Sergio Rostagno. Kart Barth. Col. Teólogos del siglo XX, n.4. San Pablo. Madrid. 2006. 224 pp.

En una col·lecció dedicada als grans teòlegs del segle XX no podia faltar un volum dedicat a Kart Barth (1886-1968). Doctor Honoris Causa per onze universitats i premi Sigmund Freud per la qualitat de la seva prosa, Barth va ser un teòleg singular. Sempre va concedir molta més importància a les preguntes que a les respostes, tal com correspon a una llarga tradició de pensament centrat en l’ésser humà com a interrogador. I aquí allò essencial per a  Barth és la tesi de la dialèctica històrica d’un ésser humà que, malgrat les aparences, mai no està sol sinó sempre confrontat amb Déu. I aquesta consciència de sentir-se acompanyat per la Divinitat li va concedir a Barth una gran independència que es reflecteix tant en la seva tasca pública (va ser un dels fundadors de l’Església Confessant que es va oposar a Hitler i el redactor de la Declaració del Sínode de Barmen el 1934, assumint el risc de ser expulsat de la seva càtedra a Bonn) com en els seus escrits (tant el seu comentari a la Carta als Romans com la seva Dogmàtica Eclesial seran qualificades d’irracionals i fideistes). La seva potència intel·lectual, la seva visió renovadora dels estudis bíblics, la seva cristologia lligada a l’antropologia o la seva eclesiologia inseparable de l’ètica, juntament amb el seu excel·lent sentit de l’humor, fan d’ell un autor imprescindible perquè no separa la teologia d’una fe sempre en camí cap a Déu.

 Francesc-Xavier Marín

Seyyed Hossein Nasr. Sufismo vivo. Ensayos sobre la dimensión esotérica del islam. Barcelona. Herder. 2015. 238 pp.

La reedició d’aquest estudi originari de 1980 és l’ocasió per repassar algunes de les idees clau d’aquest llibre que ha esdevingut tot un clàssic per a qui vol aproximar-se al sufisme. L’autor persa recorda que la mística conté un missatge metafísic que fa de pont entre les religions, útil per a tot aquell que busqui redescobrir el centre de la seva pròpia existència.

Francesc-Xavier Marín

Sigmund Freud –Carl Gustav Jung. Correspondencia. Trotta. Madrid. 2012. 613 pp.

Freud sempre va  comentar que necessitava una ment privilegiada al seu costat que li servís alhora d’estímul i de crítica. I, certament, Jung va complir amb escreix aquesta tasca, de la què n’és un fidel reflex la recopilació de la correspondència d’ambdós autors des d’abril de 1906 a 1923, per bé que va haver-hi un llarg silenci mutu a partir de 1913. La tecnologia contemporània ha acabat amb el gènere epistolari, però llegir les cartes de Freud i Jung mostra con tota la contundència fins a quin punt la correspondència és important, més enllà de la casuística concreta que la va motivar originàriament, per reconstruir la història i el desenvolupament de la psicoanàlisi. Malgrat que és veritat que l’amistat entre ells va acabar amargament (de fet, ni Freud ni Jung no mencionen mai que s’haguessin cartejat durant anys…), el cert és que desconeixeríem los desenvolupaments de Freud si prescindíssim dels suggeriments de Jung sobre els aspectes clau de l’anàlisi psicològica.

Francesc-Xavier Marín

Simone Weil. Intuiciones precristianas. Trotta. Madrid. 2004. 158 pp.

Seguint una tradició que ja havien iniciat els jueus a Alexandria (especialment Filó) intentant conciliar la religiositat de la Torà i dels Profetes amb la filosofia grega, també el pensament cristià naixent es va plantejar la qüestió de la compatibilitat entre la fe i la raó. Climent o Orígenes van considerar que la veritable filosofia no contradiu les veritats de la fe sinó que, al contrari, les corrobora i fonamenta. Una cosa semblant van fer Ireneu i Justí en el seu afany d’harmonitzar ambdues tradicions. Molts segles després Simone Weil continua aquesta línia de pensament recopilant en aquest text obres no cristianes que conviden a reflexionar sobre l’amor de Déu. Escrit entre Marsella i Casablanca entre 1941-1942 Weil rastreja l’esperit religiós de les grans tragèdies gregues, dels poemes de l’orfisme, de l’obra de Pitàgores, de Plató, Sòfocles o Èsquil, en un dels darrers llibres d’aquesta filòsofa i mística morta prematurament als 34 anys.

Francesc-Xavier Marín

Simone Weil. El conocimiento sobrenatural. Trotta. Madrid. 2003. 297 pp.

Simone Weil (1909-1943) va abandonar una prometedora carrera com a docent de filosofia a causa de les seves fermes conviccions polítiques i religioses: va treballar com a obrera en diferents fàbriques, va participar en la guerra civil espanyola, va col·laborar amb la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial..., mentre les seves dèbils forces li ho van permetre. El llibre que presentem recull els darrers quaderns i culmina així l’edició del seu diari per part de l’editorial Trotta. Es tracta d’un conjunt molt dispers de pensaments, apunts, cites bibliogràfiques que impressiona per la seva profunditat i sinceritat. Mentre la guerra assolava Europa i Simone Weil literalment es moria, reflexiona sobre el sentit de l’existència, el dolor i la solidaritat, la pregària i el treball demostrant per què se la considera una de las místiques més importants del segle XX.

