Max Scheler. Esencia y formas de la simpatía. Sígueme. Salamanca. 2005. 349 pp.

Essent estudiant a Jena, Scheler (1874-1928) es forma en els paradigmes historicistes de Dilthey,  irracionalistes de Nietzsche i neokantians d’Eucken, fins que coneix Husserl i s’orienta vers la fenomenologia. Dels diferents temes que va abordar en les seves obres (metafísica, antropologia, filosofia de la religió, sociologia del coneixement) la major transcendència l’ha adquirit la seva reflexió axiològica. Husserl havia posat l’èmfasi en la intencionalitat de la consciència, però havia limitat les seves anàlisis a l’estudi dels objectes intencionals de la raó, és a dir, a les idees. Scheler voldrà reflexionar sobre la intencionalitat de les emocions i els seus objectes intencionals, és a dir, els valors. Per a ell els valors existeixen en un regne d’objectes ideals jerarquitzat que es troba al nostre abast a través de la intuïció emocional. En efecte, la vida emocional té la seva pròpia lògica i dinàmica que no es funda simplement en els interessos psicològics (contra la pretensió nietzscheana de subversió i creació de valors) sinó que arrela en l’antropologia i l’ètica.

En aquesta obra originària de 1923 Scheler estableix tres criteris del sentir que permeten l’accés a tres tipus de valors: en primer lloc els estats sentimentals que pertanyen a fenòmens i no a actes, és a dir, vivències lligades a sensacions però no referides intencionalment als objectes que puguin ser patits, suportats, consentits, fruïts…. En segon lloc els sentiments amb intencionalitat cognoscitiva que ens refereixen immediatament a valors com allò bo, allò agradable i allò bonic a través de notes qualitatives emocionals. Finalment, els actes emocionals (de preferir o postergar, d’amor i d’odi)  basats en la vinculació entre les formes de comportament i les vivències de simpatia (cortesia, pietat, agraïment, lleialtat, humilitat, enveja, gelosia…). L’important d’aquesta classificació és que permet elaborar una teoria sobre la profunditat de la vida emocional que Scheler resumeix en quatre estrats: 1.- Sensacions afectives com el dolor o el benestar corporal i la dimensió agradable-desagradable lligada a sensacions dels sentits. Aquí trobem els valors d’útil-inútil, agradable-desagradable. 2.- Sentiments vitals funcionals i intencionals (com angoixa, por, vergonya, aversió, simpatia, repugnància…) en els què sentim literalment l’ascens o decadència de l’existència. Correspon als valors de noble-vulgar, benestar-malestar. 3.- Sentiments anímics o sentiments purs del jo desvinculats de la dimensió corporal (tristesa, alegria). A aquesta esfera pertanyen els valors de just-injust, bonic-lleig, vertader-erroni. 4.- Sentiments espirituals o sentiments de la personalitat dels quals en vivim completament allunyats o ens absorbeixen completament (desesperació, felicitat). Formen part d’aquesta categoria els valors de sagrat-profà.

Per a Scheler allò singular de la simpatia és que ens presenta l’emoció dels altres sense que la visquem. En aquest sentit la simpatia es diferencia del contagi afectiu ja que aquí no es produeix fusió amb els altres. D’acord amb la classificació de Scheler només són potencialment simpatitzables els sentiments vitals, els anímics i els espirituals. En efecte, en sentir el mateix que una altra persona allò del què en tenim coneixement és de l’estat del proïsme, però no tenim coneixement de que l’altre experimenti la mateixa realitat que nosaltres. Mentre que l’amor és espontani, la simpatia és reactiva i, en aquest sentit, només es pot simpatitzar amb éssers que senten. No es tracta, per tant, d’optar per uns valors i de renunciar a uns altres sinó de viure en harmonia, és a dir, d’ordenar els valors inferiors als superiors evitant el dualisme entre el vitalisme i el racionalisme.

Francesc-Xavier Marín

Michel Amaladoss. Al encuentro de las culturas. Cómo conjugar unidad y pluralidad en las Iglesias. PPC. Madrid. 2008. 190 pp.

Tota religió és expressió simbòlica d’una trobada: entre la Divinitat i la humanitat, del creient amb la paraula de Déu, de l’iniciador espiritual amb el seu deixeble, de la comunitat de creients per celebrar la litúrgia… Des de fa dècades Amaladoss destaca en una reflexió teològica de la què s’han desterrat els conceptes de missió i inculturació per centrar-se en el debat sobre la identitat espiritual. En un món globalitzat (també des del punt de vista religiós) allò essencial acaba essent, avui com sempre, la capacitat d’acollida de l’alteritat, la sensibilitat necessària per sentir-se interpel·lats i convidats a la conversió. La resposta de cadascú, a nivell individual i comunitari, reflectirà la voluntat de renovació a partir dels paràmetres de cada cosmovisió cultural. La teologia asiàtica (de la què Amaladoss n’és un dels màxims representants) sempre ha destacat per l’afany de considerar seriosament el pluralisme cultural, és a dir,  la diversitat d’expressions espirituals, la urgència d’un diàleg creatiu que promogui l’harmonia i la comunió. La lectura d’aquest llibre resulta especialment il·luminadora per a la comprensió de les complexes relacions entre cristianisme i cultura, entre pluralitat i unitat, entre diàleg i evangelització.

