Raimon Panikkar. El ritme de l’ésser. Fragmenta. Barcelona. 2012. 657 pp.

La darrera gran obra filosòfica de Panikkar, publicada 20 anys després de ser pronunciada com a conferència en les prestigioses Gifford Lectures a Edimburg. Els anys transcorreguts li permeten a l’autor prendre distància i reelaborar aquesta proposta de teologia contemplativa estructurada al voltant del simbolisme del ritme: el dinamisme de la Realitat articula (distingint-los sense separar-los) allò Diví, Còsmic i Humà.  Visió trinitària on Déu, el Món i l’Home ho són tot i ho contenen tot en una relació d’interindependència que conforma una secularitat sagrada. Gran lliçó de saviesa de Panikkar que mai no va sacrificar l’Arbre de la Vida a l’Arbre del Coneixement.  Gran tasca, també, la de l’editorial Fragmenta posant-nos a l’abast la monumental obra d’un dels pensadors més originals del segle XX.

Francesc-Xavier Marín

Raja Rao. En el Ganges. Pre-Textos.   València. 2012. 170 pp.

Impressionant recopilació de contes de Raja Rao (1908-2006), l’autor indi que millor va saber combinar la tradició del monisme advaita amb la teoria occidental de la literatura. Aquí, uns personatges que esdevenen inoblidables (Bhim, Madhobha, Muthradas, Bhedia, Shankar, Bholanath, Bani Rasomani, Shivlal, Sunderdoss) estan tan units a Benarés que les seves pròpies autobiografies formen part del corrent del Ganges. La corba del riu és la metàfora de l’eternitat del temps, dissol els actes dels homes en el silenci de la sacralitat que flueix sense interrupció fins el punt que sovint semblen accions úniques sense objecte ni subjecte: a la vora del Ganges cap acte no té conseqüències. Aquí allò real i allò irreal estan tan entreteixits que es confonen. Per això un dels personatges assegura que ningú no pot sobreviure a Benarés si no té molta imaginació. Rao ens deixa la pregunta oberta: saps el que saps si només saps que saps?

Francesc-Xavier Marín

El Râmâyana. José J. de Olañeta editor. Barcelona. 2008.209 pp.

Totes les civilitzacions es fonamenten sobre un conjunt de mites que exemplifiquen l’ideal cultural que cada grup humà proposa. El Râmâyana és obra d’un poeta misteriós que respon al nom de Vâlmîki, i apel·la a un tema recorrent en totes les cultures (l’operació de rescat d’una dona raptada) per elaborar una immensa obra colorista i fantàstica que descriu dos models ètics per exagerar el contrast entre el bé i el mal absoluts. Un emotiu drama que reflecteix una concepció basada en el caràcter que afecta homes i dones, animals i plantes: Rama i Sita, Kaikeyi i Dasharatha, Lakshman i Bharata, Ravana i Hanuman són els exemples paradigmàtics als què es refereix l’epopeia còsmica per a il·lustració dels lectors.

Francesc-Xavier Marín

Raquel Bouso. Zen. Fragmenta. Barcelona. 2012. 154 pp.

No resulta fàcil fer una presentació rigorosa d’aquest fenomen complex que és el zen ja que, precisament, una de les seves característiques fonamentals consisteix en negar-se a ésser classificat. L’autora aconsegueix recórrer la formació d’aquesta tradició espiritual fins les seves manifestacions plurals (la cerimònia del te, la decoració floral, la cal·ligrafia i la poesia, el teatre i les arts marcials) però, sobretot, resulta il·luminadora la seva anàlisi sobre l’alliberament a través del silenci i de la vacuïtat. Lluny de les especulacions intel·lectuals i de la transmissió de continguts, el zen aspira a la contemplació de la dimensió fàctica dels fets de la vida quotidiana. El savi viu a partir del principi de despreniment convidant els altres a experimentar per ells mateixos la dimensió de profunditat de l’existència. Opció pels gestos en detriment del discurs, preferència per la pregunta abans que per la resposta. Despertar per poder viure amb naturalitat i en plenitud.

Francesc-Xavier Marín

Raúl Berzosa. Una lectura creyente de Atapuerca. La fe cristiana antes las teorías de la evolución. Desclée De Brouwer. Bilbao. 2005. 225 pp.

