Carmen Salcedo. Jesuitas en la frontera. PPC. Boadilla del Monte. 2014. 308 pp.

Al llarg dels anys 50 152 jesuïtes catalans es van embarcar cap a Bolívia seguint la crida de Pius XII que demanava sacerdots per combatre el comunisme i el protestantisme. Anys després, l’autora duu a terme un treball consistent en relatar la història d’aquesta comunitat i la seva continuïtat fins al dia d’avui a través d’entrevistes amb 52 jesuïtes. Impactant relat del pas d’una teologia que aspirava a la conversió a una altra centrada en la inculturació, d’una concepció espiritualista a una altra basada en el compromís temporal. Una lliçó d’humanitat que traspua, més enllà de les contingències històriques i polítiques, un ferm compromís de la Companyia per viure en terreny de frontera, fent front a no poques incomprensions i amb una clara opció pels pobres i la justícia.

Francesc-Xavier Marín

Cartas al Papa Francisco. PPC. Madrid. 2014. 173 pp.

La revista Vida Nueva ha anat publicant al llarg d’un any un seguit de cartes adreçades al Papa Francesc, de les quals ara aquest llibre en selecciona 35 de representatives. Tres aspectes mereixen ser destacats: la voluntat declarada de donar la paraula al conjunt del poble de Déu i no només als seus membres que provenen del clergat o de la teologia; explicitar la pluralitat interna de l’església que s’expressa a través de diferents propostes; i una ferma declaració de la impossibilitat d’arribar a la comunió eclesial sense una bona política comunicativa. Però, per damunt de tot, una idea travessa aquestes cartes: des del primer moment les paraules, les actituds i els gestos del Papa Francesc han obert de bat a bat les portes a l’esperança.

Francesc-Xavier Marín

Catherine Chalier. Tratado de las lágrimas. Fragilidad de Dios, fragilidad del alma. Sígueme. Salamanca. 2007. 224 pp.

Creu Chalier que la majoria dels comentaristes bíblics, especialment preocupats per mostrar la potencia significativa del text hebreu, han descurat les seves possibilitats afectives. Si exceptuem alguns llibres de la Bíblia, la Torà en concret aparenta un oblit o negligència de la dimensió afectiva d’aquell poble amb el què Déu va instituir una aliança: no apareixen massa referències als sentiments de còlera o compassió, desesperació o confiança, amor o odi… No es tracta aquí, segons Chalier, de contraposar la Torà al Talmud o l’intel·lecte als afectes com si s’establís una disjuntiva entre el concepte i el pathos. Es tracta de mostrar la potencialitat de l’experiència espiritual que no pot ser reduïda a una comprensió només teòrica. D’aquesta manera l’eloqüència de les llàgrimes de Jacob, Esaú, Lia, Josep, Isaïes, Jeremies o el salmista, Job, Caín o el faraó no es limita a visualitzar la vulnerabilitat humana, sinó l’esperança ferma en un estat salvífic que les eixugui com a prova de la finitud humana habitada per un amor infinit. No pot existir fidelitat a la aliança sense l’ambigüitat dels afectes viscuts de forma positiva o negativa.

Francesc-Xavier Marín

Chantal Maillard. India. Pre-Textos. Valencia. 2014. 836 pp.

L’autora forma part de la generació d’europeus que, al llarg de la dècada dels 80, va viatjar a l’India per trobar-se amb el pensament anterior als presocràtics. Com tants altres autors Maillard entén que viatjar és el pretext per perdre’s i, paradoxalment, trobar l’autèntic jo. Aquest volum recopila els escrits de 25 anys sobre el molt que l’India pot ensenyar-nos encara avui.

Francesc-Xavier Marín

Charles Taylor. La era secular. Tomo I. Gedisa. Barcelona. 2004. 478 pp. 

