Blog
Peter Sloterdijk. Derrida, un egipcio. El problema de la pirámide judía. Amorrortu. Buenos Aires. 2007. 93 pp.
Pocs mesos abans de morir Jacques Derrida va assegurar que estava convençut que cauria en l’oblit el dia següent a la seva mort, però que part de la seva obra quedaria en la memòria cultural. Sloterdijk pretén contribuir a preservar aquest record a través de l’anàlisi de 40 anys de trajectòria en què Derrida va saber compaginar una profunda visibilitat intel·lectual amb l’afany permanent de no ser idolatrat. Enfront de postures hagiogràfiques (com la de Habermas, que defineix Derrida com un místic jueu), Sloterdijk, fidel al seu temperament iconoclasta, busca distanciar-se críticament de l’autor a través del contrast amb set pensadors: Niklas Luhman, Sigmund Freud, Thomas Mann, Franz Borkenau, Régis Debray, Georg Wilhelm Friedrich Hegel i Boris Groys. El resultat és un esforç de descontextualització i recontextualització de l’obra de Derrida que assegura la fidelitat i la gratitud a la seva persona.
Francesc-Xavier Marín
Piero Gheddo. El desafío del Islam a Occidente. Madrid. San Pablo. 2015. 205 pp.
El llibre de Piero Gheddo s’ubica en el context de l’orientalisme i, per tant, pateix totes les seves ambiguitats. Així, l’autor no parla de l’Islam a partir del propi Islam sinó prenent com a referència el cristianisme, mostra el seu desconeixement de la teologia i la filosofia islàmiques o cae en flagrants errors. L’autor no cita cap intel·lectual islàmic sinó que s’inspira en les idees de Samuel Huntington, Oriana Fallaci, Magdi Allam o el cardenal Giacomo Biffi. Fidel a la mentalitat orientalista que traça una neta divisió entre nosaltres/ells, Gheddo distingeix entre un Occident respectuós amb els drets humans i un Orient bàrbar. D’aquesta manera, l’autor intenta compaginar les bones intencions (l’Islam és un dels més grans moviments espirituals de la història, l’Islam forma part del pla de Déu i hem de considerar-lo com una possibilitat de creixement humà) amb els reduccionismes més contundents: l’Alcorà conté pàgines banals sense inspiració, l’Islam no actua sobre la intel·ligència sinó que acentua el sistema nerviós, l’Islam és un sistema jurídic i ritualista mancat de dimensión espiritual... Malgrat tot, el propi autor és conscient de la seva mirada esbiaixada i confessa no haver il·lustrat prou els aspectes positius de l’Islam i haver-ne donat una imatge massa negativa.
Francesc-Xavier Marín
Pierre Bouretz. Testigos del futuro. Filosofía y mesianismo. Trotta. Madrid. 2012. 1024 pp.
Existir té sentit si accedim a la condició de testimonis de la vida, perquè només el testimoniatge resulta educatiu. Qui testimonia no es limita a posar en joc la pròpia credibilitat acceptant el risc que les seves paraules siguin acceptades o refusades, sinó que aspira a transformar la vida dels altres: el testimoni encarna la veritat, fa present la realitat més pregona per tal bastir un àmbit on la gent trobi bons fonaments. El judaisme ens ha ensenyat que els testimonis més edificants són aquells que han hagut de fer front a esdeveniments terribles que han escruixit la humanitat. I, precisament perquè aquests drames de l’absurditat són capaços literalment de paralitzar l’ésser humà en un passat traumàtic, els testimonis autèntics ho són del futur: el testimoni ha de mobilitzar i el seu testimoniatge ha de ser salvífic si no vol caure en la inanitat. Enfront de les promeses incomplertes i dels somnis frustrats, del desencant i del nihilisme, s’alça, potent, la dimensió messiànica de la història.
Francesc-Xavier Marín
Pierre-François de Béthune. La hospitalidad sagrada entre las religiones. Herder. Barcelona. 2009. 198 pp.
