Reyes Mate – Ricardo Forster (eds). El judaísmo en Iberoamérica. Trotta. Madrid. 2007. 319 pp.

Ningú no pot dubtar seriosament de la transcendència cultural i religiosa del judaisme al llarg dels segles, tant a Occident com en el món en el seu conjunt. Des de les aportacions de l’Espanya de les tres cultures fins a Auschwitz, el judaisme assoleix una universalitat indiscutible: les qüestions que va plantejar i va deixar obertes continuen essent les nostres, i les seves reflexions sobre la història, l’esperança messiànica o la implantació de la justícia continuen interpel·lant-nos encara avui. Ells van ser pioners a l’hora d’apuntar una resposta a la qüestió sobre com preservar la identitat i ser moderns alhora; van compaginar la singularitat ètnica amb l’afany cosmopolita; i els seus patiments (que van assolir un punt exasperant amb la Shoah) han esdevingut un dels paradigmes de la barbàrie. Es miri com es miri, la nostra herència cultural és inimaginable sense el judaisme. Aquest llibre pretén omplir un buit històric de la història jueva com és la seva presència a Iberoamèrica amb totes les ambigüitats corresponents a la diàspora i al sionisme, a la inculturació i a l’antisemitisme. En efecte, quan les Corts de Cadis van abolir la prohibició d’instal·lar-se a Amèrica es va iniciar un procés que arriba a un punt culminant amb les grans emigracions a finals del XIX fugint de les persecucions a Europa. Des de llavors el judaisme ha deixat la seva petjada en la literatura iberoamericana, en la política i en el pensament.

Francesc-Xavier Marín

Reynold A. Nicholson. Los místicos del Islam. José J. de Olañeta editor. Barcelona. 2008.184.

Per a tota saviesa espiritual el món no és sinó una paràbola, un símbol de la veritable Realitat que ha de ser buscada. La  dimensió espiritual apareix, així, com l’expressió por excel·lència d’una vivència primària de trobada amb la Transcendència. Per això és experiència abans que doctrina, obediència abans que coneixement, amor abans que afany, interioritat abans que exterioritat... No hi ha aquí espai per allò après d’oïdes sinó només per a allò que resulta de la renuncia a l’ego. Nicholson va ser en el seu moment un dels orientalistes més respectuosos en la seva aproximació a l’islam. D’aquí l’interès de la reedició d’aquesta la seva obra fonamental, originària de 1914. Malgrat el pas dels anys segueix llegint-se amb plaer, per bé que alguns aspectes que presenta com a nous (l’estudi de la mística des dels exemples més extrems de la dialèctica sufí que deriva vers el panteisme) han perdut efectisme. Segueix essent notable la seva capacitat d’anàlisi pel que fa a les etapes de l’itinerari vers Déu i, no deixant-se confondre per les disparitats entre els autors, sap anar a allò essencial: la relació entre mestre i deixeble, la configuració de comunitats espirituals i la comprensió de les pràctiques religioses.

Francesc-Xavier Marín

Richard A.Horsley - Neil A.Silberman. La revolución del Reino. Cómo Jesús y Pablo transformaron el mundo antiguo. Sal Terrae. Santander. 2005. 283 pp.

El sentit del cristianisme naixent pot ser percebut com una àcida crítica a la inhumanitat d’un imperi que negava els més elementals drets a unes persones considerades simplement com a súbdits. El cristianisme neix en la perifèria de l’imperi, en una zona crònicament subdesenvolupada; tanmateix, continuant la crítica profètica del seu fundador, aviat arriba a les ciutats més importants per predicar-hi la imminència del Regne de Déu. D’aquí la importància de llibres com aquest que es presenten com una reconstrucció social del cristianisme primitiu a partir dels recents estudis sobre la cultura del Mediterrani i de l’imperi romà. Urgeix conèixer la història social, política i econòmica del segle I per comprendre la transcendència de la predicació de Jesús i entendre com va ser percebut en el seu moment un moviment espiritual amb profundes conseqüències socials.

Francesc-Xavier Marín

Rohr, R. Caer y levantarse. Una espiritualidad para la segunda mitad de la vida. PPC.  Boadilla del Monte. 2015. 239 pp.

L’autèntica espiritualitat no consisteix en la simple pertinença a un grup ni en la pura observança d’uns preceptes derivats d’un corpus de creences, sinó en la participació decidida en el procés d’orientar-se en l’existència. Sota la metàfora temporal, Rohr proposa que la primera meitat de la vida consisteix en descobrir la lògica de la nostra vida mentres que la segona meitat consisteix en apropiar-se de la pròpia existència i escriure el seu guió de forma personal. En la primera etapa l’objectiu fonamental és construir un contenidor mentres que en la segona se tracta de treballar sobre els continguts, és a dir, sobre el discerniment que permet avançar en la maduresa espiritual: autotranscendir-se per accedir al Misteri que ens guia.  Si Jung va popularitzar l’expressió “les dues meitats de la vida”, Rohr recorda la sentència de Jesús segons la qual els bots vells no poden contenir el vi novell.

Francesc-Xavier Marín

Richard Rorty. Escritos Filosóficos, 3. Paidós. Barcelona. 2000. 400 pp.

Aquest volum és complementari d’uns altres dos, ja publicats per Paidós, corresponents als escrits filosòfics de Rorty: Objectivitat, realisme i veritat, i Assajos sobre Heidegger i altres pensadors contemporanis. El tema subjacent a tot la sèrie és la convicció que no hauríem de pensar que la recerca, ja sigui en la ciència o en qualsevol altra àrea de la cultura, apunta cap a la veritat, sinó que se limita a resoldre problemes. Tot plegat il·lustrat amb anàlisis del treball d’alguns dels pensadors actuals més importants (R.Brandom, D. Davidson, D. Dennett, J.Derrida, J.Habermas).

