Juan JoséTamayo. Islam, cultura, religión y política. Trotta. Madrid. 2009. 359 pp.

Per a bé o per a mal la complexa realitat de les interaccions entre persones pertanyents a distintes cultures no es deixa reduir a la simple dicotomia entre xoc o aliança de civilitzacions. Tanmateix, i lamentablement, les mirades distorsionades no ajuden en absolut a descriure amb precisió i rigor la realitat de l’islam; en són una bona prova les grans controvèrsies que acaparen els mitjans de comunicació (guerra del Golf, conflicte entre Israel i Palestina, caricatures de Mahoma, ingrés de Turquia a la  UE, discurs de Benet XVI a Ratisbona, terrorisme islàmic…) així com las controvèrsies quotidianes provocades per la nostra progressiva consciència de viure (i el desig de conviure) en societats plurals.  L’obra de Tamayo aspira a contribuir a la transparència a través de la denúncia dels prejudicis i estereotips sobre l’islam, de la presentació de la figura del profeta Muhàmmad i els pilars de l’islam des d’una perspectiva interdisciplinària, a partir d’una proposta de relectura històrica de les relacions entre el món islàmic i l’europeu, d’una mirada crítica sobre els drets humans  i el diàleg interreligiós. Tamayo juga honestament a buscar el mutu reconeixement, a denunciar l’afany d’uniformitat i a mostrar fins a quin punt l’islam és capaç de proporcionar un sistema espiritual alliberador per a l’ésser humà.

Francesc-Xavier Marín

Juan JoséTamayo – Luís CarlosSusin (coords). Teología para otro mundo posible. PPC. Madrid. 2006. 494 pp.

Quan va tenir lloc el III Fòrum Social Mundial (Porto Alegre, 2003), un grup d’institucions ecumèniques cristianes va suggerir la creació d’un Fòrum Mundial de Teologia i Alliberament que treballés conjuntament des de la perspectiva de la sensibilitat ecològica, els moviments socials i el pluralisme religiós. Conscients que el nostre món és cada vegada més una xarxa transparent, ja no té sentit elaborar simplement una teologia contextual sinó que ha d’aspirar-se a una perspectiva mundial que permeti l’intercanvi d’experiències alliberadores. La capacitat de suggeriment de les propostes recollides en l’obra que presentem és tal que ja esperem la pròxima publicació de les actes corresponents al VII Fòrum Social (Nairobi, 2007) en les què s’incideix en la potencialitat d’alleugerir el patiment des d’una teologia intercultural i interreligiosa de l’alliberament.

 Francesc-Xavier Marín

Tamayo, J.J. Religión, razón y esperanza. El pensamiento de Ernst Bloch. Tirant Humanidades. Valencia. 2015. 325 pp.

Ernst Bloch (1885-1977), malgrat el seu caràcter extraordinàriament heterodox, ha estat un dels pensadors més originals i influents del segle XX. L’afany per recuperar la seva dimensió de signe de contradicció podria explicar, per exemple, les diverses reedicions en els darrers anys d’algunes de les seves grans obres (El principi esperança, Dret natural i dignitat humana, Petjades, Thomas Müntzer teòleg de la revolució), així com la publicació de suggerents assajos dedicats a la seva persona i pensament. Entre ells s’ha de destacar l’estudi que li va consagrar Juan José Tamayo el 1992 i que ara veu de nou la llum, revisat i ampliat. 

Certament l’obra de Bloch no és còmoda de lectura ni de comprensió. Hi contribueixen la profunditat del seu pensament i el seu caràcter pluridimensional (filosofia, teologia, antropologia, ètica, estètica, dret, història), la seva cultura enciclopèdica que es tradueix en una gran riquesa temàtica, així com el seu pensament militant i transgressor. Tamayo sap fer accessible aquesta complexitat al lector, explicitant les diverses fonts de les què beu Bloch (aristotelisme, romanticisme, idealisme, hegelianisme, expressionisme, marxisme, judeocristianisme, mística, panteisme...) i que van dur a afirmar que el seu pensament era el propi d’una escatologia atea o  característic d’una subversió mística.

