José M. Quintana Cabanas. La espiritualidad cristiana. Ascética y Mística. San Pablo. Madrid. 2009. 245 pp.

A alguns l’actual panorama espiritual els impulsa a adoptar actituds restauracionistes en un esforç desesperat per recuperar un temps perdut suposadament gloriós. A uns altres els porta a un intent sovint superficial per recuperar una espiritualitat sincrètica desvinculada de les confessions tradicionals. Quintana, però, acostumat al discurs pedagògic, opta pel retorn a les arrels, per la reconstrucció dels fonaments de tota vivència espiritual. D’aquesta manera, i seguint la terminologia tradicional cristiana, l’autor estructura l’obra en tres grans blocs: la via purgativa (l’espiritualitat del perfeccionament de la gràcia), la via il·luminativa (les virtuts i les actituds que conformen la vida ascètica) i la via unitiva (la contemplació i la mística). Ja Plató va suggerir una comparació entre la condició humana i la dels peixos que intueixen el cel per damunt de l’aigua; de forma anàloga Quintana parla d’una possibilitat de vida amb sentit que perden de vista aquells que transiten per la vida sense afany espiritual. Gran part del mèrit d’aquesta esta obra rau en el fet que Quintana no dissimula l’ambigüitat constitutiva d’aquests fenòmens: la il·lusió i l’excés, les desviacions i el fanatisme…

Francesc-Xavier Marín

José Manuel Caamaño. Conversaciones con Marciano Vidal. PPC. Boadilla del Monte. 2016. 205 pp.

Aquesta apassionant conversa amb el renovador de la teologia moral a Espanya comporta (amb l’excusa de repassar la vida de Vidal) una relectura dels debats suscitats després del Vaticà II: és acceptable una proposta moral no heterònoma que aposti decididament per la fonamentació antropològica? Semblaria que l’expedient obert per la Congregació per a la Doctrina de la Fe no vol renunciar del tot a una moral casuística centrada en el dret canònic i que es troba incòmoda davant d’una moral d’actituds.

Francesc-Xavier Marín

José Manuel Vidal – Jesús Bastante (eds) Un concilio entre primaveras. De Juan XXIII a Francisco. Herder. Barcelona. 2013. 430  pp.

Un nou llibre col·lectiu publicat amb motiu dels cinquanta anys del Concili estructurat al voltant de tres grans blocs: en un primer moment es repassen les aportacions de Joan XXIII i de Pau VI; a continuació es comenten algunes de les declaracions conciliars sobre la nova concepció de l’església, les relacions amb la societat, la paraula de Déu, la reforma litúrgica, la llibertat religiosa i els mitjans de comunicació; finalment se’n fa un balanç, es recull la seva recepció a Espanya i s’apunta l’oportunitat de convocar un nou concili. Tots els autors del llibre van viure personalment el Vaticà II, de manera que els seus escrits tenen un to testimonial i veuen en el pontificat del Papa Francesc l’ocasió de desplegar definitivament les intuïcions conciliars.

Francesc-Xavier Marín

J.M.Mardones. Matar a nuestros dioses. Un Dios para un creyente adulto. PPC. Madrid. 2006. 240 pp.

Mardones va deixar a punt el manuscrit de “Matar a nuestros dioses” el dia abans de la seva mort el juny de 2006, de manera que podem considerar-lo com el seu inesperat testament espiritual. En ell trobem un nou intent d’aprofundir en els grans temes que van ser objecte de la seva reflexió. Per exemple, que lamentablement no sempre és cert que creure en Déu sigui un element alliberador de les capacitats humanes. Moltes vegades (massa vegades) la creença és alienant, generadora de temors, repressions i escrúpols de tota mena. A vegades Déu és una càrrega massa pesada, anul·ladora de la identitat humana, un rival enfront del qual és inútil oposar resistència. Per a Mardones no n’hi ha prou amb recordar l’imperatiu creient de deixar a Déu ser Déu, o amb tenir present que treballem inevitablement amb representacions de Déu que no hem de confondre amb la seva realitat. No n’hi ha prou amb no perdre de vista que el gran pecat de les religions és la idolatria. La intenció i la preocupació de Mardones va ser fer propera la salvació de Déu, sanar les nostres imatges de Déu i no simplement corregir-les des del punt de vista intel·lectual. Perquè tenir males imatges de Déu es una malaltia espiritual que ha de ser tractada… I això és més transcendent que parlar simplement d’imatges de Déu manipulades interessadament per tota mena d’ideologies. Aquí es tracta de la capacitat d’autocrítica necessària per estar atents. Els ídols han de ser liquidats per deixar espai al Déu viu: aquest és l’imperatiu. I, en el cas específic de Mardones, hi havia a més la urgència pastoral: l’acceptació o no de Déu depèn també en gran mesura de la imatge que d’ell presentem en l’esfera pública, fins el punt que la qüestió determinant potser ja no sigui si es creu o no en Déu sinó en quin Déu es creu. Mardones coneixia perfectament les implicacions de la seva proposta: canviar les imatges de Déu comporta necessàriament modificar la cosmovisió i la nostra forma de vida. Aprendrem, doncs, llegint com es passa del Déu intervencionista al Déu intencionista, del Déu dels sacrifici al Déu de la vida, del Déu de la imposició al Déu de la llibertat, del Déu extern al Déu íntim, del Déu individualista al Déu solidari, del Déu violent al Déu de la pau, del Déu solitari al Déu tri.

Francesc-Xavier Marín

José María Rodriguez Olaizola. Mosaico humano.Sal Terrae. Maliaño. 2015. 263 pp.

