Marie Balmary. Freud hasta Dios. Fragmenta. Barcelona. 2011. 83 pp.

Si en els seus orígens la psicoanàlisi va ser considerada per alguns com un exercici il·legal de la medicina, ara Balmary ens proposa el mètode de Freud com un exercici il·legal de la teologia. En efecte, l’autora presenta la psicoanàlisi com una experiència espiritual en la qual, a través de la intercessió de l’alteritat, el subjecte duu a terme una conversió en vistes a accedir a la veritat. La invenció de Freud va així de la mà de l’espiritualitat en el seu afany per guarir i alliberar de la culpabilitat paralitzant resultat de l’absència de la Llei o de l’excés de Llei. Cal desprendre’s de la veu fanàtica que ens obliga a fer el mal i de la veu interna demoníaca que sàdicament ens acusa, és a dir, de l’Allò que ens arrossega vers un desig impossible de satisfer i d’un Superjò que ens persegueix incansable. En els dos casos es tracta de deixar que la Paraula (la de Déu o la del psicoanalista) mobilitzi les energies internes més profundes i necessàries per dur una vida amb sentit.

Francesc-Xavier Marín

Mario Perniola. Milagros y traumas de la comunicación. Amorrortu. Madrid. 2010. 191 pp.

L’estricta racionalització de la vida individual i col·lectiva característica d’Occident aspirava a descobrir la lògica que, en forma de lleis socials, permetés no només explicar sinó sobretot anticipar la conducta humana. Però la segona meitat del segle XX va ser testimoni de l’esfondrament de la fe en el progrés de la història a mesura que es va anar imposant la convicció de la irracionalitat d’allò inesperat. Esdeveniments que no són viscuts com a conseqüència de fets anteriors sinó com a traumes o miracles que obliguen a replantejar el sentit de la realitat. En aquesta obra Perniola analitza quatre d’aquests esdeveniments imprevisibles: el maig francès de 1968 (l’edat de la comunicació), la revolució iraniana de febrer de 1979 (l’edat de la desregulació), la caiguda del Mur de Berlín de novembre de 1989 (l’edat de la provocació) i l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York el setembre de 2001 (l’edat de la valoració). Fets enigmàtics i mediàtics, alhora excepcionals i pertorbadors, reflex d’un món en descomposició que ha de redefinir-se per generar una nova memòria cultural compartida.

Francesc-Xavier Marín

Martin Heidegger. Pensamientos poéticos. Herder. Barcelona. 2010. 470 pp.

Si alguna qualitat defineix Heidegger és la complexitat, tant de la seva vida com del seu pensament, ubicats en un context històric clau per la comprensió de la Modernitat.  Complexitat la de la Heidegger que dimana, entre altres factores, del  seu afany arqueològic, és a dir, pel seu intent (quasi desesperat) per recuperar la idea fundacional de la filosofia com a retorn a l’origen de la saviesa. I un dels elements que caracteritza millor aquest afany originari passa inevitablement pel llenguatge. Heidegger, en aquest aspecte, és fill del seu temps. Però, potser, la seva singularitat consisteixi en compaginar la reflexió filosòfica (sovint extraordinàriament conceptual i abstracta) amb el que ell va anomenar “pensament poètic”. Es tracta d’una forma de pensar que, simulant els enunciats en forma de sentències dels primers filòsofs, vol en realitat remuntar-nos a l’albada del pensar grec. Pensament poètic és evocar allò que només es pot invocar, és aspirar a un pensament inaugural, en trànsit permanent sense constituir mai una obra però orientat pel sentit.  Senyal que no té a veure amb una meta sinó amb un àmbit que delimita el lloc des del qual pensar de nou, fragmentàriament, desplaçant l’accent de les respostes a les preguntes. 

Francesc-Xavier Marín

Martin Heidegger. Cuadernos negros. Reflexiones VII-XI (1938-1939). Trotta. Madrid. 2017. 382 pp.