En efecte, per a Bloch s’imposa una urgent recuperació de la utopia quan domina la raó instrumental i la raó d’Estat que redueixen dràsticament les nostres perspectives sobre la realitat. Urgeix la potència del pensament utòpic que qüestiona la realitat i busca la seva transformació. Calen persones inconformistes i subversives, que desestabilitzin l’ordre establert i alterin les consciències adormides. Aquesta és la raó de ser de la utopia: crítica a la racionalitat dominant, negativa a adaptar-se a l’ordre establert i prospecció de possibilitats alliberadores encara no realitzades. Es tracta, precisament, de la imaginació creadora que detecta en la història les petjades de la llibertat. Tot consisteix, doncs, en considerar el món com a laboratorium possibilis salutis. I és des d’aquest punt de vista que, forçant la tradició marxista, Bloch recupera el paper de la religió en l’espai públic: les utopies són el lloc on poden trobar-se les religions i les ètiques. D’aquesta manera Bloch duu a terme una síntesi sorprenent en aparença: repassa el potencial alliberador de la religió present en l’escatologia judeocristiana i, alhora, pren com a referent la tradicio del materialisme que conclou en el marxisme. Així, Bloch considera l’herència aristotèlica de la matèria com a potencialitat i la rellegeix a partir de l’acció humana: la naturalesa no són els fets sinó l’escenari on cal edificar la llar humana. La matèria com a ésser-en-possibilitat, com a capacitat de fer-d’una-altra-manera ens fa pensar que el món està a l’espera de la seva plenitud. El futur té la primacia sobre el present. L’estat paradisíac no consisteix en un pasat al què cal tornar sinó en una promesa de futur. La filosofia i la vida es resolen en l’esperança.

Francesc-Xavier Marín

Juan José Tamayo. Teologías del Sur. El giro descolonizador. Trotta. Madrid. 2017. 256 pp. 

La reflexió teològica ha d’estar profundament arrelada en la cosmovisió de la societat a la què s’adreça si no vol resultar irrellevant. Ha de respondre a l’imperatiu d’una constant renovació a fi de donar raó de les qüestions que preocupen. La proposta de recórrer a teologies elaborades fora d’Europa pot ajudar a proporcionar una mirada nova, basada en nous paràmetres que facilitin respostes innovadores i, a més, donar veu a unes esglésies que ja no poden ser tractades subsidiàriament.

Francesc-Xavier Marín

Laboa, Juan Maria (2017). Pablo VI, España y el Concilio Vaticano II. Boadilla del Monte: PPC. 247 pp. 

L’acceptació i l’aplicació de les directrius del Concili Vaticà II van comportar un notable repte a una Església espanyola desfassada i excessivament aferrada al règim polític. La renovació conciliar exigia el compromís amb la llibertat religiosa, la independència respecte del poder i l’obertura a la societat laica. Laboa repassa detalladament per què el règim interpretava la intervenció del Vaticà com a intrigues antifranquistes i quines van ser les accions que van conduir una Església tridentina a un inici de modernització.

Francesc-Xavier Marín

Uriarte, J.M. El celibato. Apuntes antropológicos, espirituales y pedagógicos.  Sal Terrae. Maliaño. 2015.191 pp.

L’antropologia del celibat permet fonamentar les dimensions cristològica, eclesiològica i espiritual d’aquest valor evangèlic i, així, accedir a una pedagogia del celibat que l’encamini adequadament. Hom descobreix d’aquesta manera una perspectiva del celibat com a relació que refusa el narcisismo, que és súmament respectuosa amb l’alteritat i que aspira al creixement del proïsme.  No es tracta de l’afany de trobar un signe sexual destintiu sinó de l’edificació d’una vida consagrada al servei dels altres.

Francesc-Xavier Marín

Juan Masià Clavel (2015), Animal vulnerable. Curso de antropología filosófica. Trotta. Madrid. 304 pp.

