Ulrich Beck. El Dios personal. Kairós. Barcelona. 2009. 224 pp.

El prestigiós sociòleg de la Universitat Ludwig-Maximilian de Munich, aprofundint en la seva recerca sobre els efecte de la globalització, presenta en aquesta obra la seva visió sobre el paper que les religions poden jugar en aquell context que ell anomena la “segona modernitat”, el “cosmopolitisme” o, simplement, la “societat del risc”. Segons Beck, el principal repte al qual han de fer front les religions és la seva progressiva i inevitable desterritorialització, és a dir, el fet que ser abocades a un context global que les posa a l’abast de tothom i, per tant, a ser emprades amb finalitats individualistes i fonamentalistes. Llegint aquest fenomen amb optimisme, Beck hi veu una oportunitat immillorable per a què les religions redescobreixin la seva dimensió de comunitats transnacionals interessades en el mutu diàleg en favor d’una progressiva humanització de la societat.

Francesc-Xavier Marín

Codina, V. El Espíritu del Señor actúa desde abajo. Sal Terrae.Maliaño.2015. 192 pp. 

No és en absolut irrellevant el context geogràfic i històric des del qual hom construeix la reflexió teològica, de manera que Codina explora què dóna de si una pneumatologia elaborada des d’una teologia llatinoamericana centrada en l’alliberament dels pobres. L’Esperit que actua des de baix vivifica a partir dels més insignificants, suscitant una dimensió profètica que proporciona els criteris per donar sentit a l’existència i generant una Església pobra i per als pobres.

Francesc-Xavier Marín

Victor Manuel Fernández – Paolo Rodari. La Iglesia del Papa Francisco. San Pablo. Madrid. 2014. 182 pp.

El llibre té el notable interès de conèixer les impressions sobre el Papa Francesc per part del bisbe Fernández, l’únic teòleg viu citat pel Papa en l’encíclica Evangelii gaudium. A partir del model de Francesc d’Assís Fernández presenta els grans trets de la revolució reformadora de Francesc: primacia de l’evangeli enfront dels principis teològics, la missió en les perifèries com a forma prioritària d’evangelització, la urgent reforma interna de l’Església i la potenciació del paper del laïcat, els nous passos en el diàleg interreligiós i la insistència en la doctrina social de l’Església. Resulta, doncs, una excel·lent introducció i comentari al programa del pontificat de Francesc que, basant-se en una perspectiva profètica, proposa l’alegria de la vida centrada en Déu.

Francesc-Xavier Marín 

Victoria Camps – Amelia Valcárcel. Hablemos de Dios. Taurus. Madrid. 2007. 268 pp.

Malgrat les aparences Déu sempre ha estat un tema interessant. Més enllà d’aproximacions plenes de tòpics, més enllà dels malentesos històrics, fins i tot més enllà de les creences particulars de cadascú, es tracta d’un tema recurrent i no menor. Malgrat que el títol comporta algun problema (en realitat el text no és sobre Déu sinó sobre el paper de la religió en el segle que comencem) el llibre és altament recomanable. Com diuen les autores, molts elements les uneixen: una mateixa formació religiosa en l’Espanya de la postguerra, ser feministes, agnòstiques i professores d’ètica… Un intercanvi epistolar al llarg d’un any es troba a l’origen d’aquest text sobre la funció social de la religió, la secularització, el laïcisme, el fonamentalisme, la moral, el feminisme…, escrit amb honestedat, rigor i una mirada amable.

Francesc-Xavier Marín

Victoria Cirlot, Blanca Garí (ed). El monasterio interior. Fragmenta. Barcelona. 2017. 138 pp. 

La nostra dimensió corporal ens converteix en éssers configurats per l’espai i el temps. Som tant geogràfics com cronològics, determinats tant per mapes com per rellotges. Això comporta que existeixi un vincle antropològic indissociable entre cadascun de  nosaltres i els espais i les durades per les què transita la nostra existència. Hi ha una íntima connexió entre els espais exteriors i l’espai interior, entre els espais físics i els espais psíquics. Les autores d’aquest assaig exploren les condicions d’aquells espais en els què els éssers humans busquen trobar-se a ells mateixos, amb honestetat i transparència, sense els subterfugis dels rols socials. Serà l’ús el que donarà forma a l’espai jugant amb l’ambiguïtat de la soledat i la unió. Brillants textos en els què el lector va descobrint el pas de l’on al vers on: l’espai visibilitza la recerca espiritual.

Francesc-Xavier Marín

Victorino Pérez Prieto. Dios, Hombre, Mundo. La trinidad en Raimon Panikkar. Herder. Barcelona. 2008. 533pp.

