Mircea Eliade. Una nueva filosofía de la luna. Trotta. Madrid. 2010. 141 pp.

Pocs autors dominen el llenguatge com ho fa Eliade. La lectura de les seves obres no deixa mai indiferent, ni per la selecció dels temes, ni per l’erudició desbordant, ni per la contundència dels seus judicis. Autor d’una obra unificada, aquest tercer volum d’assajos (després d’haver-se editat Fragmentarium i La isla de Eutanasius) demostra l’íntima connexió que Eliade va establir entre els seus textos periodístics i les seves reflexions sobre morfologia de les religions. En aquest cas, potents comentaris sobre aspectes espirituals (el simbolisme lunar, aquàtic o vegetal, la singularitat bíblica, les comunitats jueves en la diàspora egípcia o les innovacions de Rudolf Otto) i suggerents presentacions de grans escriptors (Shaw, Butler, Huxley, Chesterton, Barbelion, Unamuno, Svevo, Papini, D’Annunzio i Gobineau) exemplifiquen a la perfecció el mètode d’Eliade: un recorregut per la geografia espiritual de la humanitat per mostrar com les síntesis mentals modifiquen la imatge del món. Una epistemologia antievolucionista (les cultures s’expandeixen i es contrauen en una dinàmica pulsatòria) que pren com a punt de partida la consciència creadora de símbols per trobar un sentit a la realitat.

Francesc-Xavier Marín

Mircea Eliade. El mite de l’etern retorn. Arquetips i repetició. Fragmenta. Barcelona. 2014. 202 pp.

Eliade (1907-1986) sempre va defensar la distinció entre les societats tradicionals i les modernes, essent el tret bàsic de les primeres entendre que la cosmogonia és una ontofania. Això comporta que les societats tradicionals experimenen el “terror de la història” i cerquen en els arquetipus el fonament per a una vida que no sigui excesivament sacsejada pel pas del temps. Aquí es troba la base de la influent teoria d’Eliade sobre el mites i els símbols religiosos: els esdeveniments històrics no tenen cap valor si no se’ls remet a un arquetipus originari que restitueix l’ordre dels inicis. El temps necessita ser retaurat a través del ritus, la repetició dels quals assegura el contacte amb els actes primordials que van fixar la lògica del món.

Francesc-Xavier Marín

Mireille Hadas-Lebel. Flavio Josefo. Herder. Barcelona. 2009. 251 pp.

Pocs personatges han estat objecte de tanta controvèrsia com Flavi Josep. La seva complexa identitat i les curioses circumstàncies que van marcar la seva vida avalen aquest diagnòstic: nascut a Jerusalem però educat a Roma; membre de la casta sacerdotal jueva però acompanyant de les tropes romanes que van destruir el Temple; estudiant de la teologia jueva de jove però historiador de les victòries romanes en la seva edat adulta; llegit pels cristians que troben en les seves obres unes interessants claus per interpretar el temps de Jesús però considerat traïdor per molts jueus. Per damunt de tot, Flavi Josep va ser un supervivent:  va saber guanyar-se el favor d’uns i altres, nedar entre dues aigües sense un aparent esforç, i viure entre Jerusalem i Roma sense contradicció. Segurament això explica el seu continu afany apologètic del món jueu i de la seva mateixa persona.

Francesc-Xavier Marín

Mohan Wijayaratna. El monje budista  según los textos del theravada. Pre-Textos.Valencia. 2010. 258 pp.

El monacat budista, l’inici del qual podem fixar en el segle VI a.C, és una de les més antigues tradicions monàstiques del món. Propagat amb rapidesa en diversos contextos culturals a la mort de Buda, va ser urgent establir una clarificació que regulés allò acceptable i allò inadmissible.  Van arribar a considerar-se divuit escoles monàstiques diferents, entre elles la therevada, és a dir, la més originària des del punt de vista cronològic. Això és el que presenta en aquesta obra l’erudit cingalès Wijayaratna a partir de la recopilació continguda en el Vinaya-pitaka i en els comentaris del cànon pali. La seva lectura instrueix tant sobre la doctrina (dhamma) com sobre la disciplina (vinaya) que regula la vida d’aquests monjos: l’origen de la comunitat, la vivenda, la indumentària, l’alimentació, l’economia, la castedat, la soledat i la regulació interna.