Berzosa és, segurament, un puntal en l’Antropologia Teològica del nostre país; no en van ha tingut com a mestres els ja desapareguts Juan de Sahagún Lucas i J.L.Ruíz de la Peña. Acabat de ser ordenat bisbe d’Oviedo relata com el 2003 el bisbe de Tenerife li va preguntar per què els teòlegs de Burgos encara no s’havien posicionat sobre els descobriments d’Atapuerca. El resultat de l’estudi de Berzosa és aquest llibre on es repassen les teories sobre les complexes relacions entre ciència i fe. Els descobridors d’Atapuerca, fidels a una epistemologia evolucionista, defensen que la religió és pròpia d’un estadi inferior del desenvolupament cultural de la humanitat i que, per tant, ha de ser superada pel coneixement científic. Enfront d’això, Berzosa ens mostra què pot dir la fe sobre la vida, el món, l’ésser humà, l’origen i el sentit.

Francesc-Xavier Marín

Raúl Berzosa. Iglesia, sociedad y comunidad política. Entre la confesionalidad y el laicismo. Desclée de Brouwer. Bilbao. 2006. 189 pp.

L’Església no pot ser mai un fi en ella mateixa. La seva finalitat sempre ha estat (i sempre convé recordar-ho) l’evangelització. Certament aquest procés de vinculació entre l’Església i la humanitat ha adquirit al llarg de la història diferents rostres i, s’ha de dir, amb més d’una concreció de dubtosa qualitat evangèlica. Per això urgeix sempre la reflexió autocrítica (ecclesia semper reformanda, deien els clàssics) com la que ens ofereix Berzosa, bisbe auxiliar d’Oviedo que sempre ha destacat per una gran talla intel·lectual. En tres grans capítols ofereix unes pautes sobre les complexes relacions Església-comunitat política abans del Vaticà II i a partir de la Gaudium et Spes, per aterrar en la situació actual a Espanya. A través d’aquestes pàgines transiten temes de gran actualitat: la laïcitat de l’Estat, l’estatut de les creences en societats plurals, els desafiaments de la democràcia a l’Església, la identitat cristiana en societats aconfessionals… Amb agudesa i capacitat de suggeriment Berzosa reflexiona sobre el clàssic tema del Tron i l’Altar, el fanatisme i la violència, la llibertat i la independència… No cal insistir en el fet que, amb els temps crispats que ens ha tocat de viure, llibres com aquest resulten de gran utilitat per la seva dimensió il·luminadora ja que, contra tota tendència neoconfessional, es posiciona manifestament a favor de la mútua cooperació.

Francesc-Xavier Marín

Raúl Fornet-Betancourt (ed). Crítica intercultural de la filosofía latinoamericana actual. Trotta. Madrid. 2004. 196 pp.

L’ésser humà té una disposició que el capacita per viure amb les seves referències identitàries en relació amb el seu entorn; una actitud que projecta l’ésser humà més allà de l’autoreferència i l’impulsa a un procés de contextualització permanent. Bàsicament això és la cultura: un constant exercici de traducció de la tradició. La filosofia americana, des dels seus inicis a mitjans segle XIX amb Juan Bautista Alberdi, José Carlos Mariátegui o Samuel Ramos, ha reflexionat repetidament sobre l’eurocentrisme, el colonialisme i l’alliberament cultural. L’obra que aquí presentem recull les reflexions de l’última generació de filòsofs llatinoamericans (Leopoldo Zea, Arturo Ardao, Arturo A.Roig, Enrique Dussel, Luis Villoro, Dina V.Picotti, Josef Estermann, Diana de Vallescar, Fernando Ainsa, Ricardo Salas Astrain, Fidel Tubino) a propòsit del seu propi passat, de les figures i institucions que expressen la seva identitat cultural, alhora rica i diversa.

Francesc-Xavier Marín

Remo Bodei. Imaginar otras vidas. Realidades, proyectos y deseos. Barcelona. Herder. 2014. 358 pp.

