Keiji Nishitani. La religión y la nada. Siruela. Madrid. 1999. 379 pp.

Després del secular aïllament de la cultura japonesa durant l’època Tokugawa (1615-1867) la restauració Meijí va suposar una tímida obertura a Occident que, amb el pas dels anys, ha resultat enriquidora per a ambdues parts. El màxim exponent d’aquest nou interès per Europa és l’Escola de Kyoto fundada per Kitaro Nishida. Il·lustres noms han dut a terme la seva reflexió filosòfica sota els auspicis d’aquesta Escola, començant per Keiji Nishitani (1900-1990) i passant per Hajime Tanabe, Yamanouchi Tokuryu, Satomi Takahashi, Yoshinori Takenchi, Shizuteru Ueda i Masao Abe. L’objectiu de l’Escola de Kyoto no era convertir-se en un moviment restauracionista que propugnés el retorn a les pròpies tradicions locals japoneses sinó assimilar els continguts específics de la tradició filosòfica occidental (sobretot a través de  Husserl i Heidegger) i rellegir-los a la llum de la tradició zen. No es tractava tant de proposar el budisme com a alternativa a un Occident decadent sinó de potenciar les forces intel·lectuals de la pròpia tradició per fer front als reptes del temps modern. A partir de aquí proposa Nishitani una alternativa: cal passar pel nihilisme per comprendre allò que en ell hi ha de potencialment creatiu. A la llum de la nova situació cultural pròpia de la fi de la metafísica, Europa estaria en condicions de comprendre la importància de la religió perquè la religió només pot tenir sentit un cop hem constatat la possibilitat del no-ésser. La reflexió sobre la vacuïtat pot ser una nova via de reflexió perquè, quan la pròpia existència esdevé pregunta, la resposta només pot venir del mateix acte d’existir.

Francesc-Xavier Marín

Klaus Koschorke, Fieder Ludwig, Mariano Delgado. Historia del cristianismo en sus fuentes. Asia, África, América Latina. Trotta. Madrid. 2012. 470 pp.

La història del cristianisme tal com s’ha relatat al llarg dels segles és manifestament etnocèntrica. Ha interessat molt més narrar l’expansió i consolidació del cristianisme a Europa que no el seu establiment des dels mateixos orígens en el Pròxim Orient, Magrib, Egipte, Etiòpia o l’Índia. Encara més, a mesura que avancem a través dels segles la història passa a ser exclusivament la dels problemes del cristianisme a Europa: cesaropapisme i simonia, cismes i reformes, conflictes entre religió i política, secularització i laïcisme, desencontre entre religió i ciència… De la resta del món només se’n parla, en un primer moment, en relació amb la colonització i, a continuació, a propòsit de les missions. Àfrica, Amèrica o Àsia només apareixen en els llibres de text quan la petjada d’Europa penetra en aquests territoris, com si la seva pròpia història singular no interessés; encara més, com si es tractés de pobles sense història, de pobles primitius, incivilitzats, salvatges, subdesenvolupats, en vies de desenvolupament, emergents o qualsevol altra expressió que encara avui s’empra per referir-se a allò que no és Occident. Òbviament aquest fenomen no és exclusiu de la història de les religions sinó que és extensiu a la història de la ciència, la tècnica, les arts, la política o qualsevol altra manifestació cultural…

En un món global la perspectiva ha canviat completament i això hauria de tenir un reflex en els llibres ja que en l’actualitat el 65% dels cristians habita en l’hemisferi sud. Aquest desplaçament del centre es deu, indubtablement, a un complex sistema de variables, però el fet és que ara han de contemplar-se amb totes les seves conseqüències dos fenòmens: en primer lloc que mai com ara el cristianisme no havia estat tan global; i, en segon lloc, que com a fidel reflex d’aquesta situació fàctica el cristianisme hauria de representar-se també sota el prisma intercultural si espera tenir algun futur. La història del cristianisme ja no pot reduir-se a la mirada europea i a les expectatives occidentals. En aquest sentit, el mèrit inqüestionable de l’obra que aquí presentem és oferir una perspectiva realment global que reconeix el pes de les iniciatives locals a través de documents originals que abasten des del segle XV fins a  1990.

