Julien Ries. El símbolo sagrado. Kairós. Barcelona. 2013. 305 pp.

L’antropologia de la religió porta dècades recordant que una de les principals paradoxes dels fenòmens religiosos consisteix en el fet de remetre’s al Misteri. Com podem parlar del Misteri?, fins a quin punt el llenguatge humà és capaç d’anar més enllà de la immediatesa dels fets i referir-se a allò transcendent sense caure en la il·lusió?, no seria més intel·ligent el mutisme o, en el millor dels casos, apel·lar al silenci de la mística? Ries reflexiona sobre el recurs a la imaginació creativa i al símbol com a estratègia humana de referència a allò que ens desborda. Per a qui no vulgui començar per l’obra magna de Ries (Tractat d’antropologia del sagrat), i malgrat les seves repeticions (el llibre és una recopilació d’articles), resulta una excel·lent introducció a aquesta problemàtica, tant pel seu recorregut al llarg de la història com per la recopilació dels principals símbols que resumeixen el fet religiós.

Francesc-Xavier Marín

Julio L.Martínez. Ciudadanía, migraciones y religión. Un diálogo ético desde la fe cristiana. San Pablo-Comillas. Madrid. 2007.617 pp.

Es conjuguen en l’autor d’aquesta obra el perfil de l’expert en l’estudi del rol de la religió en la vida pública de la societat i de director del Instituto Universitario de Estudios sobre Migraciones de la Universidad Pontificia Comillas. La tesi del llibre és contundent: la constitutiva pluralitat cultural del nostre món ha esdevingut cada vegada més explícita gràcies al fenomen de les migracions. En efecte, la creixent complexitat de les nostres societats emergeix potent davant de la diversitat d’idees, creences, actituds, comportaments i cosmovisions que trobem al nostre voltant. A la llum de l’experiència evangèlica l’autor analitza les connexions entre migració, religió i ciutadania oferint una suggerent mirada ètica sobre la relació entre cultura i identitat, entre migració i drets humans, entre integració i religiositat…

Francesc-Xavier Marín

Julio Trebolle. Los judíos hoy. El Almendro. Córdoba. 2005. 180 pp.

Tots els fenòmens socio-religiosos del món laic occidental i del cristianisme i de l’islam (secularització, fonamentalisme, privatització, racionalització, simbolització...) poden observar-se primàriament dins l’àmbit del judaisme. En efecte, el judaisme no només ha ofert molts dels arquetipus dels què després han begut les altres religions monoteistes, sinó que ha estat històricament el primer en plantejar-se com afecta el ser religiós d’un jueu a la cultura d’un jueu. Així, el problema de la identitat jueva marca les semblances i diferències entre les diverses tendències del judaisme: el pietisme, la il·lustració, els judaismes reformat, ortodox i conservador, el sionisme i el pensament de l’Holocaust. Tots ells determinats per la tensió entre la fidelitat a la tradició i l’atractiu de la modernitat, entre la utopia i la realitat, la diàspora i l’Estat d’Israel, l’universalisme i el particularisme.

Francesc-Xavier Marín

Jürgen Habermas. Israel o Atenas. Ensayos sobre religión, teología y racionalidad. Trotta. Madrid. 2011. 232 pp.

Malgrat tractar-se d’una reedició de l’original de 2001, la rellevància que ha adquirit el pensament de Habermas sobre el lloc de la religió en l’espai públic convida a rellegir el que va ser un dels seus primers assajos sobre aquesta temàtica. En efecte, el debat mantingut entre Habermas, Benet XVI o Judith Butler d’entre d’altres exigeix reprendre la pregunta sobre els orígens de la cultura occidental simbolitzats en la filosofia i la religió o, si es prefereix, en Atenes i Jerusalem. ¿Es resol l’aportació de la societat europea en l’anàlisi de les dinàmiques històriques, o bé cal considerar també una dimensió transcendent d’on en prové el sentit més original? ¿S’ha de seguir contemplant la religiositat sota els esquemes de l’irracionalisme, l’obscurantisme o el fonamentalisme o pot ser una interlocutora vàlida en una societat postmoderna? Sense abandonar el marc de l’Escola de Frankfurt, Habermas redescobreix la religió com a reserva de memòria cultural i crítica utòpica, és a dir, una dimensió central de l’anàlisi social. Cal destacar també el suggerent estudi inicial d’Eduardo Mendieta.

