Joaquín García Roca. Cristianismo. Nuevos horizontes, viejas fronteras. Diálogo. Valencia. 2016. 252 pp.

L’autor (ubicat en la generació conciliar) proposa una sèrie de reflexions per ajudar els cristians a viure significativament en la societat actual: no es tracta ni de ser nostàlgics del passat ni visionaris il·lusos sinó d’estar atents als signes dels temps. A la proclama evangèlica segons la qual l’Esperit guiarà els creients respon l’autor defensant que el cristianisme ha de transmetre’s recreat si vol mantenir la seva funció de renovador de la realitat.

Francesc-Xavier Marín

Johann-Baptist Metz. Por una mística de ojos abiertos. Cuando irrumpe la espiritualidad. Herder. Barcelona. Barcelona. 2013. 260 pp.

La complexitat del món global planteja tota mena de reptes a les religions que no volen caure en la insignificància. Provenim d’una tradició en la què les religions s’han autocomprès, bàsicament, com a institucions que disposen de les respostes adequades a les preguntes humanes; és a dir, es presenten com a una comunitat que ensenya més que no pas com un conjunt de creients que estan a l’escolta disposats a aprendre. És allò que Metz, des de fa ja molts anys, anomena espiritualitat d’ulls oberts: no es tracta aquí del creient que tanca metafòricament els ulls al món per obrir el seu cor a Déu sinó de qui és capaç d’entrar en contacte amb Déu bo i mirant el món. És l’espiritualitat entesa com a permeabilitat, com a atenció que evita que el creient visqui adormit. Mística política, espiritualitat caracteritzada pel gir antropològic, fe basada en l’atenció a la història, creença en la possibilitat d’una solidaritat que insta a revoltar-se contra la injustícia.

Francesc-Xavier Marín

John Brockman (ed). El nuevo humanismo y las fronteras de la ciencia. Kairós. Barcelona. 2007. 486 pp.

L’actual classificació dels sabers ha tingut com a efecte secundari que les grans qüestions abans metafísiques (origen de l’univers i de la vida, realitat de la ment i la consciència…) avui siguin plantejades sobretot des de la perspectiva exclusivament científica. La proposta del nou humanisme (la “tercera cultura” de la què parla Brockman) no pot desentendre’s de les aportacions i plantejaments de les anomenades ciències dures, però ha d’ubicar-se en el marc d’una perspectiva interdisciplinària en la què convergeixin ciències i humanitats. Ja no és possible la fusió de sabers perquè l’especialització dificulta l’enciclopedisme, però cal no caure en reduccions. Destaquem especialment l’aportació de Salvador Pániker insistint sobre la reforma dels paradigmes científics precedida pel gir lingüístic i reflexionant sobre les possibilitats de transcendir els límits del llenguatge a través de la mística.

Francesc-Xavier Marín

John Dominic Crossan. El poder de la parábola. PPC. Boadilla del Monte. 2014. 270 pp.

Exhaustiu estudi  d’un dels fundadors del “Jesus Seminar” que estudia la connexió entre narració i història, és a dir, el pas de la ficció de Jesús a la ficció sobre Jesús. I és que les paràboles il·lustren a la perfecció com els relats de Jesús van esdevenir narracions sobre Jesús, és a dir, van passar de ser relats de ficció a ser relats històrics. Partint de la idea de l’evangeli com a una megaparàbola Crossan presenta diferents models de paràboles (d’endevinança, d’exemple, de desafiament) per tal de proposar que Jesús aplicava una pedagogia de participació que exigia el compromís dels oients. No es tracta de narrar paràboles per entretenir o per augmentar el coneixement sinó per moure les persones a prendre decisions vitals.

Francesc-Xavier Marín

John Gray. Misa Negra. La religión apocalíptica y la muerte de la utopía. Paidós. Barcelona. 2008. 318 pp.

D’una manera o altra, totes les societats han tingut consciència clara de les insuficiències de la realitat. Segurament hauran oscil·lat entre creure que la realitat no dóna més de sí que allò que efectivament constatem en cada situació, o creure que no sempre l’ésser humà disposa d’una percepció nítida de les possibilitats reals i efectives de cada circumstància. En tot cas, sigui com sigui, sempre ha estat present la idea d’una alternativa a la realitat, la intuïció d’una perspectiva utòpica, el desig d’una possible rebel·lió transformadora. En totes les cultures aquest anhel ha adquirit a vegades la forma d’un pensament apocalíptic que urgeix a la transformació accelerada; unes altres vegades ha adoptat la figura messiànica d’una alternativa escatològica que posés fi a les insuficiències. En aquesta obra, John Gray, un dels filòsofs britànics més eminents, sotmet a dura crítica la utopia il·lustrada que, apel·lant a la raó, pretenia alliberar l’ésser humà de totes les cadenes de la tradició. Per aquí desfilen Luter i Bush, sant Agustí i al Qaeda, Bakunin i Bin Laden, Blair i Putin per denunciar la deriva cap a una cosmovisió de geo-estratègia política  i econòmica disfressada d’espiritualitat.

Francesc-Xavier Marín

John Oxenford. Schopenhauer, o de la iconoclasia en la filosofía alemana. Encuentro. Madrid. 2009. 58 pp.