Des que van ser establertes el 1978, les comissions per al diàleg interreligiós monàstic han convocat a multitud de monjos i monges cristians, budistes i hindús. Per bé que l’experiència de resar junts creients provinents de distintes espiritualitats ha quedat aturada quan el Vaticà va decretar el 1999 que es tractava de reunir-se junts per resar i no de reunir-se per resar junts, el fet és que el monjo encarna l’arquetipus de religió viscuda amb radicalitat. Per això, de Béthune en aquesta obra ens relata com les trobades amb el budisme han transformat el seu cristianisme. Per una banda, a través de la hospitalitat rebuda per mitjà del despullament del camí del te (chadô), de l’atenció a la vacuïtat en la meditació (sesshin) i de l’engendrament espiritual en el monestir (sôdô). I, per una altra banda, a través de l’hospitalitat oferta, amb sinceritat i humilitat, com a mitjà per humanitzar la trobada amb l’estrany. En l’hospitalitat conflueix l’afany de germanor, fins i tot sabent que a qui creu d’una altra manera se li deu respecte i, per tant, no ha de ser assimilat. En aquest sentit, és altament il·lustratiu que de Béthune expliciti que al llarg de les seves trobades amb el budisme, prenent en consideració l’esperança que mou els altres creients, ha après a descobrir noves possibilitats contingudes en l’Evangeli.
Francesc-Xavier Marín
Rafael Argullol. El Héroe y el Único. El espíritu trágico del Romanticismo. Taurus. Madrid. 1999. 333 pp.
Tot art veritablement tràgic implica una consideració heroica de l’ésser humà. És a dir, la comprensió de les limitacions que comporta la naturalesa humana deriva en resignació o nihilisme si no està acompanyada per la voluntat heroica que impulsa a aspirar a allò il·limitat. Aquesta dialèctica entre desig i realitat, limitació i plenitud és el fet configurador del Romanticisme. Anant més enllà del Romanticisme com a moviment cultural aquí interessa allò romàntic com a actitud i cosmovisió tràgica de la vida. Al llarg de l’anàlisi de l’obra de Hölderlin, Keats i Leopardi comprovem com la contradicció tràgica és l’enfrontament de l’Heroi (aquell qui accepta aquesta ambigüitat que el constitueix) contra l’Únic (la capacitat del subjecte per desvestir el seu jo de tots els intermediaris consoladors que restringeixen l’oberta confrontació amb el seu destí). Un destí particular concretat en l’amenaça sempre present del no-res. D’aquí que, en la segona part de l’obra, Argullol ofereixi un insuperable estudi sobre els herois romàntics com a expressió de l’heroica autoafirmació de la identitat individual (el superhome, l’enamorat, el sonàmbul, el geni demoníac, el nòmada,el suïcida).
Francesc-Xavier Marín
Rafael Luciani. El Papa Francisco y la teología del pueblo. Boadilla del Monte: PPC.2016. 198 pp.
El pensament del Papa Francesc beu de la teologia del poble elaborada bàsicamente per Lucio Gera, Rafael Tello i Juan Carlos Scannone. Es tracta d’una proposta que vincula de forma indisoluble teologia i geopolítica pastoral. L’única teologia digna d’aquest nom ha de repercutir en la realitat social proposant la lectura dels esdeveniments des d’un nou paradigma: la trobada amb Jesús ha de conduir-nos immediatament a la trobada amb el proïsme per alliberar-lo a través del testimoni de l’amor que Déu ens professa. Ha de ser, prioritàriament, una teologia orientada a l’opció preferencial pels pobres i la defensa dels seus pobles i cultures pròpies. Aquesta és possiblement la principal singularitat de la lectura llatinoamericana dels signes dels temps. El criteri hermenèutic del seguiment de Jesús passa per humanitzar la vida social des del model que representa el Regne de Déu: justícia, pau, reconcliació, compassió, esperança, donació i solidaritat.
Francesc-Xavier Marín
Raimon Panikkar. Iniciación a los Veda. Fragmenta Editorial. Barcelona. 2011. 98 pp.
No hi ha un destí que ens predetermini ni cap llei còsmica que impossibiliti els canvis. Justament les ciències de la religió han explicitat la importància dels processos iniciàtics com a símbols de la possibilitat humana d’una transformació radical que convida a una nova forma de relació amb la realitat. No es tracta d’uns simples canvis o d’unes metamorfosis que només afectarien la superficialitat de l’individu, sinó d’una veritable conversió que fa del subjecte un ésser completament nou. Qui diu iniciació diu transmissió de la saviesa heretada de les generacions anteriors i esforç per anar més enllà de les possibilitats inicialment percebudes. Només un savi com Panikkar podia escriure aquesta breu però intensa iniciació a la meditació d’uns himnes vèdics que il·lustren sobre la progressiva manifestació de la veritat.