Francesc-Xavier Marín

Michel de Certeau. El lugar del otro: Historia religiosa y mística. Katz Editores. Buenos Aires-Madrid. 2007. 379 pp.

Michel de Certeau (1925 -1986), una autoritat en història de les religions des d’una perspectiva interdisciplinària (la lingüística, l’antropologia, la teologia, la psicoanàlisi) ens ofereix un apassionant recorregut pels segles XVI-XVII de gran profit per als nostres dies. En efecte, més enllà dels autors i textos que analitza, és especialment interessant adonar-se de les analogies entre la situació cultural d’aquells moments (la factura de la Cristiandat) i l’actual: l’afany de reforma de les institucions religioses (aquí exemplificat en René d’Argenson, Carles Borromeo i Aquaviva) desemboca en un interès inesperat pel descobriment de l’alteritat cultural i religiosa (concretat en les obres de Montaigne i Lafitau). Gran lliçó sempre viva: subjacent al conflicte generat per les diferències entre creients i a la trobada amb altres societats hi ha sempre l’afany per trobar el significat del lloc de l’altre en l’alteritat de l’Absolut.

Francesc-Xavier Marín

Michel Henry.  Yo soy la verdad. Sígueme. Salamanca. 2001. 318 pág.

D’alguna manera pot afirmar-se que totes les cultures han considerat imprescindible disposar dels mitjans que faciliten la correcta inserció de l’ésser humà en la realitat, que l’ajuden a instal·lar-se en el món de manera que cada persona trobi la seva vocació. Però, per altra banda, cal fer front a la tensió entre el desig de trobar un sentit i les frustracions a las què contínuament ens sotmet la realitat. La contingència, la finitud o la consciència de la fragilitat poden provocar angoixa, però també ser poderosos aliats de l’experiència espiritual. La possibilitat sempre oberta de la insatisfacció o l’amenaça sempre permanent de la possibilitat de perdre-ho tot poden obrir al desig de ser més del que ja s’és, a esperar contra tota esperança, a confiar en un optimisme final que doni sentit a tant de patiment. En aquesta obra el filòsof Michel Henry ens ofereix una reflexió sobre el cristianisme en la què el nucli de la qüestió no és si el cristianisme és vertader o fals sinó què entén el cristianisme per veritat. El contrast entre el contingut del concepte “veritat”  en les ciències exactes i socials, en la filosofia i en la història, ens mostren la polisèmia d’aquest concepte i ens faciliten l’accés al sentit particular que li confereix el cristianisme quan l’identifica amb la persona de Jesús.

Francesc-Xavier Marín

Michel Henry. Filosofía y fenomenología del cuerpo. Sígueme. Salamanca. 2007. 302 pp.

Henry (1922-2002) va ser un dels filòsofs catòlics més importants del segle XX i un dels introductors de la metodologia fenomenològica a França. La reflexió sobre la corporeïtat travessa completament el seu pensament, destacant “Filosofia i fenomenologia del cos”  (1949) i “Teoria del cos subjectiu” (1965). En l’obra que aquí presentem, Henry, seguint l’ontologia de Maine de Biran (aquest és el subtítol de l’obra), aborda el problema de la unió de l’ànima i el cos intentant superar la insuficient proposta dualista cartesiana a través del replantejament de l’horitzó ontològic de la subjectivitat. La hipòtesi és simple: partint de la distinció entre cos subjectiu, orgànic i transcendent constatem que la qüestió no consisteix en poder afirmar “jo tinc un cos” sinó en descobrir que “jo sóc un cos”. Donat que l’objectiu de la fenomenologia no és l’estudi de l’ésser de les coses segons el seu aparèixer sinó la constatació de la manera com se’ns dóna el fenomen, tot hauria de resoldre’s remuntant-se a l’experiència interna trascendental tal com és donada en l’interior de l’esfera d’immanència absoluta on ésser i aparèixer es confonen i el jo és irreductible al món: l’existència no necessita pas previ per revelar-se perquè una cosa és la donació del món i una altra molt distinta l’autodonació de la vida.

Francesc-Xavier Marín

Michel Henry. Fenomenología material. Encuentro. Madrid. 2009. 233 pp.