Francesc-Xavier Marín

Kurt Koch. La Iglesia de Dios. Sal Terrae. Maliaño. 2015. 278 pp.

La fe cristiana no és un afer individual sinó essencialment comunitari donat que es tracta de l’assemblea de tots aquells que han estat convocats per Jesús. El cardenal Koch presenta una eclesiologia personalista defensant que en la vida comunitària hom troba una resposta alliberadora que ajuda a fer front a la soledat i a la massificació. Enfront dels qui redueixen l’Església a organització Koch defensa que es tracta d’un organisme viu, d’una comunitat que camina inspirada per Déu.

Francesc-Xavier Marín

La ley del Buddha entre los pájaros. José J. de Olañeta Editor. Palma de Mallorca. 2009. 99 pp.

Poden els ocells ser budistes? Existeixen diverses confessions religioses entre els ocells? O, de forma més genèrica, s’interessen els animals pel món de l’espiritualitat? A més d’un li poden semblar qüestions sorprenents, i és probable que molts les considerin preguntes sense sentit. Tanmateix, per als budistes aquí es posa en joc quelcom d’una transcendència decisiva: la universalitat de la llei còsmica no deixa res fora del seu abast. Per això, segons la tradició tibetana, un príncep indi avatar d’Avalokita es va convertir en cucut per predicar el Dharma als ocells de l’Himàlaia. Les primeres fonts d’aquesta tradició popular remunten a finals del segle XVII i van ser publicades per primera vegada el 1904. Ara veuen la llum en castellà per mostrar-nos la inconsistència del Paradís de la Terra Pura sense el cant dels ocells.

Francesc-Xavier Marín

Busquets, L. Heretges, perseguits i excomunicats. La cara oculta de la història de l’Església Proa. Barcelona. 2015. 575 pp.

Tant la fidelitat com la coherència són altament exigents i no tothom se n’ensurt en aquesta tasca de transparència existencial. Les institucions culturals no són l’excepció a aquest principi, inclosa l’Església catòlica: el missatge que es proclama no sempre s’ajusta a l’esperit fundacional i les actituds d’alguns creients esdevenen un veritable antitestimoniatge d’allò que diuen creure. Partint d’un curs impartit a Cristianisme i Justícia l’autor fa un repàs històric a l’ambiguïtat d’una Església que, apel·lant a la necessària unitat, sovint ha estat mancada de respecte a la puralitat. Sempre resulta escaient reflexionar sobre on condueix la debilitat no reconeguda o la prepotència esclafant de les institucions eclesials, no fos cas que oblidessim l’adagi clàssic (Ecclesia semper reformanda) i la missió de conduir la humanitat vers la comunió amb Déu.

Francesc-Xavier Marín

Lluís Duch. L’exili de Déu. Fragmenta. Barcelona, 2017. 96 pp.

Segons el paradigma de la secularització la religió hauria deixat de ser un dels eixos vertebradors bàsics de la vida pública per, cada vegada més, quedar reclosa en l’esfera íntima i privada. Enfront de la dimensió social i institucional de les esglésies enteses com a administració d’uns rituals s’implementa ràpidament l’espiritualitat individual centrada en la seva dimensió terapèutica. Però a Lluís Duch l’interessa molt més constatar que aquesta deriva és la consequència d’una profunda crisi de la imatge de Déu. La crisi cultural que s’allarga des del segle passat ens ha deixat religiosament desemparaulats i hem oblidat allò imprescriptible de la imatge de Déu: allò nuclear no és la moral o la litúrgia sinó l’ètica. Serem autènticament religiosos quan siguem capaços de tenir cura dels altres perquè hem descobert que Déu es fa imatge a través d’ells.