Francesc-Xavier Marín

Jürgen Moltmann. La venida de Dios. Escatología cristiana. Sígueme. Salamanca. 2004. 446 pp.

Aquest excel·lent teòleg de l’església evangèlica protestant ens recorda una altra vegada que la teologia no és una defensa de les doctrines i dels dogmes sinó un viatge vers un descobriment, una aventura de les idees. L’apocalíptica consisteix en pensar que les ambigüitats de la història han de resoldre’s alguna vegada, que arribarà un instant en què allò caduc esdevindrà etern, que al final de tot es farà realment justícia col·locant cada cosa en el seu lloc... El risc de l’apocalíptica de tots els temps sempre ha consistit en que l’interès centrat en les coses últimes ens força a desinteressar-nos de les coses penúltimes. Certament l’apocalíptica pot fer-nos insuportable la història pel que té d’inacabat, provisional, limitat, vulnerable i fràgil. En canvi, l’escatologia no té a veure amb el final sinó amb l’esperança basada en la possibilitat d’un nou començament: no destrucció sinó nova creació, no mort sinó vida, no temporalitat sinó eternitat. Es tracta de la marxa del món i de la història reconvertides en la vinguda de Déu a través de quatre grans idees: l’escatologia personal centrada en la vida eterna; l’escatologia històrica centrada en el regne de Déu; l’escatologia còsmica centrada en el cel nou i la terra nova; l’escatologia divina centrada en la glòria.

Francesc-Xavier Marín

Jürgen Moltmann – Elisabeth Moltmann-Wendel. Pasión por Dios. Una teología a dos voces. Sal Terrae. Santander. 2007. 118 pp.

Des que es van conèixer el 1948 quan estudiaven teologia a Göttingen fins el dia d’avui, el matrimoni format per Jürgen i Elisabeth ha estat un exemple perfecte de cooperació teològica del cristianisme de la Reforma. Ell és l’autor d’algunes de les obres de teologia més importants del segle XX (Teologia de l’esperança; El Déu crucificat) mentre que ella és una de les més destacades teòlogues feministes actuals. En l’obra que aquí presentem (fruit de les Cole Lectures impartides el 2002 a la Vanderbilt University i a l’Escola de Teologia St.Paul) queda clarament reflectit què significa fer teologia des de la frontera de l’ecumenisme, de la filosofia i de la política: detectar i denunciar el discurs sobre Déu que comporti opressió i patiment i proposar com a alternativa l’alliberament simbolitzat per la creu de Jesús. És la teologia de la solidaritat d’un Déu encarnat per reconciliar la humanitat a través de l’acció altruista de Jesús; és la teologia de l’encarnació que busca la petjada de Déu en el món a través d’una expectativa vigilant; és la teologia de l’amistat, reflex d’una aliança basada en la saviesa, la llibertat i la responsabilitat, atenta a les diferències com a base de la vida comunitària.

Francesc-Xavier Marín

Kalu Rinpoché. Fundamentos del budismo tibetano. Kairós. Barcelona. 2005. 255 pp.

