Paul. F.Knitter. Introducción a las teologías de las religiones. Verbo Divino. Estella. 2008. 475pp.

Knitter és, indubtablement, un dels nom que cal escriure en majúscules en la llista dels teòlegs cristians que s’han pres seriosament la crida urgent al coneixement de les altres tradicions espirituals de la humanitat. Professor de teologia de la religió a Chicago i a Cincinnati, i director de la Càtedra Paul Tillich de Nova York, Knitter defensa que avui només es pot ser interreligiosament religiós i que, per tant, cal aprendre a reflexionar amb rigor sobre els problemes i oportunitats que aquest repte planteja. En efecte, la teologia del pluralisme religiós que Knitter proposa no es mou exclusivament en el terreny de la reflexió (ell mateix confessa la decepció que la va generar la polèmica recepció dels seus primers llibres...) sinó que intenta de compaginar l’estudi, la pregària, el diàleg interreligiós i l’acció en favor de la justícia, la pau, l’alliberament i la preservació de la naturalesa. Si algun aspecte cal destacar d’aquesta obra és la seva claredat i honestedat expositiva que fa que, sense tergiversacions ni trampes, es presentin 4 paradigmes teològics (el model de substitució, el d’acompliment, el de reciprocitat i el d’acceptació) que converteixen el llibre en una excel·lent introducció. 

Francesc-Xavier Marín

Paul F.Knitter. Sin Buda no podría ser cristiano. Fragmenta. Barcelona. 2016. 410 p.

Juntament amb John Hick i Raimon Panikkar, Knitter és aclamat com un dels fundadors de la moderna teologia de les religions des de la perspectiva de la teologia de l’alliberament. Anant més enllà dels debats sobre l’inclusivisme i l’exclusivisme teològics, més enllà de l’eclesiocentrisme i del cristocentrisme, Knitter proposa una mena de regnecentrisme on la construcció de l’harmonia social i ecològica és l’eix vertebrador on poden confluir tant els creients de les diferents tradicions espirituals com aquelles persones que, instalades en l’humanisme, creuen que és possible considerar un altre paradigma sobre el món. Si el cristianisme afirma que per a dur a terme el diàleg amb la cultura cal encarnar l’evangeli en la pròpia vivència humana, Knitter proposa afegir el compromís amb altres tradicions religioses dferents de la pròpia: una teologia necessàriament dialògica, és a dir, ser religiosos interreligiosament per alliberar-nos del patiment.

Francesc-Xavier Marín

Paul Ricoeur. Finitud y Culpabilidad. Trotta. Madrid. 2004. 494 pp.

Quan Ricoeur va publicar el 1950 el seu estudi “Allò voluntari i allò involuntari” ja va deixar constància de la connexió entre l’anàlisi del consentiment humà a través de la llibertat i l’experiència del mal. D’aquí que el 1960 publiqués un segon volum sobre la filosofia de la voluntat amb el títol “Finitud i Culpabilitat”. L’eix conductor de les seves reflexions és que el mal desencadena un desafiament que convida a pensar d’una altra manera. Efectivament, si algun efecte immediat té l’experiència del mal és afectar directament l’exigència de coherència lògica de la realitat: ja des d’Epicur resulta complicat mantenir alhora l’afirmació de l’omnipotència i la bondat de Déu amb la constatació de l’existència del mal. Per això Ricoeur suggereix analitzar la vivència del mal com a fenomen i el discurs elaborat per donar raó d’aquesta experiència: el mal es manifesta a través de la finitud que troba algunes de les seves plasmacions en el patiment i la mort, la lamentació i la queixa pel mal comès o pel mal patit. Això permet distingir entre la reflexió sobre el mal realitzada pels mites, la gnosi, la teodicea o les religions al voltant de la finitud i la fragilitat humanes, així com entre els diversos símbols emprats per referir-se al mal: la taca, el pecat, la culpa.

Francesc-Xavier Marín

Paul Ricoeur. En torno al psicoanálisis. Trotta. Madrid. 2013. 234 pp.