L’assaig de Tayor sobre els orígens del secularisme modern ha esdevingut una obra de referència sobre la matèria. La tesi de Taylor és sobradament coneguda: la secularització no ha comportat la desaparició de la religió sinó, paradoxalment, un pluralisme espiritual que es concreta en una multiplicitat d’ofertes de sentit. És a dir, la religió, lluny de desaparèixer, s’ha adaptat als canvis socials dels darrers segles: la sobredeterminació de sentit pròpia del món pre-modern va ser substituida per un nou model social que ha desembocat en una crisi de sentit sense precedents. Al jo porós respecte de la transcendència el va succeir un jo impermeabilitzat que pretenia orientar de forma autònoma la seva existència, però que es troba amb un món que no ha estat desencant sinó contínuament reencantat. Poderosa tesi de la religiositat com a universal humà que adopta múltiples formes de concreció social però que mai no s’extingeix.

Francesc-Xavier Marín

Christoph Schönborn. La escuela de vida de Jesús. Estímulos para ser sus discípulos. Herder. Barcelona. 2014. 165 pp.

El llibre recull les catequesis del cardenal de Viena centrades en la figura teològica del deixeble de Jesús. Confrontats amb un món sempre canviant la pregunta sobre què espera Jesús dels seus seguidors roman sempre vigent. Nou capítols recullen l’essencial de l’escola de vida que Jesús ens ha transmès: l’acolliment a través de la fe, la resposta a la crida de Déu, la necessitat permanent de la pregària, les exigències del sermó de la muntanya, el perdó dels pecats, el servei que porta a la creu i la resurrecció, el testimoniatge ètic, la comunió amb l’Esperit i l’esperança escatològica. Schönborn dibuixa, així, un suggerent itinerari espiritual capaç de transformar tots aquells que es posen a l’escola del missatge de Jesús.

Francesc-Xavier Marín

C.E.Gunton. Unidad, Trinidad y Pluralidad. Dios, la creación y la cultura de la modernidad. Sígueme. Salamanca. 2005. 286 pp.

Recopilació del cicle de conferències que l’autor va impartir a la Universitat d’Oxford el 1992 sobre les relacions entre la teologia de la creació i la teologia de la cultura. Partint del fet que el món creat proporciona el marc a l’interior del qual té lloc l’activitat humana, l’autor mostra com el  pas de la Cristiandat a la Modernitat va comportar que gran part de la cultura s’afirmés com a reacció al món cristià. La tesi de l’autor afirma que aquest mutu distanciament és degut a la  influencia del dualisme d’Orígenes i Agustí que va afectar la comprensió bíblica de la bondat de la totalitat de la creació, així com la comprensió de l’ésser humà com a relació més que com a essència. Amb la intenció de millorar el diàleg entre la fe i la cultura l’autor presenta un intent de reconstrucció basat en la interrelació de la unitat i la pluralitat prenent com a referent la Trinitat.

Francesc-Xavier Marín

Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica. Alegreu-vos. Carta als consagrats i consagrades amb motiu de l’Any de la Vida Consagrada. Claret. Barcelona.  2014. 59 pp.

L’objectiu d’aquesta Carta adreçada als ordes religiosos és presentar una hermenèutica del diàleg amb la societat basada en el reconeixement del pluralisme i la urgència d’aprendre a comunicar la proposta evangèlica en un mon global i tecnificat com el nostre. Així, les comunitats religioses són cridades a no ser simplement administradores d’un patrimoni de saviesa sinó a esdevenir generadores de model de vida alternativa per al conjunt de la societat. En efecte, l’evangeli anima a dur una vida centrada en l’alegria de saber-se estimats per Déu i la joia de treballar per la germanor entre tothom per tal que la dignitat humana sigui respectada i afavorida. I és que, en definitiva, segons la Bíblia l’alegria és el símbol messiànic per excel·lència.

Francesc-Xavier Marín

Consuelo Martín (ed). Bhagavad Gita, con los comentarios advaita de Sankara. Trotta. Madrid. 2017. 7a edición. 323 pp.

El diàleg entre Arjuna i Krishna constitueix un moment culminant de la reflexió humana sobre la conducta correcta i les seves motivacions. L’atmosfera metafísica, religiosa i ètica que recobreix el text no té cap altra finalitat que explicitar que totes les accions humanes depenen del dharma: quan s’ajusten a ell produeixen harmonia perquè es tracta d’actes desinteressats. No és la materialitat de l’acció allò que qualifica les conductes sinó el nivell de consciència del subjecte que les duu a terme.