Francesc-Xavier Marín

Montserrat Abumalham (coord). Textos fundamentales de la tradición religiosa musulmana. Trotta - Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. Madrid-Barcelona. 2005. 231 pp.

És difícil trobar traduccions al castellà d’obres religioses de la tradició islàmica. Entre les poques obres disponibles sempre s’han privilegiat documents pertanyents a la mística o a la polèmica amb altres religions deixant de banda altres dimensions. Aquí rau precisament l’interès d’aquest llibre ja que presenta una mostra significativa dels molts gèneres religiosos que l’islam àrab ha cultivat al llarg dels segles: hadit, descripcions del paradís, pregàries, vides de sants, textos legislatius, relats de conversió, pensament contemporani... L’objectiu és doble: per una banda mostrar l’aire de família, amb les seves coincidències i similituds, que vincula l’Islam amb el judaisme i el cristianisme donada la seva pertinença al mateix rerefons semita; per altra banda, explicitar com l’islam andalusí va contribuir en gran mesura al desenvolupament de l’espiritualitat i de l’especulació teològica.

Francesc-Xavier Marín

Montserrat Guibernau. Identidad. Pertenencia, solidaridad y libertad en las sociedades modernas. Trotta. Madrid. 2017. 207 pp.

La globalització comporta no poques aventatges, especialment pel que fa a la mobilitat de capitals, mercaderies i idees. Tanmateix, provoca també problemàtiques determinants quan es tracta de la mobilitat de persones: l’imperatiu cosmopolita consisteix en plantejar-se com conviure amb persones que disposen de cosmovisions distintes de la pròpia. La identificació amb un col·lectiu cultural convierteix el grup humà en un agent polític que reclama lleialtat a la seva peculiar manera de veure el món. En un entorn globalitzat això suscita incertesa cultural i política que molts intenten gestionar distingint entre nosaltres-ells a través d’un joc de prejudicis que defineixen noves fronteres entre els individus. Si vol garantir-se la convivència entre pertinences diferents s’haurà d’aprendre a viure en la pluralitat d’identitats sense atribuir als qui són diferents la categoria d’enemics. No existeix societat amb futur si s’opta per l’exclusió en comptes de per la solidaritat.

Francesc-Xavier Marín

Nasr Hamid Abu Zayd – Hilal Sezgin. El Corán y el futuro del islam. Herder. Barcelona. 2009. 200 pp.

El món islàmic resumeix una complexitat que, massa sovint, escapa als analistes que acaben recorrent a estereotips i prejudicis a l’hora d’interpretar-lo. Tanmateix, un altre perill de no menys catastròfiques conseqüències sotja contínuament: acusar d’heretgia aquells musulmans que, amb afany reformista, proposen una relectura d’alguns dels elements clau de l’islam. És el cas d’Abu Zayd, expulsat de la seva càtedra a Egipte per defensar una mirada respectuosa envers l’Alcorà però afirmant la seva dimensió interpretativa. Certament, un sector de l’islam contemporani ha derivat cap a la lectura juridicista de l’Alcorà i considera menors i perilloses les aproximacions filològiques i místiques. Aquesta exigència de confrontació amb la història del missatge espiritual contingut en les Escriptures Sagrades altera enormement els fonamentalistes que defensen un islam etern i ahistòric, que volen negar el dinamisme intern de la fe que interpreta i elabora diferents formulacions teològiques. Aquesta deriva notablement conservadora (no exclusiva de l’islam…) comporta un discurs eminentment apologètic, mentre que els reformadors com Abu Zayd propugnen que l’Alcorà permet explicar i entrar en diàleg. Només redescobrint la universalitat del missatge alcorànic serem capaços de superar una artificiosa divisió entre Orient i Occident.