Francesc-Xavier Marín
Raimon Panikkar. La religión, el mundo y el cuerpo. Herder. Barcelona. 2014. 153 pp.
Un determinat corrent de pensament entén la religió com un àmbit singular especialitzat en tot allò que té a veure amb la transcendència o amb el sagrat. En conseqüència aquesta forma de pensament (malgrat mantenir la idea segons la qual la pregunta religiosa és constitutiva de l’ésser humà) elimina de les aspiracions religioses l’interès pel món i per la corporalitat. Els quatre articles de Panikkar reunits en aquesta recopilació s’oposen a aquesta reducció de la religió a espiritualitat i proposen una visió harmònica que uneix allò transcendent amb allò immanent, la salvació amb la salut. D’aquesta manera, una perspectiva no dualista de la realitat ofereix una suggerent visió cosmoteàndrica en la què els elements mantenen la seva relació mútua malgrat la seva diferència. L’experiència religiosa ho és del conjunt de la realitat, és a dir, alhora divina, anímica i corporal.
Francesc-Xavier Marín
Raimon Panikkar. L’experiència vèdica. Fragmenta. Barcelona. 2014. 1135 pp.
La tasca ingent que constitueix la publicació de les obres completes de Panikkar troba un punt culminant en l’edició del recull de textos vèdics. Com assegura el propi Panikkar, cal superar el dilema entre una comprensió activa de l’existència orientada a assegurar el benestar de la humanitat i una vida consagrada al treball intel·lectual que busca la saviesa a través del coneixement. Seguint la tradició advaita s’afirma que no hi ha dilemes (essència/existència, orient/occident, justícia/veritat...) sinó complementarietats. Només algú com Panikkar podia aplegar en una obra la saviesa acumulada al llarg de 4000 anys per la tradició vèdica a fi d’aportar una mica de llum per guiar la humanitat en el seu conjunt: saviesa per ajudar a avançar amb pas lleuger i calma profunda.
Francesc-Xavier Marín
Raimon Panikkar. La plenitud del hombre. Ediciones Siruela. Madrid. 1999. 284 pp.
Com afecta la concepció de la veritat la conceptualització que cada religió té d’ella mateixa, i de quina manera aquesta autocomprensió incideix en el diàleg interreligiós? A aquesta qüestió vol respondre l’obra de Panikkar en un esforç per afirmar alhora dues proposicions: per una banda que el cristianisme és una religió que s’entén a ella mateixa com un fenomen absolut i, per altra banda, que cal reconèixer que cada religió conté moments sobrenaturals que li confereixen una legitimitat invulnerable. Només així (a partir del reconeixement que l’autèntic diàleg es fonamenta en l’experiència personal de la veritat, el reconeixement de la possible veritat present en totes les religions i en l’obertura a la possibilitat d’una conversió sincera) pot iniciar-se una relació entre iguals que reconegui que hi ha una diferència (no separació) entre la fe i les creences que l’expressen, entre l’experiència sempre inefable i la seva articulació institucional. En aquest sentit totes les religions tenen dret a dialogar ja que totes elles busquen la veritat.
Aquest itinerari passa per assimilar el nivell cosmoteàndric de la realitat (és a dir, la percepció del Tot com una Unitat Indiferenciada), el nivell de la transcendència (que uneix totes les religions sense eliminar cap de les seves característiques pròpies) i el nivell de la religiositat (l’adhesió a la progressiva revelació de la Divinitat en totes les cultures). Aquests tres nivells es tradueixen en l’obra de Panikkar en tres grans aproximacions: en primer lloc una presentació de l’experiència cristofànica com a esforç de penetració en la manifestació de la Divinitat més enllà de les religions concretes; en segon lloc la recerca existencial de l’experiència mística de Jesús que el porta a descobrir Déu com a Pare amorós; i, finalment, un tercer apartat (possiblement el millor del llibre) on en nou proposicions es resumeix l’essencial de l’experiència crística.
Francesc-Xavier Marín