Josep Otón. El reencantamiento espiritual posmoderno. PPC. Madrid. 2014. 212 pp.

La tesi bàsica de la Modernitat segons la qual l’abandonament del món tradicional comportaria paulatinament la desvinculació respecte de la religió ha estat desmentida per la rèplica de no pocs pensadors postmoderns. Sembla, més aviat, que vivim una profunda crisi de la secularització i un inesperat retorn d’allò sagrat. L’experiència espiritual (i la seva crisi) sobrepassa la capacitat lingüística però no ens condemna al mutisme sinó que, al contrari, estimula la creativitat per trobar noves formes que acompanyin el nostre viatge cap el Misteri. Amb habilitat l’autor defensa que les noves formes d’espiritualitat poden encara ser resignificades per part de la tradició cristiana.

Francesc-Xavier Marín

Josep Otón. Misterio y transparencia. Herder. Barcelona. 2017. 160 pp.

La fenomenologia de la religió heretada de la tradició romàntica que posa en íntima connexió l’anàlisi filològica i la perspectiva bíblica havia consensuat que la Divinitat se situa en el punt de contacte entre la Transcendència i la Immanència. Déu és allò incomparable, inimaginable i inexpressable i, alhora, allò més proper a nosaltres mateixos. D’aquí se n’havia derivat una concepció segons la qual Déu pot inspirar quasi simultàniament temor i confiança. Més recentment, el concepte de Misteri s’havia anat imposant com a una alternativa a aquest paradigma. Ara bé, en un món que aspira a la transparència en tots els àmbits (des de la política a les xarxes socials) parlar de Misteri provoca no poques dificultats que Otón aborda proposant que Déu abandona l’opacitat esdevenint transparència.

Francesc-Xavier Marín

Joseph Campbell. Imagen del mito. Atalanta. Girona. 2012. 620 pp.

És molt significatiu que fins fa pocs mesos no s’hagi traduït l’obra fonamental de Joseph Campbell (1904-1987), un dels més importants estudiosos de mitologia comparada. Abandonada quasi completament la idea segons la qual el mite té relació amb allò allunyat de la veritat dels fets, Campbell va ser un dels qui més va insistir en la idea que l’ésser humà és constitutivament un ésser logomític, és a dir, algú que transita des de la convicció que tot l’univers té una lògica racional però que, alhora, si prescindim de la dimensió simbòlica de la realitat, se’ns escapa completament el sentit de les coses. En aquesta obra Campbell ens ensenya a anar més enllà de la història narrada en cada mite per aprofundir descobrint-hi la saviesa espiritual de la humanitat. Cinc mill anys d’història analitzats de forma suggerent i més de 400 il·lustracions li serveixen a Campbell per convèncer-nos de la transcendència que a tingut aquesta forma singular de recerca espiritual que és la mitologia. 

Francesc-Xavier Marín

Joseph Moingt. Dios que viene al hombre. 1.- Del duelo al desvelamiento de Dios. Sígueme. Salamanca. 2007. 508 pp.

Va ser Levinas qui va publicar una recopilació d’escrits sota el títol “De Déu que ve a la idea”. Ara, Moingt continua desplegant el seu pensament teològic amb aquesta obra que completa la temàtica tractada en el seu estudi “L’home que venia de Déu”. Paga la pena llegir amb deteniment la introducció on desglossa amb tot luxe de detalls el seu plantejament, mètode i objectius. En aquest primer volum analitza el procés que ha dut a Occident del dol de Déu al seu progressiu desvelament en Crist i, en un futur volum, se revisarà la revelació i la dogmàtica cristiana. La recerca de Moingt es proposa evitar que la fe degeneri en una simple opinió o creença irreflexiva per tal que, a través del model testimonial de Jesús, descobrim qui és Déu.

Francesc-Xavier Marín

Joseph Ratzinger. Fe, Verdad y Tolerancia. El cristianismo y las religiones del mundo. Sígueme. Salamanca. 2005. 237 pp.

Una de les característiques del reconeixement de la relació entre les religions com a tema teològic de primera magnitud és el perill d’una polarització creixent entre les postures. Per una banda la comprensió del cristianisme com a única religió vertadera que estimula el zel missioner en vistes a la conversió (exclusivisme); per una altra banda el reconeixement  de la validesa independent de cada tradició espiritual, sense situacions de privilegi per part de cap d’elles (pluralisme); finalment, l’acceptació de la riquesa salvífica de cada religió però com a resultat de l’acció redemptora de Crist en qui es troba la plenitud. 