Francesc-Xavier Marín

A.R.Natarajan. Lo eterno en el tiempo: Sri Ramana Maharshi. José J. de Olañeta Editor. Barcelona. 2009. 195 pp.

Venkataraman és pràcticament un desconegut a Occident. Tanmateix, descobrirem la seva impressionant figura si tenim en compte que Vasisha Ganapati Muni (un dels gurus més venerats de l’Índia) va proclamar que el seu company d’aventura espiritual havia de ser conegut com Bhagavan Sri Ramana Maharshi, és a dir, el mestre universal dotat de totes les qualitats divines. En efecte, el mínim que pot dir-se de Ramana (1879-1950) és que reflecteix a la perfecció la imatge habitual de la persona completament dedicada a la meditació: va tenir la seva il·luminació als 16 anys i, sense dubtar-ho ni un segon, es va consagrar a l’ascetisme més extrem, per bé que segurament l’aspecte que el va fer més popular en vida va ser el fet de convertir-se en el primer asceta que va tenir com a mestre una muntanya: 54 anys ininterromputs va passar a la muntanya Arunachala, on era habitual veure’l circumval·lar els seus 13 km de perímetre mentre meditava. Es disposaven fins ara de cinc biografies sobre Ramana, però aquesta de A.R.Natarajan està destinada a ser l’obra de referència durant molt de temps; no només perquè conté una molt interessant col·lecció de fotografies sinó, principalment, perquè inclou una selecció extensa de records autobiogràfics. Ramana va proclamar que cadascú havia d’indagar en la seva veritable naturalesa i descobrir que la felicitat és inherent a la vida humana: “Qui sóc jo? Allò inexpressable. No sóc enlloc, sóc etern, existeixo arreu i sempre”.

Francesc-Xavier Marín

Nazanín Amirian – Martha Zein. Irak, Afganistán e Irán. 40 respuestas al conflicto en Oriente Próximo. Ediciones Lengua de Trapo. Madrid. 2007.248 pp.

Es tracta d’un llibre militantment divulgatiu, sovint dur en les seves afirmacions i que peca a vegades de manca de rigor (com col·locar l’Afganistan en el Pròxim Orient …). Ara bé, les autores no enganyen el lector: ja des de la primera pàgina informen que la seva hipòtesi de treball és que les guerres en aquesta zona del planeta no han tingut com a motiu el control dels recursos energètics sinó posar-se al servei del govern israelita per mantenir la seva hegemonia en detriment d’altres potències regionals. Com passa amb massa freqüència, la font d’informació de les autores és bàsicament pàgines web, fet que a parer nostre és insuficient per legitimar moltes de les dades que es troben en l’obra. D’aquesta manera, redactat en forma de 40 preguntes i respostes, es repassa el context regional i internacional del conflicte al Pròxim Orient des d’uns paràmetres que més d’un trobarà tendenciosos.

Francesc-Xavier Marín

Niketan Anand Gaur. Vastu. El arte de la geomancia india. Kairós. Barcelona. 2004. 109 pp.

Construir-se un hàbitat que no simplement protegeixi de les inclemències del temps sinó que, a més, denoti la voluntat manifestament cultural de generar un espai confortable, és una de les primeres i constants inquietuds que caracteritzen la humanitat des dels seus inicis. La construcció dels edificis aviat s’entendrà com un art que deixa una petjada notable en totes les civilitzacions. L’Índia no és l’excepció a aquesta norma i, dins d’una notable complexitat, aquella part de l’Atharva Veda coneguda com a Sthapatya Veda reuneix tots els sabers necessaris de la geomància: l’arquitectura i l’urbanisme, l’escultura i la iconografia, l’astronomia i l’astrologia així com la pintura. Trobarem en aquesta obra la planificació de la casa, el poble i la ciutat ideals (analitzant tipus de sòls, parcel·les, orientació i distribució, plànols, carrers, carreteres i cases), així com un estudi del Vsksha Ayurveda (plantes d’interior i exterior, arbres, matolls i herbes), tot plegat il·lustrat amb abundants esquemes.

Francesc-Xavier Marín