llarg dels anys com esquemes per dirigir exercicis espirituals que aspiren a mostrar la mútua imbricació entre la concepció de Déu i les pautes que han de dirigir la vida d’un cristià. Serà la reflexió sobre la misericòrdia la que farà el pont entre aquests dos pols ja que Kasper insisteix en els perills d’una teologia que s’elabori al marge de la preocupació pastoral. En efecte, en un mundo marcat pel dolor i el patiment cal reelaborar el discurs sobre un Déu misericordiós; en unes societats en les què fracassen les utopies i s’imposa el desconcert i la banalitat urgeix presentar el missatge cristià de forma creïble; en unes situacions davant de les quals molts es mostren indiferents o insensible cal recordar que la misericòrdia comporta rebel·lar-se contra el patiment dels altres.    

Kasper repassa les dades que trobem en l’obra d’alguns filòsofs del segle XX (la misericòrdia com l’actitud bàsica de qui transcendeix l’egoisme), en l’Antic Testament (la reacció de Déu davant del pecador, el nom de Déu com a revelació de la seva misericòrdia, la misericòrdia divina com a expressió de l’alteritat de Déu, la santedat i la justícia com a opció pels pobres) i en el Nou Testament (un Jesús que ha de guanyar-se la confiança dels seus contemporanis acreditant-se com el veritable Messies que porta la gràcia de Déu).

Assegura Kasper que el mot misericòrdia ha caigut en l’oblit i que, degut a la influència d’una societat profundament psicologitzada, es tendeix més aviat a parlar d’empatia o de solidaritat. Tanmateix, al menys per als creients, no ha perdut vigència la benaurança de Jesús quan proclama feliços els misericordiosos ni hem abandonat la pràctica de començar l’eucaristia demanant-li a Déu que tingui misericòrdia de nosaltres. Sigui com sigui, el testimoni que ens ha estat transmès de Jesús no es limita al missatge en què anunciava que Déu és misericordiós sinó que s’explicitava en les seves actituds i en la seva conducta. Aquest és el fil conductor que li interessa a Kasper en les seves anàlisis: el Regne de Déu no és només per a uns pocs justos sinó que està absolutament obert a tothom, sense excepció, perquè la misericòrdia de Déu no té límits. Només un Déu compassiu i misericordiós (no omniscient ni omnipotent) és capaç de servir-nos de model per convertir-nos. Aquest es el repte de la vida cristiana; aquesta és la tasca en el diàleg amb la cultura ja que, al capdavall, la misericòrdia no té a veure només amb un missatge teològic sinó que ha de concretar-se en les seves conseqüències ètiques i socials. 

Francesc-Xavier Marín

Walter Kasper. El Evangelio de Jesucristo. Sal Terrae. Santander. 2013.

Cinquè volum de les obres completes del cardenal Kasper que agrupa tres articles distants en el temps però que tenen com a enfilall aquesta forma singular de testimoniatge que és l’evangeli. El primer d’ells (Introducció a la fe) va ser un text molt comentat en aquells anys del postconcili en què s’urgia un canvi teològic centrat en la voluntat de creure raonablement. El segon (La fe que excedeix tot coneixement) analitza les íntimes connexions entre teologia i praxi a través dels desafiaments pastorals. El tercer article (La nova evangelització) suggereix pautes per a optimitzar la tasca bàsica del testimoniatge creient: es tracta de la fe com a un camí que busca l’adaptació als nous temps, de l’evangelització entesa com a un servei testimonial, de l’espiritualitat presentada com a una contribució social.

Francesc-Xavier Marín

Walter Kasper. Caminos hacia la unidad de los cristianos. Maliaño. Sal Terrae. 2014. Pp. 703 pp.

Si Joan Pau II va presentar el moviment ecumènic com una tasca irrenunciable, un realista cardenal Kasper reconeix que duem uns anys de paràlisi des que la Dominus Iesus elaborada per Ratzinger va explicitar una terrible manca de delicadesa envers les altres confessions cristianes. Kasper creu que hem entrat en una nova etapa de l’ecumenisme que planteja uns nous reptes que faran avançar amb força lentitud. Qui fou president del Pontifici Consell per a la Promoció de la Unitat dels Cristians veu esgotada la via ecumènico-liberal que relativitza les diferencies entre les Esglésies i proposa aprofundir en un ecumenisme espiritual on els cristians insisteixin en l’intercanvi i la participació. La diversitat ha de ser integrada en la unitat i les discrepàncies que, lluny de ser negades o negligides, han de ser un estímul per a un treball més compromès. Només així s’avançarà en el desig de Jesús que la seva Església estigués unida.

Francesc-Xavier Marín

Walter Kasper.El papa Francisco. Revolución de la ternura y el amor. Raíces teológicas y perspectivas pastorales. Maliaño. Sal Terrae. 2015. 135 pp.

