Blog
Manuel Forcano. Llibre de la Creació. Fragmenta. Barcelona. 2012. 176 pp.
No hi ha espiritualitat plena si hom no copsa les profunditats d’aquella dimensió mística que ens permet submergir-nos en el misteri de l’existència. Pel que fa al judaisme, el Llibre de la Creació és, al costat del Zohar, la principal obra d’aquella mística que aprofundeix la potencialitat creativa dels sons. El Déu que crea el món a través de la paraula suggereix al qui sap meditar el misteri de tot plegat: així com a través de la combinació i la permutació de les lletres sorgeixen els mots i el discurs que permeten la comunicació,igualment a través de la seva veu Déu dóna origen a un cosmos on tot està íntimament interconnectat. L’iniciat en la mística descobrirà, rere les especulacions cosmogòniques, l’alè vital de Déu.
Francesc-Xavier Marín
Manuel Madueño. (2016). El abrazo del Padre. Historias de vida y reconciliación. Boadilla del Monte: PPC. 159 pp.
El sagrament de la reconciliació possiblement no frueixi de bona salut perquè més d’un el viu com una experiència traumàtica de fiscalització moral més que com una vivència joiosa de la misericòrdia de Déu. L’autor recopila en aquesta obra una sèrie de casos viscuts durant l’administració del sagrament a persones dominades pel sentiment de culpa, impotència i penediment, amb l’objecte de mostrar que a la imatge d’un Déu tendre ha de correspondre-hi una imatge reconciliada de nosaltres mateixos.
Francesc-Xavier Marín
Manuel Mazón Cendán. Enfrentamiento y Actualidad. La Inteligencia en la Filosofía de Xavier Zubiri. Col. Estudios, 74. Universidad Pontificia Comillas. Madrid. 1999. 344 pp.
L’humà estar oberts a la realitat depèn bàsicament de la manera com vitalment ens trobem davant de les coses. El fet fonamental de la nostra existència consisteix en que “estem en la realitat”, i el cedir a la pressió que les coses exerceixen sobre nosaltres o l’esforç per alliberar-nos d’aquesta pressió configuren la intel·ligència. Per tant, tota teoria sobre la intel·ligència ha d’incorporar una teoria sobre la sensibilitat. Ara bé, no hi ha per una banda el sentir i per una altra l’intel·ligir i així, ja des del començament, una dualitat entre intel·ligència i realitat. Al contrari, Zubiri afirma la primacia de la realitat sobre la intel·ligència. O, dit d’una altra manera, la funció formal de la intel·ligència no és concebre o formar conceptes sinó sentir o copsar les coses en tant que reals. Per això, per a Zubiri, “sentir humà” i “intel·ligència que sent” són expressions equivalents. La raó és intel·lecció en marxa, recerca d’allò real en tant que realitat, continu tràfec per trobar la claredat de les coses. En definitiva, la intel·ligència consisteix en descobrir què dóna de sí la realitat i el nostre confrontar-nos amb les coses.
Francesc-Xavier Marín
Manuel Suances Marcos. Arthur Schopenhauer. Religión y metafísica de la voluntad. Herder. Barcelona. 2010. 278 pp.
La història del pensament ha tractat injustament Schopenhauer. Per bé que es destaquin la qualitat del seu estil literari, la contundència de la lògica del seu pensament o la genialitat de les seves propostes, el fet és que Schopenhauer acostuma a ser citat com el simple pas entre Kant i Nietzsche. Sovint silenciat, s’oblida que Schopenhauer dóna un gir inesperat a la tradició que rep i obre la via definitiva vers el pensament contemporani.