Per a bé o per a mal no vivim només de realitats. Quan l’existència no sembla donar més de si i fa fracassar les nostres expectatives sempre podem recórrer a vides imaginades. Perdut en gran part el món tradicional amb els seus models i referents que es transmetien de generació en generació, ara l’individu ha de reinventar-se contínuament buscant les seves pròpies pautes. Per bé que insegurs, seguim prenent decisions que orienten les nostres vides. I és que la condició humana no consta exclusivament de fets sinó, sobretot, de projectes. Som éssers inacabats, que ens fem, refem i desfem constantment a la recerca de trajectòries alternatives. En realitat podem viure altres vides que, tretes de la literatura o del cinema, acabaran essent les nostres. Existim reinventant-nos perquè el nostre jo és porós i fluïd, barreja d’identitat i de diferència. La imaginació, superant tots els límits i obstacles, ens salva del desànim i de la desesperació.

Francesc-Xavier Marín

Bodei, R. La vida de las cosas. Amorrortu. Buenos Aires. 2013. 190 pp.

Imponent estudi sobre la complexitat de les relacions que establim amb les coses, fent notar que allò rellevant no és el tracte instrumental que mantenim amb els objectes sinó més aviat el sentit que proporcionen a les nostres vides: els objectes configuren la connexió entre el món de la naturalesa i el de la cultura i, sobretot, ens faciliten les relacions amb els altres éssers humans actuant com a mediadors.

Francesc-Xavier Marín

Reyes Mate. Medianoche en la historia. Comentarios a las tesis de Walter Benjamín “Sobre el concepto de Historia”. Trotta. Madrid. 2006. 338 pp.

Alguns autores han quedat inevitablement marcats pel seu destí. Una cosa semblant passa amb algunes obres, el destí de les quals no pot separar-se de les peripècies de la seva redacció i edició. La intenció originària de Benjamín era escriure una historia de la societat moderna, però el seu suïcidi va fer que el manuscrit passés a Hannah Arendt, qui el va lliurar a Adorno que, juntament amb Horkheimer, el van editar el 1942 i el van reeditar el 1950, 1965 i 1974. El 1991 Giorgio Agamben descobreix una nova versió amb una tesi (la XVII) absent en les edicions anteriors.

Alguns veuen aquesta obra com un manual de guerrilla urbana, uns altres la perceben com una meditació jueva profètica, i altres la presenten com un intent de conciliar el marxisme i el messianisme. Però, per damunt de tot, les Tesis és una reflexió teòrica sobre el temps i la història, una nova epistemologia (sobre la veritat, el coneixement i la realitat) i una nova teoria política (del subjecte crític, subjecte de la història). En efecte, la realitat, travessada completament per la història, no és un procés mecànic sinó un joc de possibilitats; d’aquí l’obligació testimonial del subjecte que ha de fer-se càrrec de les circumstàncies per transformar-les des de l’esperança. Aquí rau l’imperatiu de la memòria: el món ha d’estar dotat de sentit per l’ètica, des del record sempre present de les víctimes. I és que no es pot oblidar que tots els avenços es fan sobre les espatlles d’una part de la humanitat que viu en permanent estat d’excepció. El dret queda en entredit mentre alguns éssers humans no frueixin dels drets més elementals. Urgeix un pensament nou que no oblidi que l’ésser humà ha de ser l’arrel de totes les preocupacions. Un pensar nou en què el perill esdevé categoria hermenèutica perquè ajuda a visualitzar allò que en condicions normals passa desapercebut; en què no impera la  indiferència sinó l’esperança; en què el paradigma ja no són la vídua, l’orfe i l’estranger sinó el drapaire i el flâneur, és a dir, els recollidors de la brossa que genera la realitat. I és que només l’exclòs pot imaginar un sistema sense exclusions. Un pensar nou que no és simple substitució d’allò antic. No hi ha simple repetició ni pura invenció, sinó recreació, repàs crític dels grans temes de la Modernitat: la crítica a la religió (secularització del messianisme), la revisió de la tecnociència (autonomia de les mercaderies que adquireixen una dimensió ideal), la complicitat entre progrés i barbàrie (la història com a oblit i la memòria com a revisió de la història). En definitiva, la percepció que la justícia ha de ser la resposta a la injustícia.

Francesc-Xavier Marín