Francesc-Xavier Marín

Consuelo Martín. Conciencia y Realidad. Estudio sobre la metafísica advaita con la Mandukya Upanisad, las Karika de Gaudapada y comentarios de Sankara. Editorial Trotta. Madrid. 1998. 229 pág.

La peculiaritat de la metafísica advaita consisteix en la seva exigència de superació de la realitat escindida entre un subjecte que coneix (pramata), un objecte conegut (prameya) i el coneixement (pramiti). Anant més enllà de la filosofia dualista descobrim la contradicció entre la multiplicitat dels fenòmens i la unitat de la consciència. 

El text de partida que ens ofereix l’autora és el “Mandukya Upanisad”. Pertanyent als llibres de l’Atharvaveda, és una de les seves obres més breus (només 12 aforismes o sutra) i destaca pel seu valor estrictament filosòfic, lliure d’elements religiosos o mítics. El “Mandukya Upanisad” aspira a desvelar la relació existent entre la veritat i la consciència, entre el coneixement entès com a experiència externa (món) i com a vivència interna (ment). Per trobar aquesta connexió no es limita a l’estudi de la consciència en estat de vigília sinó que inclou altres possibles estadis. La síl·laba sagrada “om” indica els diferents estats que travessa la consciència: el coneixement de l’estat de consciència ordinari (visva) coincideix amb la lletra “a” i és el coneixement del món físic; el coneixement de l’estat de somni (taijasa) coincideix amb la lletra “u” i és un estat intermedi de la ment; en l’estat de somni profund (prajna), que s’identifica amb la lletra “m”, la consciència és indiferenciada. Hi ha, finalment, un estadi de consciència superior (turiya) al què no pot adjudicar-se cap lletra ja que és l’estat absolut i inefable.

L’estudi comparat de la “Mandukya Upanisad” amb la “Karika” de Gaudapada (escrita al voltant del segle VII) i els comentaris de Sankara (segle VIII) ens confirmarà que la falsedat apareix quan, a partir de l’eina del coneixement relativa a un nivell, vol entendre’s quelcom que pertany que un altre ordre. És allò que Sankara anomena superposicions o identificacions (adhyasa) entre la noció de jo (aham) i la d’Ésser (Atman). La reflexió de Gaudapada és molt útil per entendre aquesta concepció de la veritat: la multiplicitat de les coses que coneixem és simplement el resultat de no veure la realitat absoluta sinó una il·lusió (maya). L’ésser humà no veu les coses com són sinó com apareixen.  El món no és ni “sat” (real) ni “asat” (irreal) sinó quelcom que apareix per il·lusió. Aquesta ignorància fonamental (avidya) pot ser superada mitjançant la desidentificació del subjecte que coneix de tots els embolcalls (koshas) que el cobreixen fins arribar a l’Ésser on cap il·lusió no és possible.

Aquest mètode de recerca fonamental per arribar a l’Ésser s’anomena “vichara” i consisteix en adonar-se que el subjecte, quan té una experiència, a més de conèixer l’objecte en qüestió és conscient del conèixer. La consciència pura és testimoni (saksi) de totes les manifestacions de la consciència quan s’obre a l’intel·lecte superior (boddhi). És allò que la tradició vèdica anomena “sat-cit-ananda”: una unitat que quan es desdobla en ella mateixa és existència idèntica a l’essència (sat), consciència pura (cit) i  totalitat que es viu subjectivament com a plenitud (ananda). Para buscar la veritat del coneixement cal el discerniment (viveka) que permet veure allò fals en tant que fals, ja que allò fals apareix com a vertader fins que és il·luminat per la llum de la consciència instal·lada en l’Absolut. Llavors coincideixen Ser i Conèixer, adquirim una consciència sense objecte, arribem a un coneixement més enllà de l’espai-temps.

Francesc-Xavier Marín