Juan Masià (Múrcia, 1941) disposa d’un pensament suggerent que no deixa indiferent ningú. Està especialitzat en antropología filosòfica (en va ser professor convidat a la Universitat de Comillas entre 1988-1998) però té una extensa i polèmica obra sobre bioètica (n’ha estat professor a Osaka i a Tokyo durant més de dues dècades). L’antropologia de la vulnerabilitat que proposa l’ha dut de forma natural a la bioètica, potser una de les disciplines on el debat sempre obert n’és un element imprescindible. El gruix de les seves publicacions es mou en aquesta dualitat: Temes de bioètica, Anatomia de la moral (ambdues publicades en japonès), El animal vulnerable (1997), Para ser uno mismo: de la opacidad a la transparencia (1999), Bioética y antropología (2004), Fragilidad en esperanza: enfoques de antropología (2004).

Fa anys que Masià treballa prenent com a punt de partida la convicció que l’ésser humà viu en una tensió permanent: entre el cos i la ment,entre la dimensió individual i la comunitària, entre l’ètica i la tècnica, entre el pragmaisme i l’espiritualitat, entre la llibertat i la dependència, entre el present i el futur... Es tracta, en tots els casos, d’una antropologia que reflexiona sobre l’entre que configura la nostra condició. No som éssers predeterminats ni acabats sinó que l’existència no és altra cosa que l’assumir-nos com a una tasca a acomplir, sempre incompleta, mai no resolta satisfactòriament sinó en procés. Aquest estar en camí ens defineix: qui no evoluciona sinó que roman aturat ha renunciat de facto a la seva naturalesa, s’ha traït a si mateix, ha dimitit de la responsabilitat de fer-se i refer-se continuament.

Aquesta condició existencial (ex-stare, trobar-se fora d’un mateix) explicita l’ambiguïtat del nostre ésser: des d’un determinat punt de vista ja som però, des d’una altra perspectiva, sempre ens estem fent. Mai no podem dir una paraula definitiva sobre nosaltres mateixos perquè el pas del temps no és, en el nostre cas, una simple condició cronològica sinó el fonament de la dimensió autobiogràfica de l’existència: el temps és l’àmbit de què disposem per anar desplegant la nostra personalitat, per edificar la nostra individualitat. Fins que no morim disposem de la possibilitat de canviar, de ser d’altres maneres, de constituir-nos com a éssers diferents del que ja som. Ens definim per l’esperança, per la negació del determinisme i per l’afirmació de les possibilitats sempre latents.

Tot plegat fa que la vulnerabilitat sigui probablement el tret que millor ens caracteritza: endinsar-nos dins de nosaltres mateixos és una font inesgotable d’autoconeixement però també de decepcions quan constatem en què ens hem convertit; sortir fora de nosaltres mateixos és l’ocasió de trobar companys de viatge que contribuiran a consolidar-nos en l’existència, però també l’oportunitat de perdre la identitat... El contacte amb la realitat (l’interior i l’exterior) ens afecta perquè la realitat és dura i quan hi topem acostumem a ser nosaltres els qui en sortim masegats. Però l’antropologia de Masià és esperançadora: no hi ha raons determinants per abandonar la tasca de fer-nos malgrat totes les ensopegades. I és que la vulnerabilitat també ens converteix en éssers radicalment interrogadors: preguntem el per què de les coses perquè volem entendre, perquè no ens conformem amb respostes vagues, perquè intuïm que cap resposta no esgota les preguntes, perquè sabem que qüestionar la realitat és una de les millors maneres d’avançar. Encara més, la vulnerabilitat fa de nosaltres éssers constitutivament dialogants, que busquen fer-se càrrec de les coses a través de l’intercanvi d’idees i punts de vista. 

Ser animals vulnerables és el tret que ens singularitza: ens trobem entre els objectes i els subjectes, entre la biologia i la cultura, entre les preguntes i les respostes, entre la realitat i la responsabilitat, entre la individualitat i la sociabilitat, entre la vida i la mort... Al llarg de la seva obra Masià repassa totes aquestes dimensions que conformen una vida amb sentit, una vida que assumeix l’ambiguïtat però aspira a la convivència, una existència ètica que pretén la deliberació i el discerniment per tal de ser lliures. L’Antropologia de Masià vol ser terapèutica:no es tracta d’aspirar a un simple coneixement sinó d’explorar per tal de descobrir qui som realment. No es tracta simplement de saber sinó d’aprendre a interpretar la nostra identitat per tal de qüestionar dialogant, d’integrar relacionant, de créixer bo i pensant, d’articular discernint, de viure essent crítics per tal de fer habitable el món.

