González Faus, J.I. ¿El capital contra el siglo XXI? Comentario teológico al libro de Thomas Piketty. Sal Terrae. Maliaño. 2015. 230 pp.

Tota teologia hauria de ser antropologia, és a dir, preocupació per l’ésser humà. Afirmar que tots som fills de Déu comporta assegurar una radical igualtat originària i, per tant, caracteritzar les desigualtats com el major pecat del nostre món. Segons la versió de l’evangeli de Mateu hom es juga el seu destí en les actituds i conductes que té enfront dels afamats, els assedegats, els despullats i els sense sostre.I és que el missatge de Jesús es presenta, precisament, com a una bona notícia pels pobres. Aquesta és la concreció que proposa la doctrina social de l’Església: defensa dels principis de bé comú i subsidiarietat, l’economía sotmesa a la política, el treball per damunt del capital, el rebuig del màxim benefici si comporta no pagar el salari just, i la salvaguarda del destí universal dels béns i els límits al dret de propietat.

Francesc-Xavier Marín

José Laguna. (2016). Jesús, la misericordia conflictiva del Reino. Boadilla del Monte: PPC. 159 pp.

La mirada tradicional sobre la plasmació de la misericòrdia en obres les classifica en unes de corporals (donar de menjar al famolenc, donar de beure a l’assedegat, vestir a qui està nu, acollir el foraster, assistir els malalts, visitar els presos, enterrar els morts) i unes altres d’espirituals (ensenyar a qui no sap, aconsellar a qui ho necessita, corregir a qui s’equivoca, consolar a qui està trist, suportar les persones molestes, perdonar les ofenses, pregar Déu pels vius i els morts). Ara bé, la misericòrdia no és patrimoni exclusiu de les religions ni de les ètiques, de manera que és pertinent preguntar-se per la singularitat de la lectura cristiana: la posada en pràctica de la misericòrdia és radicalment una qüestió social, de manera que qui es comporti misericordiosament esdevé, automàticament, un antisistema. El desplegament del Regne de Déu entra en conflicte directe amb els interessos del món.

Francesc-Xavier Marín

José Luís González-Balado, Janet Nora Playfoot Paige. Pablo VI. Madrid. San Pablo. 2014. 350pp.

Aquesta documentada biografia ens apropa amb to hagiogràfic a la identitat de Pau VI destacant els molts reptes als què va haver de fer front tant a l’interior de l’Església com en les seves relacions amb la política italiana. Incomprès per alguns a causa de la seva aplicació del Vaticà II i criticat per altres a causa d’algunes de les seves decisions, els autors insisteixen en destacar tant la seva cultura com la seva humilitat.

Francesc-Xavier Marín

José Luís Pardo. El cuerpo sin órganos. Presentación de Gilles Deleuze. Pre-Textos. Valencia. 2011. 305 pp.

Ja en el seu moment Michel Foucault va cridar l’atenció sobre la impossibilitat de comentar, resumir o descriure el pensament de Gilles Deleuze. Per això, l’autor evita realitzar una lectura interna (és a dir, catalogar els grans motius del pensador francès) així com una lectura externa (és a dir, comparar-lo amb altres autors a la recerca de connexions possibles i influències) i opta per centrar la seva aproximació, no en els elements constitutius de Deleuze, sinó en el seu moviment. Un agosarat exercici que aspira a fer accessible un autor quasi evitant haver de citar-lo. Tan agosarat com pretendre parlar d’un cos sense fer menció dels seus òrgans. Pardo duu a terme aquesta ingent tasca a través de tres moviments (el pas del no-ser a l’ésser, la filosofa com a devenir i la història com a viatge) per facilitar-nos la intuïció d’un món que ha esclatat en trossos i la il·lusió d’intentar recompondre una unitat fatalment perduda. Només queda l’ésser humà en el decurs de teixir una teranyina que reuneixi tots els fragments per donar-los un sentit a través de la narració.

Francesc-Xavier Marín

José Luís Sánchez Nogales. El Islam aquí entre nosotros. Claret. Barcelona. 2017. 101 pp.

L’actualitat mediàtica ens remet constantment a l’Islam i els seus efectes en els individus i les comunitats, per bé que no sempre la informació estigui centrada en la dimensió estrictament  religiosa d’aquest moviment espiritual. Tanmateix, més enllà de les preocupacions geopolítiques, el cert és que l’Islam marca l’agenda existencial de milions de persones. Sánchez Nogales és una garantia de rigor divulgatiu i el seu assaig convida a aprofundir en la temàtica amb noves lectures.