En l’exemplar de primavera de 1853 la prestigiosa Westminster and Foreing Quarterly Review publicà aquest article que presenta una panoràmica de la filosofia alemanya d’aquell moment.  John Oxenford, prestigiós crític teatral vinculat al grup romàntic de Carlyle, es va encarregar d’aquesta tasca donat el seu coneixement del pensament germànic. Com el títol indica, Oxenford se centra en la figura imponent de Schopenhauer com a paradigma de l’intent de subvertir la filosofia alemanya posterior a Kant, especialment a partir de l’edició d’El món com a voluntat i representació. El cert és que Oxenford no estalvia qualificatius envers Schopenhauer: escriptor genial, excèntric, audaç, terrible i ocurrent, però que ensenya una doctrina desanimadora i repulsiva pròpia d’un pessimista confés. L’alemany sempre va tenir fama d’autor polèmic, més interessat en destruir que en construir, però l’article d’Oxenford anima certament a la seva lectura.

Francesc-Xavier Marín

John Stuart Mill. Tres ensayos sobre la religión. Tecnos. Madrid. 2012. 235 pp.

El fundador del liberalisme modern no es trobava còmode ni davant les tesis optimistes de Rousseau (l’ésser humà és bo per naturalesa però corromput per la societat) ni davant la perspectiva pessimista de Hobbes (l’ésser humà és un llop per als altres). A Mill li interessa la possibilitat de reconstruir les estructures socials prenent com a eix vertebrador la llibertat individual i això, necessàriament, el porta a una crítica contundent a la pretensió de totes aquelles institucions que pretenen dirigir la consciència i la vida de la gent. Per això era previsible que, tard o d’hora, Mill fes front al paper social de la religió. Hereu de l’utilitarisme de Bentham, Mill no se sent afectat per la dimensió sobrenatural de la fe sinó que, partint dels postulats de la filosofia natural, es pregunta si les religions han contribuït a augmentar el grau de felicitat humana aportant esperança, compassió i vincles socials.

Francesc-Xavier Marín

Jorge Blaschke. Vendiendo a Dios. Los mercaderes del espíritu. Comercializar lo sagrado y falsear lo espiritual: verdades y mentiras de los principales movimientos espirituales de los últimos años. Robinbook. Barcelona. 2004. 188 pp.

Que el panorama d’allò religiós ha canviat de forma radical en el darrer segle no és cap secret per a ningú. Ara, a principis del segle XXI, conviuen els qui reaccionen defensivament buscant la supervivència de la religió amb els qui se’n van acomiadar sense nostàlgia. Constatem que la religiositat institucionalitzada no frueix del seu millor moment, però que la capacitat humana de buscar la transcendència  continua tan robusta com sempre. Poden fracassar les esglésies, però la fe i l’espiritualitat no estan ni mortes ni adormides. Tanmateix, el panorama és complex i, en més d’una ocasió, confús. Una mena de calaix de sastre acull en el seu interior tota mena de personatges i moviments: des del cercle Eranos fins a Teilhard de Chardin, des del feminisme fins el maig del 68, des de Hermann Hesse a gurus variats, des del New Age fins l’ecologisme.

Francesc-Xavier Marín

Pagola, José Antonio (2017). Caminos de evangelización. Boadilla del Monte: PPC. 252 pp. 

Amb aquesta obra Pagola conclou el seu magne projecte d’oferir un pla de dinamització de les comunitats cristianes. Els tres volums anteriors (Recuperar el proyecto de Jesús, Anunciar a Dios como buena noticia, Cristo resucitado es nuestra esperanza) queden ara completats per aquesta concreta proposta de renovació de la vida dels creients. En una primera part de l’assaig es presenten cinc aspectes clau per afavorir l’evangelització: suggerir la pregunta per Déu, seguir el model de Jesús, actuar des de la misericòrdia de Déu, despertar esperança i viure l’experiència de la pregària. En la segona part es recull el repte del Papa Francesc de sortir a les perifèries i es proposen cinc camps d’acció: escoltar els allunyats de la fe, comprometre’s amb els pobres, dur l’evangeli als presos, anunciar la bona notícia als malalts psíquics i treballar per una societat lliure d’homofòbia.

Francesc-Xavier Marín

José Antonio Sayés. Comprender la Trinidad. San Pablo. Madrid. 2013.158 pp.

La singularitat del cristianisme és, inqüestionablement, la concepció trinitària de Déu. Així ha quedat històricament reflectit en totes les controvèrsies derivades del diàleg interreligiós: el cristianisme és un monoteisme sui generis. Tanmateix, és un dels aspectes més complexos d’explicar per a la teologia. Aquest llibre assumeix el repte de fer-ho amb un propòsit didàctic però des de paràmetres potser massa tradicionals: la naturalesa de Déu, el concepte de persona i la teoria de la gràcia divina. Resulta suggerent el repàs de la presència de la Trinitat en l’Escriptura, però és insuficient la perspectiva des de la tradició (només es refereix l’autor a la polèmica d’Arri i a la correcció per part dels Concilis de Nicea i Constantinoble) i des de la teologia (limitada a sant Agustí i a Ricard de Sant Victor). Segueix oberta la qüestió de si resulta significatiu per al nostre temps un plantejament massa vinculat al tradicional tractat de Deo uno et trino.

Francesc-Xavier Marín