La col·lecció d’escrits i conferències de Ricoeur s’inaugura amb aquesta recopilació de textos sobre Freud i la psicoanàlisi que el filòsof francès va dictar al llarg de quatre dècades. L’autor que va definir Freud com un “mestre de la sospita” fa front aquí a l’àrdua tasca de comprensió del complicat sistema psicoanalític a través del filtre de la filosofia reflexiva. Es tracta, doncs, de reflexionar sobre les complexes relaciones entre psicoanàlisi i mètode científic, la seva aspiració al coneixement de la veritat, la seva interpretació de la cultura, la seva clau hermenèutica de la religió i de l’art. La capacitat de matisos que Ricoeur sap incorporar al pensament de Freud és extraordinàriament respectuosa amb el desig freudià de generar una inquietant estranyesa. Obra fonamental per als qui aspiren a comprendre la mirada freudiana sobre el desig i la identitat de la mà de Ricoeur qui, en el text en què treballava en el moment de la seva mort, només cita  Freud.

Francesc-Xavier Marín

Paul Ricoeur. El mal. Un desafío a la filosofía y a la teología. Amorrortu. Buenos Aires. 2006. 67 pp.

Ricoeur mai no va amagar que, com a filòsof amb preocupacions teològiques, la seva gran obsessió era elaborar una proposta que fos d’ajuda a l’ésser humà. Per això, des de la seva filosofia reflexiva, dóna per suposat que les ruptures i diferències que marquen les nostres vides ens capaciten per descobrir (sovint dolorosament) la densitat del present i la singularitat de cada individu. Per mantenir una biografia coherent que siguem capaços de narrar és indispensable una memòria que reuneixi en una unitat el passat, el present i el futur. En aquestes conferències sobre el mal dictades a Lausana Ricoeur ofereix una breu però contundent reflexió centrada en la potència interpretativa de la transcendència: allò diví no té substància pròpia en l’ordre del món perquè res mundà no pot ser diví; no existeix, doncs, destí sinó llibertat responsable que mostra una falla en el cor humà però remet contínuament a Déu.

Francesc-Xavier Marín

Paul Ricoeur. Amor y justícia. Trotta. Madrid. 2011. 112 pp.

Pocs autors com Ricoeur (1913-2005) han sabut explicitar amb tanta claredat la situació de l’ésser humà caracteritzat per ser finit i alhora projecte.  El llibre que aquí presentem recull sis articles escrits entre 1975-1991 on es proposa una fonamentació antropològica de l’ética a partir de l’anàlisi de la tensió entre les idees de bé i de justícia. Com és prou sabut Ricoeur acaba resumint la seva proposta en una sentència que afirma que la finalitat de l’ètica és el desig d’una vida realitzada, amb i per als altres, en institucions justes. El que ja no és tan conegut és que Ricoeur arriba a aquesta síntesi a partir de la seva profunda convicció religiosa que, partint de la Regla d’Or (“Fes als altres allò que voldries que els altres et fessin a tu”), mostra la dialèctica de les relacions personals enteses des de la justícia (dóna’m i jo també et donaré) o bé des d’una lògica de l’amor que no s’exigeix sinó que es suplica: fer el bé sense esperar res a canvi. És l’ètica entesa com a gratuïtat, generositat, perdó i donació.

Francesc-Xavier Marín

Paul Tillich. Dogmática. Lecciones de Desdren 1926-1927. Trotta. Madrid. 2013. 424 pp.

Pocs intel·lectuals com Paul Tillich (1886-1965) han influït tant en la configuració del pensament teològic cristià del segle XX. Ordenat ministre luterà el 1912, ensenyarà a Alemanya fins que els nazis el forcin a fugir als Estats Units. La Dogmàtica i la Teologia Sistemàtica seran les seves obres magnes on buscarà la conjunció entre la raonabilitat del creient i la necessària dimensió social de la fe. Lluny d’una aproximació a la fe aliena a la filosofia, Tillich reflexiona sobre la presència de la transcendència en la realitat humana, sobre la commoció que comporta descobrir les petjades de Déu en la vida quotidiana. Les lliçons recollides en aquest volum s’agrupen en tres grans apartats: la creació (revelació enmig de la finitud i la contingència, la temptació i el pecat), la redempció (la promesa, la gràcia i la plenitud) i la consumació (el Regne de Déu) per tal de definir la dimensió existencial com el punt de trobada entre la finitud de l’ésser humà i l’eternitat que defineix Déu com allò que ens afecta incondicionalment.