El día a día perilla de fer-nos perdre el sentit de l’orientació bé sigui per la monotonia de la rutina quotidiana, bé per les dificultats per anar endavant que ens limiten la perspectiva a allò més immediat. Sempre és recomanable girar la vista enrere per veure d’on venim i mirar endavant per tal d’endreçar els nostres projectes. Per poc que hom sigui conscient s’adona que la realitat ens interpel·la i pot esdevenir una saludable escola d’autoconeixement. Podria semblar d’entrada que ens trobem enmig d’un caos desorganitzat però, en realitat,la nostra vida és un mosaic d’experiències. Per això l’autor recull en aquest obra breus reflexions publicades al llarg dels anys al fil de les notícies i n’aporta una mirada crítica i creient amb la intenció de proporcionar criteris d’interpretació.

Francesc-Xavier Marín

José Montserrat. La sinagoga cristiana. Trotta. Madrid. 2005. 380 pp.

L’objecte d’aquest estudi és la secta jueva cristiana des dels seus orígens fins la seva transformació en una nova religió, és a dir, el cristianisme en el període comprès entre els anys 30 i el 135, entre la mort de Jesús i la segona guerra jueva. El caràcter jueu, i no simplement judaïtzant, de les primeres comunitats cristianes és un fet ja admès pels investigadors, però les divergències interpretatives afecten la seqüència cronològica i la intensitat dels elements cristians originals (essencialment l’admissió dels pagans com a membres de ple dret sense passar per la circumcisió). No es tracta en aquesta obra d’una simple divulgació sinó que, amb esperit explorador, pretén obrir noves vies de reflexió en el problema històric dels orígens del cristianisme des de l’escepticisme crític i la ignorància socràtica com a preludi inexcusable del diàleg.

Francesc-Xavier Marín

Josep Codina. Donar solidesa a la fe. Set pilars de la fe cristiana. Claret. Barcelona. 2012. 59 pp.

Com saben bé els qui es dediquen als mitjans de comunicació, tota notícia ho és perquè irromp en la vida de la gent amb allò que té de sorprenent, engrescador o irritant. La vocació del cristianisme ha de ser sempre, per essència, ser bona notícia per a cada home i cada dona al bell mig de la seva vida quotidiana concreta. I no pot haver-hi transmissió de la bona notícia de Jesús sense l’esforç de trobar la manera de fer ben palès que allò que es comunica és realment interessant. Calen uns fonaments que atorguin solidesa a una vida que aspiri realment a integrar totes les relacions amb sentit: la nostra identitat, el nostre context existencial, Déu, Jesús, la plenitud,l’aliança i la comunió representen set pilars per bastir una fe ben fonamentada.

Francesc-Xavier Marín

Josep Gil i Ribas. Que creguin, de grat o per força!. Cossetània Edicions. Valls. 2013. 349 pp.

Els qui coneixen l’autor ja suposaven que l’edat no li seria un inconvenient a l’hora d’entomar una tasca que espantaria a qualsevol: escriure una obra en 10 volums. No es tracta d’una història de la teologia sinó d’una història del pensament cristià, del qual el volum que aquí presentem se centra en l’època determinant del restauracionisme: des dels papes Gregori XVI i Pius IX fins al papa Pius X el món intel·lectual cristià perd el ritme del pensament com demostren algunes tesis defensades pel Concili Vaticà I i, sobretot, la polèmica del modernisme. Mentre en la societat es va imposat el pes de les revolucions (industrial, dels proletaris, de les ciències) l’Església viu de la reproducció d’esquemes cada cop més allunyats dels desafiaments socials.

Francesc-Xavier Marín

Josep M.Cervera – Xavier Melgarejo. Davant l’adversitat, amor i llibertat. Claret. Barcelona. 2012. 108 pp.

Sovint es diu que al nostre temps li falten autèntics testimonis, és a dir, persones que exemplifiquin el posicionament davant de la realitat amb les seves actituds i els seus comportament donant com a única garantia l’afany d’honestedat. En aquest sentit tot testimoniatge és impactant pel fet de ser totalment transparent, sense fissures, d’una peça. És el cas de Xavier Melgarejo, psicòleg i pedagog, director del col·legi Claret de Barcelona i malalt de càncer de pulmó. Tota una vida que de sobte s’esfondra però que, malgrat tots els inconvenients, troba en l’amor (a la família, als alumnes, a Déu...) i la llibertat (assumir les regnes de la pròpia vida) la inspiració necessària per a l’esperança. Res no és capaç d’anul·lar una persona amb una identitat ben fonamentada.

Francesc-Xavier Marín

Josep M. Rovira Belloso. Jesús, el mesías de Dios. Sígueme. Salamanca. 2005. 350 pp.

Com indica el subtítol de l’obra, es tracta d’un assaig de teologia que aspira a unir coneixement, afecte i vida. És a dir, un llibre que no vol simplement conduir a constatacions sinó apropar a Déu, facilitar el pas de la història a la fe, de manera que pugui viure’s el sentit actual de les paraules i accions de Jesús. El punt de partida de l’autor és la contraposició entre història i eternitat que es concentra de forma exemplar en Jesucrist com a un concret universal. A través d’una mirada contemplativa (que conté 20 afirmacions sobre Jesús i 10 principis teològics) l’autor ofereix una teologia espiritual sintetitzada en 5 punts: Jesús viu en el nivell escatològic de Déu però actua constantment en la història; l’acció de l’Esperit fa que Jesús estigui activament present en els evangelis; l’actualitat dels evangelis; llegir la narració i creure en el Misteri; en la història dels homes es dóna a conèixer l’ésser de Déu.

Francesc-Xavier Marín