El diàleg autèntic mai no hauria de ser reduït a un pur exercici formal, com si n’hi hagués prou amb establir unes pautes a priori que ens encaminessin indefectiblement en la via correcta. Més aviat es tracta d’assumir el risc de l’existència, els límits de la comunicació i els errors de l’autosuficiència humana. En aquest sentit, tota forma de diàleg (potser el diàleg interreligiós d’una manera especial) té una dimensió dolorosa per bé que purificadora. El camí a recórrer és literalment immens: des de l’autocomprensió a l’esforç d’obertura a l’altre (a l’Altre). Hospitalitat i afany de salvació, acollida i oferta d’un missatge. Som essencialment conversadors, desitjosos de transmetre una experiència, atents a la reacció dels nostres interlocutors. Som nòmades a la recerca de l’Infinit, peregrins a la captura de la Plenitud. Justament per això és impossible la trobada interreligiosa amb els altres sense haver estat en contacto con el Fonament últim de la realitat, sense intuir la nostra identitat interdependent, sense la ferma esperança en una interpenetració dialogal. No hi ha neutralitat possible, ni una llengua única, ni una única perspectiva ni afany apologètic; només existeixen la fe, la esperança i l’amor que sustenten tota forma de trobada.

Francesc-Xavier Marín

Victorino Pérez Prieto. La búsqueda de la armonía en la diversidad. Verbo Divino. Estella. 2014. 2007 pp.

Les religions s’expressen polifònicament, en una innegable diversitat de manifestacions que posen fre a la temptació immediata d’unificar-les o de resumir-les en uns elements comuns. Les religions es diuen en plural perquè són una de les dimensions més característiques de la pluralitat humana. Han d’aspirar a una harmonia sinfònica que trobi en el diàleg la seva forma més característica d’expressió, com una paràbola alhora del reconeixement de la diversitat i de la negativa a l’absolutització.

Francesc-Xavier Marín

Von Balthasar, H.U.von - Ratzinger, J. ¿Por qué soy todavía cristiano?. ¿Por qué permanezco en la Iglesia?. Sígueme. Salamanca. 205. 113 pp.

Reedició de l’obra escrita el 1971 quan es contemplava seriosament la possibilitat de dur una vida digna al marge de les estructures religioses. Von Balthasar constata que les Esglésies han viscut durant segles sense preocupar-se de reflexionar sobre elles mateixes ni definir-se teològicament. D’aquí l’intent d’elaborar una eclesiologia on l’element essencial no sigui purament institucional. És a dir, es tracta de demostrar que la capacitat que històricament ha tingut l’Església de transformar el món prové de la força de la seva fe en Crist. Es tracta, simplement, de respectar la jerarquia de les prioritats. Ratzinger, per la seva banda, afirma que hi ha motius per abandonar una església esdevinguda estranya a la fe, una institució retrògrada i hostil al món, però que també hi ha motius per romandre en una església acollidora, digna de ser habitada perquè ofereix la salvació.

          Francesc-Xavier Marín

VVAA. Lágrimas de esperanza. Relatos del mundo sobre violencia de género. San Pablo. Madrid. 2017. 134 pp.

La violència de gènere deixa al seu pas múltiples victimes que han patit agressions físiques i psicològiques. En moltes d’elles, a més, ha d’afegir-se la violència social consistent en quedar estigmatitzades o experimentar el rebuig del seu entorn. Tot plegat provoca una forta destrucció de la seva identitat personal que ha de ser restaurada. D’aquesta manera, juntament amb la tasca policial i judicial, s’imposa un treball de reconstrucció identitària que passa sempre per ser capaces de narrar l’infern patit.

Francesc-Xavier Marín

Walter Burkert. La creación de lo sagrado. La huella de la biología en las religiones antiguas. Acantilado. Barcelona. 2009. 340 pp.

Des de la revolució que inicia la Modernitat la Naturalesa deixa de ser considerada sota la categoria d’essència per passar a ser un procés irreversible d’autoorganització en patrons transitoris que emergeixen del caos. Des d’aquesta perspectiva “naturalista” (que inclou l’ésser humà) la qüestió sobre com la “dimensió natural” intervé en cadascun de nostres actes (també els culturals) esdevé en una pregunta de primera magnitud. Hi ha un fonament natural de la religiositat més enllà dels factors individuals i dels condicionaments socials?, quina és la raó de ser de la religió en l’evolució biològica? Aquestes són les qüestions a las què respon Burkert en les set conferències Gifford que va dictar en la Universitat de Saint Andrews el 1989. A partir dels documents més antics provinents de Mesopotàmia, Egipte, Israel o Grècia l’autor intenta reconstruir l’itinerari que articula l’experiència religiosa considerada com allò no obvi però supremament interessant que esdevé factor de civilització. Es recupera, així, la qüestió fundacional de les ciències de la religió relativa l’origen de la religiositat a través de l’estudi de distintes dimensions simbòliques: els rituals (ofrenes i sacrificis, castracions i circumcisions), les narracions (els relats iniciàtics), els processos de jerarquització (poder i submissió) o la psicologització de la culpa (bocs expiatoris, mediadors i salvació).

Francesc-Xavier Marín