Schopenhauer assumeix que el món és la nostra representació, una ombra, una aparença. Rebutjant tant el materialisme com l’idealisme, pensa que la causalitat és la llei bàsica d’una realitat sense principi ni fi, eterna i autosuficient. Però Déu escapa a la causalitat i, per tant, es manté al marge de la nostra representació. Com va fer Kant, també aquí Schopenhauer nega el coneixement científic com a estratègia per a la demostració de Déu: analitzant el món mai no arribarem fins a Déu. Aquest és l’error de la prova cosmològica. Tanmateix, no es tanca la possibilitat metafísica; al contrari, l’anàlisi de la voluntat, de la immortalitat de l’ànima o de la llibertat revelaran la insuficiència de la ciència per assolir el per què últim de les coses. Aquest serà l’àmbit d’acció, per bé que desigual, de la filosofia i de la religió. I, malgrat que aquí Schopenhauer és deutor d’una postura francament elitista, el seu mèrit rau en mostrar l’ambivalència de la religió: eleva l’ésser humà més enllà de l’animalitat fent-lo entrar en la moralitat, malgrat que ho faci de forma dogmàtica, rebutjant el diàleg i exercint una intolerable pressió. Reapareix aquí la tesi de Marx: la religió educa les masses, preserva l’ordre social i consola en l’adversitat, però des d’una perspectiva mítica… Aquesta és l’ambigüitat a la què fa front Schopenhauer: la religió és imprescindible perquè refrena i consola, però no és plenament racional. Trobarem la mateixa idea en un gran lector de Schopenhauer com va ser Freud. La pregunta és immediata: si la religió ens manté en el terreny de les opinions i de les representacions, existeix alguna possibilitat d’accedir a l’autèntica realitat? Efectivament, serà a través de la voluntat. Una voluntat autosuficient, sense causa, creadora del món com a representació. La realitat és una objectivació de la voluntat, una manifestació d’aquesta experiència interna que no es veu afectada pel temps. Igual que el món sense principi ni fi, també la voluntat és una aspiració eterna, un desig permanentment insatisfet. D’aquesta manera Schopenhauer combina unitat i multiplicitat, immanència i transcendència, fenomen i noümen en un singular i poderós sistema on costa identificar la línia que separa intuïció i racionalitat, creativitat i crítica, ordre natural i ordre moral… Es tracta d’una realitat en lluita amb ella mateixa, expressió de la cega voluntat de viure sense fi predeterminat. La vida és tràgica perquè és dolor i mal, perquè no existeix la possibilitat real de l’esmena o del penediment a través de la llibertat.
Francesc-Xavier Marín
Marcel Granet. El pensamiento chino. Trotta. Madrid. 2013. 462 pp.
En un moment històric en què els qui investigaven i escrivien sobre la civilització xinesa eren bàsicament intel·lectuals de gabinet, Granet (1884-1940) va introduir com a part essencial de la metodologia el treball sobre el terreny. Granet va predicar amb l’exemple i, després d’estudiar xinès a París, va viatjar al país asiàtic i va incorporar en els seus estudis la perspectiva sociològica que havia après de Durkheim. Expert en rituals matrimonials xinesos i en literatura oral, és conegut principalment pel seu domini de la història antiga xinesa. Oblidat durant dècades, l’actual interès per tot allò referent a la Xina ha retornat a l’obra de Granet el reconeixement que es mereix. Malgrat el pas dels anys (l’original de l’obra que aquí presentem és de 1934) continua essent una de les millors aproximacions a la cosmovisió subjacent a la llengua xinesa, a la concepció de l’espai i del temps, i a la simbologia present en la política i la religió.
Francesc-Xavier Marín
Marcel Neusch. El enigma del mal. Sal Terrae. Santander. 2010. 290 pp.
Des dels orígens de la humanitat poques qüestions han estimulat tant el pensament com el mal. Segurament això és degut al fet que, com recorda l’autor, el mal acompanya l’ésser humà com la seva ombra. Tard o d’hora el mal ens afecta amb algun dels seus múltiples rostres fent vacil·lar les nostres idees, interrogant el sentit de les nostres vides i, en darrer terme, fent dubtar de l’existència i bondat de Déu. L’autor proposa un recorregut en cinc etapes que, sense caure en el sentimentalisme de qui simplement es lamenta, aspira a conèixer per millor combatre: la rebel·lió de qui intueix que, malgrat les circumstàncies, Déu no és un espectador indiferent de la nostra existència; la resistència de qui, negant l’absurditat del mal, no renuncia a interpretar-lo; la valentia de qui, malgrat no tenir les respostes, assumeix existencialment el mal que l’afligeix; la lluita de qui, enmig de les dificultats, abraça la responsabilitat de defensar la vida enfront del fracàs; l’esperança de qui, contra tota evidència, sap que el mal està condemnat a la derrota final. La fe, lluny de desmotivar, anima a protegir la dignitat humana de l’acció destructora del mal.