La història de la cultura est marcada pels punts d’inflexió que han representat alguns personatges que, sota l’aparença d’una crítica implacable al saber instituït, no han fet més que obrir radicalment la possibilitat d’un pensar lliure. Ja es tracti de Sòcrates, de Buda, de Descartes, de Rozensweig o de Husserl, ens trobem sempre amb autors que no s’han volgut limitar a la simple preservació i transmissió de la tradició sinó que han pretès elaborar un nou pensament. Sota el guiatge de Husserl (per bé que sempre per lliure i al marge de les modes filosòfiques) Henry (1922-2002) aspira a entrar en contacte amb el Començament o l’Origen Decisiu de l’experiència cognoscent: no existeix una història del destí ni una essencial repetició sinó l’imperatiu sempre vigent de compaginar la forma que té la realitat de mostrar-se i la intencionalitat de la consciència que ha d’adaptar-se a la revelació dels objectes.

Francesc-Xavier Marín

Miguel Ángel Vázquez. Desde la penumbra de la fosa. La concepción de la muerte en la literatura aljamiado morisca. Trotta. Madrid. 2007. 198 pp.

No abunden els estudis sobre la temàtica de la mort en la literatura morisca. Amb prou feines quatre o cinc textos als que ara se suma aquest interessant assaig que, en una primera part, ofereix la visió sobre la vida d’ultratomba en l’Alcorà i la literatura àrab clàssica per passar, a continuació, a una presentació dels textos moriscos. L’interès rau en el fet que la majoria dels textos es tradueixen per primera vegada al castellà amb una introducció precisa i suggerent. Aquells musulmanes que es van veure forçats per les circumstàncies de la història a convertir-se, emigrar o jugar-se la vida tenien molt present la idea d’una mort sempre propera: així queda clarament reflectit en els relats de la mort de distintes figures importants i en les diferents tradicions funeràries i pregàries pels difunts. 

Francesc-Xavier Marín

Miguel García-Baró. La compasión y la catástrofe. Sígueme. Salamanca. 2007. 366pp.

El debat sobre el mal (moral i físic) obliga a escollir entre una esperança absoluta i el nihilisme. Ens força a evitar caure en la intranscendència i apel·lar decididament a la defensa de la causa de la humanitat sofrent. I, en aquest context, enfront de la violència i la força dels poders, s’alça poderosa l’experiència vital del poble jueu com a promesa d’alliberament i bondat infinites. En els moments en què ens embarga la temptació de la inanitat o quan tot sembla resultar indiferent, la filosofia jueva ens recorda tossudament el pes de la responsabilitat que converteix els altres en proïsme. Tant Cohen, com Rosenzweig, Levinas o Buber mostren la possibilitat de trobar en els textos jueus un motiu d’esperança més profund que qualsevol desànim. L’ètica kantiana no va saber anar més enllà del subjecte moral i de l’ideal d’humanitat; van ser els jueus (seguint les petjades dels antics profetes) els qui van reformular la importància de l’altre com a proïsme i de la compassió com a valor essencial. L’idealisme no serveix per interpel·lar el subjecte enfront del dolor dels altres, no ajuda a descobrir en l’alteritat la traça de la transcendència, no col·labora en la creació de la utopia d’una humanitat reconciliada. És la santedat enfront de la profanació, la pau messiànica enfront de la violència, la compassió enfront de la catàstrofe.

Francesc-Xavier Marín

Miguel Herrero de Jáuregui. Tradición órfica y cristianismo antiguo. Trotta. Madrid. 2007. 413 pp.

Creix l’interès pels estudis comparatius entre el cristianisme primitiu i un orfisme que, a diferencia de la religiositat grega antiga (la d’Homer, Èsquil o Píndar) s’interessa per la supervivència de l’ànima després de la mort i la seva recompensa o càstig en el més enllà, la taca original de la què l’adepte ha de ser purificat, la desvalorització de la vida terrenal en relació amb la celestial, la relació íntima amb la divinitat… En definitiva, una religió de cultes mistèrics que aspira a la salvació mitjançant la unió amb la divinitat i la puresa ritual. El cristianisme, que intentava salvaguardar els seus orígens jueus però alhora obrir-se al món grec, havia de confrontar-se tard o d’hora amb l’orfisme.  La mútua influència (i alhora la controvèrsia constant) entre els dos sistemes acabarà essent decisiva per l’esdevenir de la cultura occidental.

Francesc-Xavier Marín

Miguel Pajares. La integración ciudadana. Una perspectiva para la inmigración. Icaria-Antrazyt. Barcelona. 2005. 247 pp.

No és cap secret que en gran part la immigració ha esdevingut un tema recurrent degut a les pasteres, la llei d’estrangeria, el debat polític i les reaccions socials. Urgeixen polítiques d’integració perquè hi ha, de fet, pràctiques d’exclusió social que comporten desigualtat. La immigració no és vista per molts com a una oportunitat sinó com un factor de desajustament cultural. Nous estereotips configuren nous prejudicis i acaben generant noves formes de discriminació. No es tracta d’implementar polítiques d’assimilació, aculturació o inclusió, sinó de promoure decididament l’acomodació de tots en tant que ciutadans amb tots els drets (acollida, vivenda, salut, educació, treball…). Només així, assegura l’autor, els immigrants se sentiran plenament membres de les nostres societats i aquestes seran, realment, societats d’acollida.

Francesc-Xavier Marín