Comenta Ratzinger que, quan la Congregació per a la Doctrina de la Fe va publicar el 2000 la declaració Dominus Iesus sobre el caràcter únic i la universalitat de Jesucrist en ordre a la salvació, múltiples reaccions van qualificar el document de prova d’arrogant intolerància impròpia del món contemporani. Per això, en el llibre que ara presentem (compilació de diverses conferències) Ratzinger es proposa, en primer lloc, entendre què és la cultura i quines relacions estableixen les distintes cultures entre elles; a continuació han de comprendre’s les religions en el seu desplegament històric, estructures i tipus essencials per poder analitzar les seves possibles relacions mútues o la seva oposició; finalment ha de debatre’s què és l’ésser humà per poder afrontar la qüestió sobre de la veritat. Assegura Ratzinger que, amb la caiguda del Mur de Berlín el 1989 i el fracàs de la teologia de l’alliberament, molts es van veure abocats a una mena de dilema: fomentar el nihilisme i derivar cap a una nebulosa místico-esotèrica o optar pel relativisme total. Per a Ratzinger el relativisme és el gran mal del nostre temps perquè, a diferència de l’escepticisme que d’una manera o altra sempre ha acompanyat la humanitat que intuïa que la realitat és incommensurable, ara es percep el relativisme amb trets marcadament positius: ser relativista ha passat a ser sinònim de tolerància, llibertat i diàleg, és a dir, de democràcia. Sigui la teologia pluralista (que postula que allò Absolut no pot donar-se en una història que és l’àmbit d’allò contingent), sigui el recurs a les religions asiàtiques (que proposen que allò Diví és absolutament transcendent i no pot entrar en el nostre món d’aparences), aquestes serien les dues grans derivacions relativistes que marcarien l’espiritualitat de molts contemporanis.

La qüestió és certament paradoxal: reconciliar la consciència que la veritat no pot ser posseïda absolutament en un entorn culturalment determinat, amb la ferma creença que les pretensions de veritat última són un component necessari de la fe religiosa malgrat no poder evitar expressar-la en un entorn culturalment determinat. La fe cristiana manté que l’esdeveniment històric de Crist en el món ha suposat una diferència definitiva en la història religiosa de la humanitat. Per altra banda, no pot dubtar-se que aquesta confessió de fe té pretensions de veracitat: la lògica de l’evangeli i la cosmovisió cristiana semblen mostrar que la fe cristiana s’esquerda si es nega l’afirmació definitiva de Jesucrist com a Verb encarnat i salvador. En un món que tendeix a la globalització i a la progressiva consciència de formar part d’una única humanitat, diu Ratzinger que ser relativista o pluralista és anar contra els signes dels temps. És més, que no pot acusar-se l’Església de defensar un rigorisme dogmàtic i arrogant ja que no fa sinó complir la missió encarregada per Jesús: no simplement predicar (és a dir, posar la pròpia fe al mateix nivell que la posició dels altres i pressuposar que els altres tenen, al menys, la mateixa raó que jo…) sinó convertir.

Francesc-Xavier Marín

Joseph Ratzinger – Benedicto XVI. Fe y ciencia. Un diálogo necesario. Sal Terrae. Santander. 2011. 222 pp.

Un diàleg necessari entre la fe i les ciències, entre les creences i la raó. Necessari perquè les complexes relacions entre aquestes dues dimensions humanes que aspiren al coneixement autèntic de la realitat han estat històricament conflictives, poc respectuoses amb la necessària independència i sovint caracteritzades per una absència pràcticament total de voluntat de trobada. Indiscutiblement és preferible que fe i ciència siguin dialogants abans que conflictives, mútuament receloses o impulsades per un afany concordista. La raó aspira idealment a penetrar en el més profund de la realitat per desentranyar els seus secrets, però la teologia ha de mantenir sempre la condició de misteri que caracteritza allò sagrat. 

I és que el trànsit d’una cultura estructurada al voltant de l’humanisme ha deixat pas acceleradament a un enfocament científico-tècnic en el què la raó instrumental domina el terreny. Ja el 1959, en la cèlebre Conferencia Rede de Cambridge, Snow va parlar de les dues cultures (ciències i humanitats) com a dos àmbits mútuament incompatibles perquè, mentre que els científics es caracteritzarien per l’honestedat, la tolerància, l’afany de coneixement i l’interès pel futur, els humanistes es definirien per la radical intolerància dogmàtica de qui viu del passat. Sigui com sigui, el fet és que la Modernitat (o la Postmodernitat) ha implementat una cultura definida pel subjectivisme, un cert immanentisme, l’autonomia de la consciència o l’intent de recloure la religiositat en l’esfera privada. Una cultura que té com a  eix vertebrador el canvi constant i la mobilitat permanent que difícilment casen amb una lectura estàtica de la religió. Per a alguns es tracta de la incompatibilitat entre experiència i experiment, entre veritat i verificabilitat…  Tanmateix, la realitat és que existeix una voluntat decidida d’obertura i diàleg, de reflexió conjunta al voltant de les preguntes sobre l’origen i la fi de la vida, sobre cosmologia i bioètica, sobre evolució i genètica… En la línea de la Constitució Gaudium et Spes (on l’Església reconeix la legítima autonomia de la ciència respecte de la fe) Joan Pau II va emprendre un treball sistemàtic de vinculació entre metafísica i antropologia, ètica i epistemologia en vistes a una col·laboració fecunda entre fe i ciència en el terreny de l’experiència humana. En la mateixa direcció s’emmarquen els textos recopilats en aquesta obra: en un primer moment una selecció de capítols escrits per Joseph Ratzinger al llarg dels seus anys de docència universitària i, en un segon moment, discursos de Benet XVI davant la Pontifícia Acadèmia de Ciències i el Pontifici Consell de la Cultura. Aquí aflora la preocupació del Papa: la correspondència profunda entre la raó humana i la racionalitat inscrita en la Naturalesa no podria ser la prova de la petjada de Déu en la realitat? És la tesi recorrent en les encícliques on Benet XVI apel·la a una ampliació de la raó que, anant més enllà de la verificació experimental, es trobi en el seu camí amb la teologia entesa com la raó de la fe. 