Al llarg de quaranta anys Heidegger va prendre anotacions diverses en una sèrie de 34 llibretes forrades d’hule negre. En elles no trobem resums del seu pensament plasmats en forma d’aforismes sinó més aviat textos amplis que recullen idees en un elevat estadi d’elaboració. Heidegger va prohibir la seva publicació fins el final de l’edició de les seves obres completes; encara més, va ordenar que no fossin llegits fins llavors. En aquests quaderns, de lectura certament complexa, Heidegger discuteix la idea d’historiografia en ordre a elaborar una teoria sobre la política cultural que Alemanya (i, per extensió, Europa) hauria de dur a terme. Evidentment els quaderns datats entre 1938-1939 inclouen reveladores idees sobre la postura de Heidegger envers el nazisme i el judaisme: les dues ideologies no serien més que maquinacions políticoculturals per assolir els seus propis objectius de poder. Lectura obligatòria per comprendre què entenia Heidegger pel “poble que ha de dur a terme un nou començament”. 

Francesc-Xavier Marín

Martin Heidegger. Seminarios de Zollikon. Herder. Barcelona.2014. 450 pp.

Entre 1959-1969 Heidegger es va desplaçar dues o tres vegades per trimestre a la ciutat suïssa de Zollikon per impartir un cicle de conferències sobre les possibilitats d’humanitzar una Europa devastada per la barbàrie de la guerra. En aquesta obra la fenomenologia hermenèutica heideggeriana en diàleg amb la medicina i la psicologia ens i·llumina sobre com el pensament i el llenguatge conformen la nostra comprensió del món.

Francesc-Xavier Marín

Massimo Borghesi. Secularización y nihilismo. Cristianismo y cultura contemporánea. Encuentro. Madrid. 2007. 247 pp.

Cada vegada més autors posen en qüestió les tesis clàssiques de la secularització segons les quals la religió tenia els dies comptats, tant des del punt de vista institucional com de l’experiència íntima i personal. Ara es reconeix a la religió una dimensió no només identitària sinó pública que assegura el seu futur en una època postmoderna. Ni la privatització de la fe a la manera de les tesis nihilistes de Schopenhauer ni la seva secularització en forma de teories emancipadores immanents a la manera de Marx. Segons la tesi de l’autor, per analitzar el paper actual de la religió hauria de recuperar-se la metodologia consistent en distingir per unir: es tracta d’acceptar la secularització però no el nihilisme que algunes de les seves versions semblen comportar. Habermas està molt present en aquest assaig que presenta les claus per evitar la mitificació de la raó i entendre que la societat postsecular realitza respecte de la religió una funció anàloga a la que aquesta va dur a terme en el seu moment enfront del mite. No es tracta, doncs, ni d’assimilar el cristianisme a la cultura contemporània ni de girar-se d’esquena en una confrontació permanent, sinó d’un diàleg lúcid que permeti seguir avançant en el descobriment del sentit de la mà de figures com Blondel, del Noce, Guardini, Teilhard de Chardin o Giussani.

Francesc-Xavier Marín

Maurice Blanchot. La escritura del desastre. Trotta. Madrid. 2015. 128 pp.

Maurice Blanchot (1907-2003) reflecteix a la perfecció un model d’intel·lectual: els seus orígens en una família acomodada i ultraconservadora el portaran a col·laborar en les principals publicacions d’extrema dreta dels anys 30 defensant postures antisemites fins que, el 1940, l’experiència del Mal el durà a una radical conversió. A partir d’aquest moment la novel·la i la crítica literària substituiràn el relat polític a la recerca d’una redempció. La seva desaparició de l’escena pública francesa fins a la seva mort serà la paràbola del paper de l’intel·lectual al llarg de la catàstrofe nazi: el relat és impotent davant de la maldat que anihila l’ésser humà, i tota literatura que es limiti a descriure el mal no és més que ideologia. Tota literatura és escriptura del desastre històric i de la incapacitat del llenguatge per transmetre l’horror exercit sobre l’ésser humà. L’èxode existeix perquè aprenguem a parlar de l’alliberament; l’alteritat existeix per visibilitzar la diferència.