Als dos anys de l’inici del pontificat del papa Francesc el cardenal Kasper proposa un primer resum de les pautes principals del seu magisteri. Kasper destaca la renovada esperança que Francesc ha insuflat a una Església esgotada per diversos escàndols al final del pontificat de Benet XVI: una apel·lació a l’acció missionera, l’exigència del testimoni de pobresa, l’imperatiu de la misericòrdia i els nous accents en el diàleg interreligiós. Brillant síntesi i encertada anàlisi dels reptes pendents.

Francesc-Xavier Marín

William Ian Miller. Anatomía del asco. Taurus. Madrid. 1998. 360 pp.

Hi ha temes sobre els què no és fàcil parlar. Encara més: hi ha qüestions sobre les què no sembla seriós ni legítim posicionar-se. El fàstic és una d’elles perquè, per una banda, convida a tractar afers tabú que semblen atemptar contra la bona educació i la preservació de la dignitat humana i, per una altra banda, perquè és relativament fàcil resultar cursi en voler mantenir del decòrum. De la mà d’autors com Aristòtil, Darwin, Freud, Montaigne, Nietzsche, Orwell, Rousseau o Shakespeare se’ns demostra com, a més de repel·lir, la sensació de fàstic també pot resultar atractiva. En realitat, ser fastigós constitueix un tret recurrent d’allò morbós i sensacionalista ja que està impregnat de sexe, violència, horror i violació de les normes de la decència. Anant més enllà de les escoles predominants que pretenen explicar les emocions apel·lant a l’interès personal, l’egoisme o  l’aspiració al poder, Miller (seguint E. Goffman) es basa més aviat  en l’estudi de les passions de defensa i reacció que ens permeten preservar la nostra dignitat. Ja en una obra anterior (“Humiliation and other essays on Honor, Social Discomfort and Violence”, 1993) Miller es va centrar en la persona que pateix una pèrdua de categoria social i les emociones de vergonya, humiliació i venjança que això provoca. En cert sentit aquest nou llibre constitueix l’altra cara de la moneda. En definitiva, el convenciment que les emocions ens assignen un lloc en les jerarquies socials porta l’autor a oposar-se a la separació entre psicologia, filosofia moral, literatura i història. I aquí rau la tesi central del llibre: el fàstic és l’emoció més visceral de totes però, quan opera, esclata en un món de significats que afecten les ordenacions polítiques, socials i morals.

Francesc-Xavier Marín

Wolfgang Welsch. Hombre y mundo. Filosofía en perspectiva evolucionista. Valencia. Pre-Textos. 2014. 223 pp.

L’autor proposa una nova determinació de la relació entre l’ésser humà i el món des d’un punt de partida que aspira a superar no pocs dels pressupòsits bàsics de la Modernitat. Al llarg de vuit conferències Welsch critica el principi antròpic que, des del pensament clàssic de Plató i Aristòtil fins les revolucions científiques del segle XVII, s’ha consolidat afirmant que la naturalesa racional humana ens fa essencialment diferents del món. Les implicacions d’aquesta suposició són prou conegudes: essent radicalment estrangers al món la nostra alternativa ha estat construir un món humà. Welsch explora la possibilitat de superar aquesta dicotomia en clau evolutiva recordant que l’ésser humà és una etapa d’un llarg procés que ens vincula íntimament amb la realitat, i s’arrisca a proposar que la racionalitat és una estratègia del propi món amb el propòsit d’assolir la seva pròpia comprensió. El coneixement com a  gestió d’un mateix i de l’entorn.

Francesc-Xavier Marín

Xabier Pikaza. Antropología bíblica. Tiempos de gracia. Sígueme. Salamanca. 2006. 462 pp.

Pikaza no necessita presentació però en aquesta obra se supera a sí mateix construint una antropologia bíblica interpretada com a desplegament de gràcia i tensió del temps, partint de la creació i apuntant a l’esperança escatològica a través de la responsabilitat humana. Només la tradició judeocristiana autoritza a entendre el temps com a acció divina graciosa i, per tant, l’existència humana com a expressió d’un do que ha de transmetre’s contínuament. Prenent com a guies Cullmann (història universal de salvació) i Bultmann (historicitat existencial de cada persona), Pikaza sintetitza les seves reflexions dels darrers 30 anys en forma de assaig-tractat en 6 capítols que recullen les grans qüestions antropològiques de la Bíblia (la creació, la temptació, la saviesa, la gràcia, la mort i la resurrecció) que poden contribuir a evitar que la globalització acabi exterminant les possibilitats humanes de realització.

Francesc-Xavier Marín

Xabier Pikaza. La novedad de Jesús: todos somos sacerdotes. Madrid. Nueva Utopía. 2014. 223 pp.

La nova evangelització exigeix repensar algunes de les categories tradicionals sobre els ministeris, entre elles la del sacerdoci. A partir d’un detallat repàs bíblic Pikaza recorda que el sacerdoci universal dels cristians deriva del baptisme com a plasmació de l’únic sacerdot que és Jesús. Idees a recordar per a tot aquell que es comprometi en l’edificació del Regne de Déu més enllà dels paràmetres clericals.

Francesc-Xavier Marín