Francesc-Xavier Marín

Juan Antonio Delgado de la Rosa. El profetismo del Padre Llanos. Entre la perplejidad y la frontera. Endymion. Madrid. 2016. 306 pp.

La història de l’església espanyola moderna quedaria coixa sense figures com la de José María de Llanos, i Delgado de la Rosa ha sabut reconstruir en aquest documentat estudi les principals etapes d’aquest periple biogràfic: els primers anys de conformació de la vocació, l’ingrés en els jesuïtes, els anys d’exili a Bèlgica, el retorn per desvincular-se definitivament del nacionalcatolicisme i, des de 1955, la seva instal·lació entre els més pobres en el Pozo del Tío Raimundo.  Juntament amb José María Díez-Alegría, de Llanos aprendrà de nou a trobar-se amb Jesús enmig de les injustícies, entre els que són llençats en les perifèries de la història. I, com a bon profeta, durà a la pràctica una altra manera de viure el cristianisme, en comunió i esperança. El llibre de Delgado de la Rosa serà durant anys l’obra de referència per apropar-se a la complexa figura del Padre Llanos.

Francesc-Xavier Marín

Juan Antonio Estrada. ¿Qué decimos cuando hablamos de Dios? La fe en la cultura escéptica. Trotta. Madrid. 2015. 184 pp.

L’autor porta anys treballant el sentit de la religió i la qüestió de Déu des d’una perspectiva filosòfica. Totes les seves obres han destacat el fet, en aparença paradoxal, que les religions parlin sobre Déu alhora que afirmen que aquest és un Misteri. És aquest un punt nuclear de l’experiència espiritual: malgrat el Misteri cal parlar de Déu. Això implica diverses línies de reflexió: quin és el referent del mot Déu? quina és la manera menys inapropiada per referir-hi? què significa afirmar que Déu se’ns ha revelat? Aquestes i altres qüestions es troben en l’origen d’aquesta obra, però el fil conductor acaba essent la fallida de l’imaginari religiós en el món modern. Tal com indica el subtítol la pregunta determinant acaba essent la de trobar un llenguatge significatiu sobre Déu en una cultura escèptica. S’imposa una deconstrucció lingüística si es vol defensar que la transmissió de la fe passa pel testimoniatge en el mon.

Francesc-Xavier Marín

Juan Arnau – Carlos Mellizo. Vasubandhu – Berkeley. Pre-Textos. Valencia. 2011. 181 pp.

Nou lliurament d’aquesta col·lecció que busca les analogies entre grans intel·lectuals d’Orient i d’Occident. Si en un volum anterior els autors seleccionats van ser Patañjali i Spinoza, ara es tracta de buscar els paral·lelismes entre dos pensadors que pretenien afermar la seva reflexió en una mena d’empirisme que no descarta completament la metafísica, en una aproximació a l’existència humana que pren com a eix vertebrador la idea segons la qual Ésser és percebre i ser percibut. Així, de forma sorprenent, descobrim la singularitat de dos intel·lectuales que només accepten l’existència d’allò particular i neguen les idees generals. Només la ment il·luminada veu les coses com són en realitat, sense distinció entre allò fàctic i allò simbòlic.

Francesc-Xavier Marín

Juan JoséTamayo. Islam, cultura, religión y política. Trotta. Madrid. 2009. 359 pp.

Per a bé o per a mal la complexa realitat de les interaccions entre persones pertanyents a distintes cultures no es deixa reduir a la simple dicotomia entre xoc o aliança de civilitzacions. Tanmateix, i lamentablement, les mirades distorsionades no ajuden en absolut a descriure amb precisió i rigor la realitat de l’islam; en són una bona prova les grans controvèrsies que acaparen els mitjans de comunicació (guerra del Golf, conflicte entre Israel i Palestina, caricatures de Mahoma, ingrés de Turquia a la  UE, discurs de Benet XVI a Ratisbona, terrorisme islàmic…) així com las controvèrsies quotidianes provocades per la nostra progressiva consciència de viure (i el desig de conviure) en societats plurals.  L’obra de Tamayo aspira a contribuir a la transparència a través de la denúncia dels prejudicis i estereotips sobre l’islam, de la presentació de la figura del profeta Muhàmmad i els pilars de l’islam des d’una perspectiva interdisciplinària, a partir d’una proposta de relectura històrica de les relacions entre el món islàmic i l’europeu, d’una mirada crítica sobre els drets humans  i el diàleg interreligiós. Tamayo juga honestament a buscar el mutu reconeixement, a denunciar l’afany d’uniformitat i a mostrar fins a quin punt l’islam és capaç de proporcionar un sistema espiritual alliberador per a l’ésser humà.

Francesc-Xavier Marín