Francesc-Xavier Marín

Lluís Duch. Religió i comunicació. Fragmenta. Barcelona. 2010. 456 pp.

No hi ha cultura sense transmissió ni ésser humà sense comunicació. I, precisament per això, la fractura entre societat i religió que es va viure amb duresa en la Modernitat i que continua afectant-nos en la Postmodernitat ha de ser interpretada com un col·lapse de les tradicions. En efecte, no hi ha supervivència ni donació de sentit si les institucions encarregades d’assegurar el llegat fan fallida, si perden la confiança o no obtenen el reconeixement social: la família, la política, la religió, els mitjans de comunicació ja no asseguren la comunió necessària per a què es pugui parlar de comunitat humana.  Quan les estructures d’acollida fracassen en la seva tasca d’oferir unes pautes per fer front a la contingència la vida en comú esdevé literalment impossible perquè es perd la capacitat d’emparaular la realitat. En aquesta brillant i suggerent obra Duch presenta, a més d’un aprofundiment en l’esquema que fa anys que li serveix de guia d’anàlisi, una innovadora aproximació a l’imprescindible dimensió testimonial que hauria de configurar la vida de cada creient .

Francesc-Xavier Marín

Lluís Duch. Religión y política. Fragmenta. Barcelona. 2014. 550 pp.

El perspectivisme antropològic que Duch ha adoptat des de fa moltes dècades li permet anar a fons en les qüestions que planteja, anant sempre (per bé que no defugint) més enllà de la conjuntura de cada situació històrica. No és aquesta la primera vegada que Duch afronta (quasi fenomenològicament) la coimplicació de la religió amb les altres instàncies culturals a partir de les coordenades de la tensió entre allò sagrat i allò profà, negant que es tracti de dues realitats diferenciades i proposant que són dos universals antropològics. D’aquesta manera, es ressegueixen algunes de les qüestions del món contemporani que resulten determinants per als qui no aspiren simplement a debatre sobre com gestionar la religió en societats laiques: allò religiós-polític no pot ésser substituït ingènuament per allò místic-gnòstic. Enfront de l’auge (perillós) de les teologies polítiques l’assaig de Duch resulta enormement clarificador: no existeix política sense pressupòsits teològics ni religió sense implicacions polítiques.

Francesc-Xavier Marín

Lluís Martinez Sistach. Gaudí.L’home, l’artista, el cristià. Claret. Barcelona. 2014. 107pp.

El text del Cardenal de Barcelona vol guiar el lector en una reflexió meditativa a través de la proposta suggerent de Gaudí en el Temple de la Sagrada Família on s’exposen els vincles entre la família divina (Pare-Fill-Esperit) i la família humana (Josep-Maria-Jesús). Gaudí i la Sagrada Família dibuixen el fill conductor d’una tasca evangelitzadora a través de la vida: Naixement-Passió-Glòria esdevenen el símbol d’una existència il·luminada per Déu. El propi Gaudí va deixar que coincidissin l’edificació del Temple i l’orientació de la seva pròpia vida com a un exemple vàlid per a tothom i per a tots els temps. S’entén per què Joan Maragall va escriure que a la Sagrada Família hi passen coses admirables perquè al voltant de les pedres es configura un món nou.

Francesc-Xavier Marín

Lluís Martínez Sistach (ed). La pastoral de las grandes ciudades. PPC. Boadilla del Monte. 2015. 388 pp.

La meitat de la població viu en ciutats que, mica en mica, van esdevenint megalòpolis. Això comporta tota mena de reptes i d’oportunitats que amb precisió estudien l’urbanisme, la sociologia, la psicologia, l’antropologia i la resta de ciències socials.  No abunden, tanmateix, les aproximacions teològiques que analitzin el sentit de pertinença, la tensió entre l’individu i la col·lectivitat, les bosses de marginació o les estratègies d’evangelització. El llibre ofereix vint propostes suggerents per a la reflexió.

Francesc-Xavier Marín