Luc Ferry. Vencer los miedos. La filosofía como amor por la sabiduría. Edad. Madrid. 2007. 248 pp.

Última obra traduïda de qui va ser ministre d’educació i un dels grans referents de la intel·lectualitat francesa. El propòsit de l’autor és rellegir el seu llibre “Aprendre a viure” (2006) on defensava que les grans cosmovisions filosòfiques són doctrines de salvació sense Déu: es tractaria, doncs,d’un intent d’alliberament de les pors que ens impedeixen viure bé sense l’ajuda de la fe o l’apel·lació a un Ésser Suprem. Per això recorre Ferry a la filosofia pràctica de Sartre, Heidegger i Compte-Sponville per, en un segon moment, presentar les objeccions sobre la definició de filosofia des del punt de vista de la religió i de la interculturalitat com a part d’un projecte d’humanisme postnietzcheà. Finalment, l’autor elabora una proposta de vida realitzada a partir d’autors dispars com Hegel, Popper, Marx, Nietzsche, Freud, Kant, Rousseau o Pascal.

Francesc-Xavier Marín

Luce López-Baralt (ed) Repensando la experiencia mística desde las ínsulas extrañas. Trotta. Madrid. 2013. 528 pp.

A vegades hom cau en la temptació de creure que tot pot ser pensat amb precisió, que tot pot ser dit de forma adequada. Tanmateix, el misteri de Déu se’ns escapa completament i el llenguatge fa fallida a l’hora d’intentar explicar completament les nostres experiències espirituals. Però la mística ens recorda que, abocats a aquest atzucac, no estem condemnats al mutisme sinó que el llenguatge simbòlic ve a socorre’ns. No és gens fàcil dibuixar la cartografia del Misteri ja que no en coneixem amb precisió els límits, però els místics n’han explorat la geografia i ens proporcionen orientacions útil. Luce López-Baralt reuneix en aquesta obra 18 autors que ens guien cap al Misteri de la mà de místics que, malgrat tots els obstacles, han dit quelcom significatiu: des de Joan de la Creu a Plató passant pels salms bíblics i els tantres hindús, sense oblidar Rosa de Lima i Hossein Nasr, Teresa de Jesús i Attar, Ruusbroec i Ibn Arabî.

Francesc-Xavier Marín

Lucetta Scaraffia. Desde el último banco. Las mujeres en la Iglesia. PPC. Boadilla del Monte. 2016. 127 pp.

La suggerent imatge de l’autora asseguda en la darrera fila de l’aula sinodal on es discuteix sobre la pastoral familiar és el punt de partida d’unes reflexions que volen explicitar què passa quan es nega que la família és un concepte històricament construït: la defensa d’un model de família qualificat de “natural”, és a dir, immutable. Així s’encadenen els capítols d’aquesta obra: una concepció de la família sense histìria, sense dones, sense sexe i, al final, sense futur.

Francesc-Xavier Marín

Luciano Monari. La libertad cristiana, don y tarea. Narcea. Boadilla del Monte. 2014. 84 pp.

El bisbe de Brescia es pregunta com és que l’evangeli es presenta com a font de llibertat però, en canvi, avui molts entenen la proposta cristiana com una severa renuncia a l’autonomia humana en l’ordre del pensament i dels valors que han de guiar la conducta. El comentari a la Carta als Romans serveix per presentar quina és la vida lliure a la què Jesús ens crida en contrast amb les limitacions d’una vida regida per la llei. Enfront de la proposta budista que busca l’alliberament en l’extinció del desig i de l’estoïcisme que propugna el control de les passions, el missatge de Jesús apunta al despreniment per tal de poder-se consagrar completament al servei dels altres. La llibertat arrela en la comunió amb Déu i amb la humanitat.

Francesc-Xavier Marín

Luciano Sandrin. Teología pastoral. Sal Terrae. Maliaño. 2015. 245 pp.

Des de fa un temps la teologia pastoral s’ha fet un lloc defensant que les persones concretes són l’àmbit on l’Església ha de fer present l’amor de Déu. No es tracta simplement d’explicitar que la teoria ha de plasmar-se en una praxi, sinó del dinamisme de l’encarnació que dirigeix una evangelització que ja no es limita a la litúrgia i els sagraments sinó que se centra en la cura de les persones .

Francesc-Xavier Marín

Ludwig Wittgenstein. Movimientos del pensar. Diarios (1930-1932, 1936-1937). Pre-Textos. Valencia. 2000. 221 pp.