Francesc-Xavier Marín

Slavoj Zizek – Eric L. Santner – Kenneth Reinhard. El prójimo. Tres indagaciones en teología política. Amorrortu. Buenos Aires. 2010.256 pp.

La Bíblia estableix l’imperatiu d’estimar el proïsme com a un mateix. El 1930 Freud va explicitar la seva perplexitat davant d’aquest manament assegurant que la condició humana més aviat ens inclina a odiar el proïsme, explotar-lo, humiliar-lo i martiritzar-lo. La barbàrie del segle XX ha fet que tot hagi perdut la seva innocència, però els tres autors d’aquest assaig afirmen que en el segle XXI no podem fer-nos càrrec del significat del concepte de proïsme prescindint de la psicoanàlisi. Sense el recurs a l’inconscient no descobrirem la nova complexitat de les relacions humanes consistent en el repte del respecte a l’alteritat. S’imposa, al parer dels autors, una relectura teològica de la teoria política que pensi de nou què significa, avui, estimar el proïsme com a un mateix. Qui és el meu proïsme i quina relació té amb l’amor propi?

Francesc-Xavier Marín

Soren Kierkegaard. Apuntes sobre la Filosofía de la Revelación de F.W.Schelling (1841-1842). Trotta. Madrid. 2014. 154 pp.

Serà en el curs que va dictar Schelling a Berlín on Kierkegaard (malgrat la seva decepció) va elaborar els prolegòmens de la crítica a Hegel: el debat sobre la filosofia negativa i la filosofia positiva, la teoria de la creació, la teoria del mite com a base d’una nova ontologia…  Encara més, va suposar també les bases del seu pensament posterior: el concepte d’angoixa, la solitud humana i l’horitzó de transcendència.

Francesc-Xavier Marín

Stella Kramrisch. La presencia de Shiva. Siruela. Madrid. 2003. 484 pp.

L’extraordinària complexitat del panteó hindú (330 milions de déus) es resol en el trimurti: Brahma que crea l’univers, Vishnú que el sosté, i Shiva que el destrueix perquè tot pugui ser recreat. La capacitat de Shiva per adoptar múltiples formes es simbolitza en els seus 1008 noms que el presenten com l’ànima primordial, poder, energia de tot el que existeix. Considerat com un déu paradoxal i representat habitualment com a ballarí, significa la quietud i el moviment, la pau i l’equilibri existents en l’interior de tot alhora que la fúria i el vigor que omplen l’univers. En aquest llibre es repassa la presència de Shiva en els textos sagrats hindús, des dels Vedes fins els Puranas, recuperant i interpretant la infinitat de mites i ritus sobre un déu que revela la profunditat oculta de l’univers.

Francesc-Xavier Marín

Stephen Toulmin. Cosmópolis: el trasfondo de la modernidad. Península. Barcelona. 2001. 303 pp.

La Modernitat apareix com un joc dialèctic on el corrent científic (representat per Descartes, Leibniz i Newton) s’acaba imposant per damunt d’una tendència humanista (basada en Erasme, Montaigne o Cervantes). Aquest triomf va suposar abandonar la idea segons la qual les societats modernes van aparèixer com a resultat d’un acord entre els seus membres en favor de la tesi d’una societat entesa com a resultat d’unes estructures racionals de caràcter universal com les existents en les matemàtiques o la física. Però la crisi de la consciència europea produïda durant el segle XX pel descrèdit dels models universalistes i de l’evolucionisme, així com l’escepticisme provocat pels totalitarismes i les guerres mundials, condueix a un nou paradigma on s’intenten recuperar les grans línies del pensament humanista del XVI. A partir d’una documentada anàlisi històrica Toulmin mostra en aquesta obra que la tendència científica (basada en fets) i el corrent humanista (centrat en valors) no han d’ésser percebudes com a contradictòries sinó com a complementàries.

Francesc-Xavier Marín

Susanne Schaup. Sofía. Aspectos de lo divino femenino. Kairós. Barcelona. 1999. 245 pp.

El nostre concepte de Divinitat està profundament marcat pels atributs masculins i té molt a veure amb el menyspreu d’allò femení característic de la nostra cultura. Schaup considera que la lluita de gèneres només es resoldrà amb l’adquisició d’una nova forma de sentir i de pensar, a través d’una nova manera de situar-se en el món i de concebre Déu. I és que, per a ella, cap canvi social, econòmic, ecològic o polític no provocarà efectes sense transformacions de naturalesa teològica. Però hi ha aquí una constatació: per bé que el llibre del Gènesi i els Evangeli igualen completament l’home i la dona el seu exemple va ser ràpidament eclipsat pel patriarcat. D’aquí la urgència de buscar aquells elements femenins de la Divinitat que l’exegesi ha marginat. Abans que s’imposés el concepte de Déu Pare imperava la Gran Deessa, força creadora de la naturalesa. Només mitjançant la recerca de la saviesa de la Deessa es podrà superar l’alienació entre ésser humà i naturalesa, ja que la Magna Mater no és excloent sinó inclusiva, no es caracteritza per la violència dominadora sinó per la seva capacitat de donar vida i mantenir-la. Així, l’autora ens proposa descobrir les petjades d’allò diví femení a través de l’estudi de la Chokhma i de Lilith en la tradició hebrea, de la reflexió mística cristiana de Hildegarda i Böhme, de la Pachamama dels pobles andins, de les deesses del hinduisme i del taoisme xinès.

Francesc-Xavier Marín