Francesc-Xavier Marín
Marcus J.Borg. Hablando en cristiano. PPC. Madrid. 2012. 254 pp.
És possible considerar el llenguatge cristià no com un problema sinó com una possibilitat? L’autor considera que el llenguatge és malinterpretat sistemàticament per aquells que el llegeixen literalment i per aquells que entenen que l’objectiu de l’Escriptura és conduir-nos al més enllà a través de una vida moral. Borg aspira a redimir el llenguatge des del marc històrico-social que ens fa veure el món a partir dels ulls de Déu.
Francesc-Xavier Marín
María Dolores López Guzmán. Desafíos del perdón después de Auschwitz. Reflexiones de Jankélévitch desde la Shoa. San Pablo – Comillas. Madrid. 2010. 376 pp.
Es difícil tractar del perdó sense prendre en consideració l’impressionant estudi que Jankélévitch li va dedicar el 1967. Tenint en compte que també va elaborar uns impactants assajos sobre la mort i allò imprescriptible, no sorprèn que l’autor francès hagi esdevingut imprescindible a l’hora d’analitzar el desastre que va significar la Shoah. Per a Jankélévitch són necessaris per viure en societat la magnanimitat de l’ofès, la capacitat de disculpar-ho tot, la clemència de qui se sent superior o l’acceptació que el pas del temps desgasta les ofenses…, però res de tot això no té a veure amb el perdó. Més aviat el perdó diu relació amb l’esdeveniment, amb la gratuïtat, amb la voluntat de refer la relació, amb la radicalitat del sacrifici disposat a instaurar un nou ordre. Auschwitz, tanmateix, entra en la categoria d’allò irreversible, irrevocable i irreparable, d’allò imprescriptible que, malgrat la justícia, no pot ser reparat. Per això, malgrat el possible penediment conforme a la penitència, no pot ésser absolt.
Francesc-Xavier Marín
María Jesús Albarrán. Ascetismo y monasterios femeninos en el Egipto tardoantiguo. Estudio de papiros y óstraca griegos y coptos. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. 2011. 436 pp.
La història dóna testimoni del gran interès que desperten els orígens del monacat cristià. Aquest estudi ens facilita preciosa informació sobre el perfil, l’estil de vida i les pràctiques espirituals d’aquelles primeres dones que, fos en el desert o en la intimitat de les seves llars, a través de la pregàri i l’ascesi tenien com a finalitat l’alliberament de les preocupacions materials per trobar-se més fàcilment amb Déu. Tot això organitzat al voltant d’una vida molt disciplinada i estructurada sobre la promoció de la humilitat.
Francesc-Xavier Marín
María Rosa de Madariaga. Abd el-Krim el Jatabi. La lucha por la independencia. Alianza. Madrid. 2009. 556 pp.
Es simptomàtic que una figura de la talla d’Abd el-Krim no tingués una biografia rigorosa. Si exceptuem l’estudi de Germain Ayache (datat el 1981), cap obra anterior sobre el personatge en qüestió no s’havia basat en fonts documentals solvents. Aquest buit queda satisfet ara amb la vibrant biografia duta a terme per de Madariaga. A partir del contrast documental i d’una abundant bibliografia l’autora ens ofereix la vida i pensament d’Abd el-Krim des del seu naixement el 1882, la seva col·laboració amb les autoritats del Protectorat espanyol del Marroc, l’inici de la seva lluita per la independència del Rif entre 1921-1926, els llargs anys d’exili a Reunió i de refugiat polític a Egipte fins la seva mort el 1963. Pioner de la reivindicació dels pobles colonitzats, paga la pena recuperar el seu llegat en temps d’una globalització que perilla de generar subtils neocolonialismes.
Francesc-Xavier Marín