Francesc-Xavier Marín

Maurice Merleau-Ponty. La prosa del mundo. Trotta. Madrid. 2015.

No necessàriament les obres acabades de publicar proporcionen els millors punts de vista sobre la realitat actual. Haurien d’interessar-nos també les reedicions de clàssics contemporanis que no només han resistit el pas del temps, sinó que amb el decurs dels anys han recobrat vigència perquè el seu missatge adquireix una nova dimensió. Creiem que és el cas de La prosa del mundo, l’obra pòstuma d’un Merleau-Ponty mort prematurament d’infart als 53 aanys. En efecte, anant més enllà de la noció de consciència intencional de la realitat tal com la va presentar Husserl, Merleau-Ponty proposa posar l’accent en la consciència dels altres. Ja no es tracta d’entendre que la consciència ho és sempre de quelcom, sinó de desplaçar l’accent cap a un punt de vista humanista i adonar-se que, en realitat, la consciència en el seu sentit més ple ho és d’algú. Es dóna aquí un gir que considera que la dimensió intersubjetiva és determinant en la nostra obertura al món: ja no parlem simplement d’una fenomenologia del cos que a través de la percepció ens obre a la realitat, sinó de l’imperatiu ètic d’acceptar els altres com a subjectes dignes de reconeixement. Sense solució de continuitat hem passat de constatar que la finalitat de la consciència és conèixer la realitat a afirmar que l’objectiu més determinant és el reconeixement de l’alteritat. Paga la pena llegir La prosa del mundo perquè les circumstàncies actuals han convertit literalment en vitals la problemàtica antropològica de la comunicació, el debat sobre la nostra capacitat expressiva, el vincle entre el llenguatge i la veritat, o la dimensió irrenunciable del diàleg. Tota reflexió sobre els abusos del llenguatge és poca en temps de sobreabundància de xerrameca, de mentides, enganys i estratègies i, sobretot, d’oblit dels altres.

Francesc-Xavier Marín

Maurice Sachot. La invención de Cristo. Génesis de una religión. Biblioteca Nueva. Madrid. 1998. 253 pág.

El llibre presenta un recorregut per la constitució del cristianisme occidental llatí des de Jerusalem a Roma passant per Atenes. L’originalitat del seu plantejament rau en mostrar la profunda imbricació entre un entorn i un missatge que mútuament es recondueixen: els entorns culturals són transformats pel nou missatge alhora que el missatge s’elabora a partir del llenguatge que l’entorn li proporciona. Si inicialment allò que qualifiquem de cristianisme no és una altra cosa que la proclamació d’una variant a l’interior del judaisme, va ser la seva encarnació en l’entorn hel·lenista el que li va permetre entrar en debat amb les escoles de filosofia i redefinir-se com a teologia, és a dir, discurs de fe sistemàticament elaborat i racionalment argumentat. Finalment, en una tercera fase, gràcies a la categoria “religió”, el cristianisme es llatinitza i, per la influència de Tertulià, pot començar a pensar-se en categories institucionals (església).

Francesc-Xavier Marín

Max Horkheimer. Teoría tradicional, teoría crítica. Paidós. Barcelona. 2000. 128 pp.

En aquest assaig tracta Horkheimer de fonamentar una manera d’entendre la recerca científica que renuncia als tòpics de la teoria tradicional de tipus positivista i que reconeix expressament l’interès pràctic que la determina, la seva condició de teoria políticament compromesa en la instauració d’una societat racional i justa. Aquest volum mostra el contrast entre dos períodes molt diferents de l’itinerari de l’Escola de Frankfurt, i permet al lector valorar si la teoria crítica ha d’exercir-se com a crítica filosòfica de la cultura o si pel contrari (com creu Habermas) ha de recuperar els trets que va definir Horkheimer en el seu assaig de 1937.

Francesc-Xavier Marín