Probablement al costat de Kafka el cas de Wittgenstein sigui el millor exemple d’allò que Kundera va anomenar els testaments traïts. Es tracta, en efecte, de pensadors que van vetllar per preservar una mica de privacitat però que van veure frustrat el seu intent per obra dels seus successors. El cas de Wittgenstein és flagrant: d’uns anys ençà un continu degoteig de textos que no estaven destinats a ser publicats van veient la llum. És un cas evident de col·lisió entre els desigs personals de no fer públics certs aspectes de la vida i l’interès que pugui tenir per als investigadors el coneixement d’alguns d’aquests aspectes. Sigui com sigui, aquests fragments del diari de Wittgenstein (trobats el 1993) tenen un doble interès. Per una banda permeten fer-se càrrec de la peculiar escriptura del filòsof austríac, que codifica gran part del text invertint l’ordre alfabètic de les lletres i recorre a diferents tipus de subratllats per destacar algunes idees. Per altra banda, el diari afecta els anys decisius de la presència del nazisme en Europa. Juntament amb les relativament poques referències a la qüestió jueva, hi trobarem interessants opinions de Wittgenstein sobre la religió, la música, l’ètica, la filosofia, el cinema, la mort, el treball i l’amistat.

Francesc-Xavier Marín

Ludwig Wittgenstein. Investigaciones filosóficas. Trotta. Madrid. 2017. 327 pp.

Poden dir-se moltes coses sobre el segle XX i se li poden aplicar molts qualificatius en funció de les variables que vulguem destacar. Però hi ha una dada que sembla indiscutida: el redescobriment del llenguatge com a eix vertebrador a partir del qual s’estructura el debat sobre la relació entre el coneixement i la realitat. Per bé que aquest fenomen no constitueix una novetat radical el cert és que el llenguatge adquireix al llarg del segle XX una notorietat que no havia tingut anteriorment. Wittgenstein personifica l’evolució d’aquest pensament pasant d’una concepció neopositivista basada en la definició de llenguatge com a càlcul lògic a una altra centrada en l’ús pragmàtic del llenguatge. No hi ha un únic registre lingüístic vàlid sinó que cada forma de llenguatge respon a una forma de vida clarament diferenciada. La diversitat de formes d’existir troba el seu reflex en la pluralitat de possibilitats expressives.

Francesc-Xavier Marín

Luis F.Ladaria. Jesucristo, salvación de todos. San Pablo–Comillas. Madrid. 2007. 180 pp.

Un breu text, sense sorpreses, de qui fou secretari de la Comissió Teològica Internacional, que aquí recopila conferències dictades entre 2003-2006. A ningú no se li escapa que, en el debat de teologia de les religions entre inclusivistes i pluralistes la cristologia és el tema estrella. Què significa aplicar els criteris d’unicitat i universalitat a Crist? Quin sentit té per al diàleg interreligiós presentar Crist com l’únic mitjancer, l’únic revelador i l’únic salvador?. En aquesta obra Ladaria intenta clarificar el debat a partir del concepte d’encarnació de Déu en Jesús, oferint una reflexió sobre l’antropologia cristiana i el  nou humanisme centrat en Crist entès com a plenitud i perfecció. En la línia dels Pares de l’Església ara recuperada en aquest debat, Ladaria proposa el model d’una humanitat que accedeix a la salvació a través de Crist i guiada per l’Esperit

Francesc-Xavier Marín

Maciej Bielawski. Panikkar. Una biografia. Fragmenta. Barcelona. 2014.459 pp.

Un personatge com Panikkar mereixia un relat com aquest que, sense ésser una biografia pròpiament dita, presenta l’home i el seu pensament amb detall i matís. El propi Panikkar havia contribuït a la creació d’un mite al voltant seu, i alguns dels seus deixebles n’han elaborat una hagiografia que perilla de convertir el personatge en una llegenda i no en algú que va buscar creativament la síntesi entre vida i obra, Orient i Occident, ciència i religió.  Panikkar va saber viure la pluralitat i ensenyar el valor de la diversitat que conviu harmònicament, i certament el relat de Bielawski aconsegueix àmpliament mostrar la complexitat i polifania d’un pensador que ha deixat un llegat inesborrable: una nova innocència cosmoteàndrica.

 Francesc-Xavier Marín

Mahâbhârata. José J. de Olañeta, Editor. Palma de Mallorca. 2009. 191 pp.

La narració de la guerra dels Bharatas és una obra mestra de la literatura universal. Una obra monumental com ho demostren els seus 215.000 versos distribuïts en diversos cants que inclouen, com a pròleg, la Bhagavad Gitâ. El text definitiu és del segle IV a.C malgrat que la  versió que aquí s’ofereix és una síntesis elaborada per un especialista com A.K.Coomaraswamy. Sota l’aparença d’una lluita dinàstica pel tron d’Hastinapura per part de la família dels Kauravas i la dels Pandavas s’amaga una profunda reflexió sobre la decadència de les societats humanes, la fi d’un sistema de valors i la dissolució de la virtut. En tant que obra sapiencial, el seu abast no se limita a l’Índia sinó que pot il·lustrar-nos també a nosaltres sobre l’orgull humà, el desastre de la guerra o l’esforç per adaptar-se a un nou món que neix de la catàstrofe.

Francesc-Xavier Marín