Francesc-Xavier Marín

José Luis Vázquez Borau. 100 preguntas sobre el cristianismo. San Pablo. Madrid. 2014. 287 pp.

El títol descriu explícitament allò que el lector trobarà en el llibre: una mirada sobre el cristianisme formulada a través de cent preguntes agrupades en dos grans blocs: en el primer es repassa l’essencial sobre Jesús, els evangelis, la doctrina cristiana i la història de l’Església mentre que, en el segon bloc, l’atenció recau sobre les diferents confessions cristianes i els nous moviments religiosos.  Un vocabulari bàsic i una breu bibliografia (no gaire actualitzada, per cert) completen una obra amb un notable afany didàctic. Cal lloar la concreció de les respostes que, per bé que força marcades ideològicament (per exemple, una terminologia desfasada acadèmicament en tot allò referit a l’Islam), constitueixen una correcta introducció al cristianisme útil per a tots aquells que s’hi vulguin acostar per saber-ne més.

 Francesc-Xavier Marín

José Luis Vázquez Borau. 100 preguntas sobre el hinduismo. San Pablo. Madrid.2015. 206.

Van ésser els etnòlegs britànics qui, en el segle XIX, van idear l’expressió hinduisme per referir-se a la complexa espiritualitat generada al voltant del riu Indus i centrada en la noció d’ordre etern, sense que això comporti un credo i unas pràctiques compartides necessàriament per tots els seus fidels. Amb gran habilitat i sentit pedagògic Vázquez Borau organitza en cent preguntes els coneixements elementals sobre aquesta tradició, posant l’accent en la seva història, la seva doctrina, els seus textos sagrats, els seus ritus, mites i festes.

Francesc-Xavier Marín

José Luís Vázquez Borau. 100 preguntas sobre el Islam. San Pablo. Madrid. 2014. 223pp.

Correcta i meritòria introducció a l’Islam que recorre els elements essencials d’aquesta tradició espiritual de manera sintètica i didàctica: el profeta Muhàmmad, l’Alcorà, els cinc pilars, la xaria, la mística, l’islam político. Inclou un apartat sobre el diàleg islamocristià i un glossari, per bé que cal lamentar que la bibliografia (fet habitual en aquesta mena d’obres) no incorpori cap autor islàmic.

Francesc-Xavier Marín

José M. Castillo. La Humanidad de Dios. Trotta. Madrid. 2012. 118 pp.

El fet religiós és sempre històric, és a dir, cultural. Déu no és un objecte del nostre món sinó absolutament transcendent, de manera que ens resulta completament inaccessible des d’una immanència que mai no podem abandonar. Ens movem, doncs, sempre en el terreny del Misteri del qual només ens en podem fer representacions que no hem de confondre amb la realitat. Àmbit de les mediacions simbòliques que no tenen a veure amb la fe com a saber sinó més aviat com a convicció de la realitat d’un Déu que, en Jesús, s’ha buidat de sí mateix, s’ha humanitzat i s’identifica amb cada ésser humà. Conèixer Jesús no significa que Jesús es divinitzi sinó que Déu s’humanitza. Castillo aprofundeix en les tesis que ja va presentar en el seu estudi “La humanización de Dios”, insistint aquí en la urgència d’una fe que satisfaci els anhels d’una humanitat sofrent sotmesa en un món profundament deshumanitzat. El Déu humanitzat en Jesús no pretenia altra cosa que, a través del seu exemple de bona persona, alliberar-nos de la càrrega d’una religiositat legalista centrada en el culte i menyspreadora de la verificació ètica.

Francesc-Xavier Marín

José M.Castillo. La fe en temps de crisi. Claret. Barcelona. 2013. 86 pp.

El Nou Testament defineix Jesús com “el qui ens ha de guiar pel camí de la fe” (Hebreus 12,2), de manera que cal parar esment a les actituds i comportament de Jesús per trobar el testimoniatge d’allò que cal fer. Amb la seva contundència habitual Castillo recorda que la fe remet al camp semàntic de la confiança, la fidelitat, la lleialtat i el respecte...,és a dir, sempre fa referència al comportament envers els altres. L’objectiu de l’espiritualitat cristiana és que l’ésser humà deixi d’estar pensant bàsicament en ell mateix i es descentri posant en el centre de les seves preocupacions els altres. Allò que interessa a Déu no són els preceptes religiosos sinó l’acolliment d’aquells a qui la duresa de la vida deixa al marge.

Francesc-Xavier Marín