Francesc-Xavier Marín

Ringu Tulku Rimpotxé. De la llet al iogurt. Una guia per a la vida i la mort. Viena Edicions. Barcelona. 2014. 89 pp.

De les diferents metàfores tradicionals del budhisme sobre el renaixement (la recitació, el mirall, el segell, la flama...) sens dubte la que ha fet més fortuna és la de la transformació de la llet en iogurt: l’un prové de l’altre, però tots dos son alhora iguals i diferents. El mateix passa amb la relació entre la vida i la mort: res no s’esgota definitivament sinó que esdevé la causa de la manifestació d’un altre fenomen. La realitat és independent, tot flueix indefinidament i res no roman immutable, tot forma part d’una transició entre canvis, de manera que la comprensió passa per la capacitat d’integrar tot els fenòmens. El lama Tulku té la virtut d’explicar les vivències budhistes de manera entendora a partir d’uns conceptes (karma, reencarnació, consciència) sovint malinterpretats.

Francesc-Xavier Marín

Rino Fisichella. La nova evangelització. Un repte per sortir de la indiferència. Claret. Barcelona. 2012. 126 pp.

Ens trobem a la conclusió d’una època que ha marcat la història del cristianisme durant almenys sis segles i que obliga a prendre’s seriosament les novetats que s’albiren a l’horitzó. Ara s’imposa un nou impuls per tal de promoure una renovada evangelització en els països on ja havia ressonat el primer anunci de la fe però que estan vivint un eclipsi del sentit de Déu. El missatge és el mateix de sempre però les oportunitats per comunicar-lo han de variar substancialment: l’increment del voluntariat en favor dels pobres, la promoció del diàleg interreligiós, l’atenció preferent a la immigració, la participació en els mitjans de comunicació, una renovació de la catequesi i la promoció de l’art com una de les millor maneres d’expressar el misteri que és Déu.

Francesc-Xavier Marín

Roberto Esposito. El dispositivo de la persona. Amorrortu. Buenos Aires-Madrid. 2011. 91 pp.

La categoria de persona ja no serveix actualment per fer front als reptes plantejats pel hiatus entre la vida i el dret. El drama dels totalitarismes del segle XX amb la seva tesi de la despersonalització ha deixat una profunda petjada que la proclamació dels drets humans no ha estat capaç d’eliminar: massa morts de fam, excessives guerres i molt menyspreu per l’alteritat donen bona prova de l’impasse del dret a una vida digna. Vivim envoltats de quasi-persones (nens), de semi-persones (ancians), de no-persones (malalts vegetatius) i d’anti-personas (bojos). D’una forma excessivament repetitiva (l’obra consta de dos articles quasi idèntics) Esposito ens alerta sobre la constitutiva ambigüitat del dispositiu de persona massa connotat pels llenguatges teatrals, les prestacions jurídiques i els dogmes teològics. La deconstrucció del paradigma de la persona busca ara continuïtat en la proposta d’una filosofia d’allò impersonal que reuneixi en una unitat el cos i l’esperit, evitant així que la categoria de qui frueix de drets es defineixi per contrast amb els qui ja no són considerats subjectes de dret.

Francesc-Xavier Marín

Rodolf Puigdollers. Introducció al Nou Testament. Quan la Paraula es fa Escriptura. Claret. Barcelona. 2013. 295 pp.

Podria semblar estrany però aquesta és la primera introducció al Nou Testament editada en català. Aquest fet, potser anecdòtic, il·lustra la dificultat de la tasca de resumir en un llibre la riquesa d’una obra complexa com el Nou Testament: 27 llibrets escrits en moments cronològicament diferents, per autors diversos, en contextos culturals variats i amb intencionalitat plural. Puigdollers aconsegueix una fita pedagògica innegable amb un text entenedor que recull les postures majoritàries però que no exclou suggerir possibles lectures alternatives. L’obra es presenta com una iniciació que ha d’estimular el lector a seguir aprofundint en l’estudi del Nou Testament; així, no només ajuda el lector a entendre el text sinó també a contemplar-lo, meditar sobre ell i prendre’l com a referent per a la pregària.

Francesc-Xavier Marín

Roger Bartra. Antropología del cerebro. La conciencia y los sistemas simbólicos. Pre-Textos. Valencia. 2006. 236 pp.

No és cap secret que un dels temes més rellevants de l’antropologia és el debat sobre la noció d’identitat, però ja no és tan habitual que un antropòleg cultural escrigui prenent com a referent els estudis de neuròlegs i psicobiòlegs sobre el cervell. En realitat, des que el 1694 Locke publiqués el seu Assaig sobre l’enteniment humà, l’individu es defineix per la seva consciència, és a dir (com indica l’etimologia) pel coneixement compartit socialment. Les noves possibilitats tècniques (tomografia per emissió de positrons, ressonància magnètica funcional…) no han fet sinó permetre avançar en l’estudi d’aquestes funcions cerebrals però, a parer de Bartra, no sempre s’ha buscat la consciència on realment es troba. La proposta de Bartra és que la consciència és sensible a la incapacitat i disfuncionalitat del circuït somàtic cerebral i ho compensa a través de la cultura. No es tracta de mantenir la divisió entre un medi interior i un contorn exterior sinó d’insistir en la capacitat cerebral (degut a la seva immensa plasticitat) de reconèixer la continuació d’un procés intern en circuïts externs. Algunes regions del cervell adquireixen genèticament una dependència neurofisiològica del sistema simbòlic de substitució que es transmet per mecanismes culturals i socials. Per tant, una porció de l’entorn funciona com una extensió dels circuïts neuronals a la manera d’un suplement en forma d’exocervell.

Francesc-Xavier Marín