Els pocs textos del budisme tibetà que són accessibles a través de traduccions fan especialment valuosos llibres com el que aquí presentem: recull el cicle d’ensenyaments de Rinpoché el 1982 a Oregón. Com és habitual en aquesta mena de budisme s’ofereixen les visions de les tradicions theravada, mahayana i vajrayana en boca de qui segurament sigui el més gran mestre viu que, des de 1971, viatja per tot el món impartint cursos i fundant centres de meditació. Fidel a la tradició, Rinpoché assumeix que com mes profunda és la pràctica espiritual majors són els obstacles que es presenten, i major també l’esforç que ha de dur-se a terme per desenvolupar les qualitats positives. Aquí, en forma de breus conferències i de preguntes i respostes entre mestre i deixeble, es repassen els grans temes del budisme: els vehicles i les pràctiques, les meditacions i els mandales, el ioga i els vots, la vida i la reencarnació, la compassió i la devoció…

Francesc-Xavier Marín

Kamran Pasha. La mujer del profeta. La historia nunca contada de Aisha, la esposa preferida de Mahoma. La esfera de los libros. Madrid. 2009. 596 pp.

Un títol morbós i propagandístic amaga el títol original d’aquesta obra: “La mare dels creients”. El nordamericà d’origen pakistanès Kamran Pasha novel·la la vida d’una de les dones del Profeta amb la garantia de l’expert en religions comparades i del musulmàn creient. Pròpiament no es tracta d’una biografia d’Aixa sinó de la versió novel·lada dels moments originaris de l’Islam. En efecte, a través dels ulls d’Aixa soms testimonis del naixement d’una fe, de la configuració d’una comunitat de creients, de la complexa unificació de les tribus àrabs, de la creació d’un imperi i de les primeres divisions entre els musulmans. Escrita amb rigurositat històrica i amb notable qualitat literària, aquesta obra és una excel·lent introducció als fonaments de l’Islam.

Francesc-Xavier Marín

Karl Heinz Menke. Teología de la Gracia. El criterio del ser cristiano. Sígueme. Salamanca. 2006. 302.pp.

L’escolàstica neotomista, mirant d’expressar la gracia divina en conceptes, va contribuir a que el terme caigués pràcticament en desús. No van ser gens positives tantes distincions: gràcia creada i increada; del Creador, del Redemptor i de l’Esperit; exterior i interior; del ministeri i de la santedat; sanadora i santificant; habitual i actual; prevenient i subsegüent; operant i cooperant; suficient i eficaç; natural i sobrenatural… Menke, guardant distància de la tesi de sant Agustí (la gràcia com a acció immediata i invisible de Déu en l’ésser humà), la identifica més aviat amb l’acció de Crist que revela el Déu trinitari. Així, partint de la concepció de Rahner, s’integra la reflexió sobre la gràcia en el context de la cristologia, la doctrina trinitària i l’antropologia. El terme ja no designa un efecte de l’acció de Déu sobre l’ésser humà sinó l’autocomunicació de Déu que, identificant-se amb Jesucrist i mitjançant l’Esperit, arriba a tota la humanitat. D’aquesta manera es redescobreix que és en la determinació de les relacions de cadascú amb Déu on es decideix el significat de Déu. No es tracta de la qüestió sobre l’essència del cristianisme ni de la qüestió sobre allò que és distintivament cristià, sinó d’esbrinar allò que a un cristià el fa ser cristià: no una veritat sobrenatural ni un anhel racional o sentimental sinó la mirada posada en Déu.

Francesc-Xavier Marín

Karl Marx. Introducción a la crítica de la filosofía del derecho de Hegel. Pre-Textos. Valencia. 2013. 76 pp.

Arriba un punt en què Marx conclou que ja no es tracta de la filosofía entesa com a descripció de sistemes de pensament sinó d’un exercici de crítica. Ja no és temps de presentar dogmàticament el món sinó de prendre consciencia crítica del moment que ens toca viure. Això vol dir, per exemple, que Marx ha de prendre distància crítica respecte del seu mestre Hegel. D’aquesta manera apareix aquesta obra bàsica de Marx (d’ella se n’extreuen la majoria de cites literàries de l’autor) que marca el punt d’inflexió de la seva proposta teòrica de filosofia política a través de dues perspectives: la substitució de la burgesia pel proletariat com a agent revolucionari, i  la crítica a una religió que actua només com a consol però que no té efectes pràctics en la millora de les condicions de vida.

Francesc-Xavier Marín