Francesc-Xavier Marín

Paul Valadier. Un cristianismo de futuro. Por una nueva alianza entre razón y fe. PPC. Madrid. 2001. 218 pág.

Valadier constata que vivim un temps de desorientació, sense punts de referència fiables, una atmosfera que promou la inseguretat i la desconfiança on la hiperacceleració del temps augmenta la probabilitat de la irrupció d’allò inesperat i incontrolable. Per a Valadier l’única sortida possible passa per una redefinició de les relacions entre raó i fe que, mantenint l’estatut peculiar de cadascuna d’aquestes dues dimensions humanes, permeti conjugar adequadament el culte a Déu i el servei a la humanitat. Només així es verificarà que la Paraula de Déu segueix essent quelcom vàlid, actual i interessant perquè és capaç de transformar el cor de les persones i les estructures socials. L’experiència de totes les èpoques sovint demostra que les actituds legalistes tendeixen més aviat a excloure que a incorporar. Per això l’Església no té futur si es dedica a marcar clarament les distàncies respecte d’aquells a qui exclou del seu si. El repte és fomentar la capacitat de compadir-se i expressar misericòrdia, treballar per reduir les distàncies que separen, i no perdre de vista que la categoria “proïsme” és el que distingeix un moviment sectari (només preocupat per la salvació dels propis membres) d’una autèntica religió (que atorga el lloc privilegiat a la salvació dels altres).

Francesc-Xavier Marín

Langa Aguilar, P. Apóstoles de la unidad. San Pablo. Madrid. 2015. 451pp.

Un segle de diàleg ecumèmic mira de desfer segles d’incomprensió mútua, de menyspreu i ofensa i, fins i tot a vegades, de violència física a l’interior de les confessions cristianes.  Si aquest camí ha estat possible fins el punt de signar declaracions conjuntes que reafirmen la unitat del cristianisme és, principalment, per la tossudesa d’homes i dones que han consagrat la seva vida a la concòrdia. L’autor els recorda perquè les seves contribucions no caiguin en l’oblit.

Francesc-Xavier Marín

Pere Saborit. Vidas adosadas. El miedo a los semejantes en la sociedad contemporánea. Anagrama. Barcelona. 2006. 174 pp.

Llegint el llibre descobrim la hipotètica relació entre la classe mitjana, l’assetjament sexual, l’adopció internacional, la cervesa sense alcohol i els espectadors d’un partit de futbol... De manera suggerent (i provocadora) Saborit vol mostrar que el problema no és la creixent incomunicació sinó, ben al contrari, la impossibilitat de la comunicació. El recurs a estar sol o en silenci no serien, des d’aquest punt de vista, més que estratègies defensives per mantenir la il·lusió de posseir una identitat ferma en un món en què els grans relats semblen fer fallida. Nova relectura del clàssic binomi Jo-Altres; nova mirada sobre una Identitat i una Alteritat de perfils cada cop més borrosos fins l’extrem de convertir els altres en un mirall on reflectir-nos. Com sentir-se diferent si s’esborren les fronteres i desapareixen els criteris? Com no experimentar pànic quan descobrim que som juxtaposició d’identitats? Com no defensar-se desesperadament reunint-nos (que no unint-nos) quan no queda més alternativa que entendre la vida social com a agrupació (que no participació)? Com evitar assimilar la relació amb els altres amb l’alienació? Com no considerar sinònims interacció i conflicte? 

Tanmateix, per molt que hom s’hi entossudeixi, no podem evitar coexistir. Potser això explicaria per què més d’un ja no busca el reconeixement sinó passar desapercebut. Ja no es tracta de la reivindicació de la pròpia visibilitat que exigeix ésser respectada sinó d’esdevenir màximament invisibles. La crisi d’identitat fa que visquem mirant de reüll per detectar si ens observen. L’alternativa és clara quan hom es nega a reconèixer la diferència consubstancial dels altres:només ens queda reduir-nos a la categoria informe de massa o multitud o bé ens llencem a la nostàlgia de la pèrdua irreparable dels criteris com el darrer home (F.Nietzsche), el cínic contemporani (P.Sloterdijk) o el burgès bohemi (D.Brooks).

Francesc-Xavier Marín