Francesc-Xavier Marín

Juan Pablo Martín. Filón de Alejandría. Obras Completas. Vol.1. Trotta. Madrid. 2009. 358 pp.

Primer exemplar d’aquesta imponent tasca que es proposa publicar en 8 volums (per primera vegada en castellà a partir de l’original grec i de les versions armènies) la ingent obra d’aquest pensador jueu d’Alexandria. Filó viu en una època de màxima tensió política i intel·lectual que l’impulsa a elaborar una sèrie d’escrits que aspiren a presentar una filosofia de la història i una defensa de la comunitat jueva de la diàspora. Mestre del mètode de construcció del pensament a través de preguntes i respostes, i dominador absolut del mètode d’interpretació al·legòrica, vol presentar als grecs l’essència del pensament jueu d’una forma comprensible per a la filosofia hel·lenista. Són un exemple magnífic d’això les dues obres incloses en aquest volum:  La creació del món segons Moisès, i l’Al·legoria de les Lleis.

Francesc-Xavier Marín

Judith Butler. Dar cuenta de sí mismo. Violencia ética y responsabilidad. Amorrortu. Buenos Aires.2009. 183 pp.

La tradició postmoderna anglosaxona afavoreix cada vegada més que professionals provinents del camp de la literatura se submergeixin en el terreny dels estudis culturals. En aquest àmbit destaca Judith Butler, màxima representant de l’anomenada teoria queer que, des d’una perspectiva feminista, intenta reavaluar les relacions entre filosofia i psicoanàlisi. En aquesta obra (reelaboració de les Conferències Spinoza i de les Conferències Adorno impartides el 2002) l’autora planteja les connexions entre la reflexió i la pràctica ètica amb el context social: cap subjecte no és prou clarivident com per reconèixer-se del tot a ell mateix. Sense el diàleg i la relació amb l’alteritat resulta impossible la sana relació amb un mateix. No hi  ha consciència del jo sense la interpel·lació de l’altre, sense la seva reclamació i, fins i tot, sense la seva capacitat de desfer-nos. No pot desvincular-se l’estudi del procés de construcció d’un mateix de l’anàlisi de la capacitat de fer-se responsable dels altres. D’aquesta manera, de la mà de Foucault, Levinas, Hegel, Nietzsche i Adorno l’autora ens proporciona un inquietant punt de reflexió: és legítima l’ètica que aspira a formular prescripcions universals al marge de les situacions concretes en què viuen els éssers humans?

Francesc-Xavier Marín

Judith Butler. Sujetos del deseo. Reflexiones hegelianas en la Francia del siglo XX. Amorrortu. Buenos Aires. 2012. 344 pp.

L’herència del pensament de Hegel a França ha estat tan complexa que una primera generació de pioners (Hyppolite i Kojève) va ser succeïda per uns deixebles heterodoxos (Lacan, Derrida, Foucault, Deleuze) que, rellegint Hegel a través de Marx, Nietzsche, Freud, Husserl o Heidegger, s’han convertit estrictament en posthegelians. Butler (que va tractar aquest tema el 1984 i ara el reedita de forma ampliada) segueix plantejant-se la filosofia des de les estrictes qüestions hegelianes: l’aparició del subjecte i la relació amb l’alteritat, la connexió entre el desig i el reconeixement, la vinculació entre coneixement i poder, dominació i servitud.  El cert és que Hegel va deixar oberta una observació que ens continua inquietant: l’ésser humà existeix com a subjecte de desig que sempre corre el risc que, en el camí de retorn a la seva pròpia identitat, es perdi a ell mateix.  No existeix pausa ni restauració possible a un estadi anterior: només els altres poden acompanyar-nos en el procés de l’autodescobriment.

Francesc-Xavier Marín