Jean-Yves Calvez (ed). Entre la violencia y la paz. La voz de las religiones. PPC. Madrid. 2006. 158 pp.

Que la religió estava condemnada a desaparèixer de forma immediata va ser un dels postulats de molts analistes de finals del XIX. Però totes les dades apunten avui, més aviat, a una recuperació de la centralitat de la religió arreu del planeta. Tanmateix, una de les modalitats d’aquest resorgiment resulta altament inquietant ja que sembla destacar la dimensió violenta i dogmàtica de les tradicions religioses. Contra les tesis manifestament pessimistes de Huntington a favor d’unes civilitzacions constitutivament incapaces d’entendre’s, en aquest llibre diversos autors intenten una mútua aproximació des del budisme, l’islam, el judaisme i el cristianisme. Amb un to marcadament testimonial (i sense negar l’ambigüitat de la religió) se’ns mostra la capacitat pacificadora i resistent de l’espiritualitat viscuda en profunditat que, lluny de separar les persones, les uneix en allò que és essencial.

Francesc-Xavier Marín

Jesse Bering. El instinto de creer. La psicología de la fe, el destino y el significado de la vida. Paidós. Barcelona. 2012. 287 pp.

L’avenç de les neurociències des de 1990 ens ha permès conèixer molt millor el funcionament del cervell, i només era qüestió de temps que es considerés també la connexió entre l’activitat cerebral i la religiositat. La pregunta sempre ha estat la mateixa: hem de concloure del fet que l’experiència espiritual estigui mediada pel cervell que no es tracta més que d’una il·lusió o, pel contrari, la presència d’un circuït neuronal de l’espiritualitat demostraria l’existència de la realitat espiritual? Bering s’instal·la en la primera opció i, convençut com està que la religió té a veure més amb la psicologia que amb la teologia, defensa que l’espiritualitat no és més que una funció adaptativa del cervell. Deutor de les tesis de Sartre, Bering defensa que la teoria de la ment és responsable de la il·lusió de finalitat i destí, de la sensació de trobar significat en els esdeveniments naturals, de la creença en la immortalitat i, en definitiva, de la il·lusió convincent d’un Déu per bé que, en realitat, res de tot plegat no sigui real.

Francesc-Xavier Marín

Espeja, J. Lo divino en la experiencia humana. Sobre la condición moral. San Pablo. Madrid. 2016. 333 pp.

La moral desvinculada de la teologia i de l’espiritualitat degenera necessàriament en legalisme. L’autor fa front al repte que plantegen aquells cristians que no desitgen regir-se per una moral preceptiva provinent de l’exterior, i al desafiament d’aquells que seleccionen intencionalment els preceptes per construir-se una moral a la carta. Allò propi de la moral cristiana és la defensa d’una humanització sense coacció ni devaluació perquè el nostre destí és reconèixer-nos com a fills del Déu que es va encarnar.

Francesc-Xavier Marín

Jesús Martínez Gordo. La conversión del papado y la reforma de la curia vaticana. Boadilla del Monte. PPC. 2015. 208 pp.

El Vatià II va propugnar una potent per bé que complexa articulació entre sinodalitat i col·legialitat que ha estat severament posada en qüestió al llarg dels pontificats unipersonals de Joan Pau II i Benet XVI. L’autor afronta amb decisió una tasca ara en mans del Papa Francesc: compaginar el primat del bisbe de Roma amb la universalitat de l’Església, lluny de la papolatria i de les involucions teològiques.

Francesc-Xavier Marín

Jiddu Krishnamurti. Ser humano. El cambio radical de la mente. EDAF. Madrid. 2003. 296 pp.

Krishnamurti (1895-1986), nascut en una família de tradició brahmànica i educat a Anglaterra per la Societat Teosòfica, és un dels personatges més singulars del segle XX. Aferrissat partidari de la promoció de l’absoluta llibertat humana, la seva vida va consistir en un continu de conferències, sessions de treball amb tota mena d’intel·lectuals i un seguit de fundacions d’escoles amb l’afany d’aplicar l’autèntica saviesa a la vida quotidiana. En la compilació de textos que composen aquesta edició trobem l’essencial de Krishnamurti: la urgència de generar una lúcida percepció autocrítica donat que contínuament les il·lusions distorsionen la clara observació de la realitat. Il·lusions promogudes per l’interès per continuar les nostres experiències plaents i evitar tota mena de patiment. La veritat és un paisatge sense camins, il·limitada i incondicionada, de manera que només és possible apropar-s’hi mitjançant el reconeixement de la nostra limitació essencial.

Francesc-Xavier Marín

Joan Chittister. Todo tiene su tiempo. Sal Terrae. Santander. 2014. 205 pp.

Per bé que poc coneguda a casa nostra, la monja benedictina Chittister és una de les autores espirituals més influents. Amb el to informal ple d’anècdotes tan del gust nordamericà Chittister proposa una reflexió sobre el llibre de l’Eclesiastès: la vida es desplega en un ritme dialèctic (vida i mort, vincle i pèrdua, alegría i tristesa) que la persona espiritual sap gestionar amb humilitat, paciència i humor. Chittister ofereix en aquesta obra unes indicacions per fer front a una quotidianeitat que, massa sovint, sembla desbordar-nos pel seu excés o desmotivar-nos pel seu defecte. Suggeriments per meditar sobre els proyectes, les esperances o el pas del temps i assolir la saviesa que ens permeti donar el millor de nosaltres en cada moment. Una espiritualitat per aprendre a reorientar-se i viure compromesos amb la plenitud.

Francesc-Xavier Marín

Joan Fuguet – Carme Plaza. Els templers, guerrers de Déu. Entre Orient i Occident. Rafael Dalmau Editor. Barcelona. 2012. 301 pp.

La commemoració dels 700 anys del Concili de Viena que va abolir l’Ordre del Temple és l’ocasió idònia per revisar aquest fenomen complex i ambigu: frares i alhora guerrers, occidentals centrats en el Pròxim Orient, barreja d’espiritualitat i geoestratègia política. L’interès principal del llibre rau en la perspectiva històrica centrada en detalls concrets com ara la influència del Temple en l’arquitectura (les fortaleses, les capelles i els palaus), en l’art (escultura, pintura, grafitis) o la llengua (toponímia, literatura). Es tracta, per tant, d’una excel·lent introducció que ens porta de la Corona d’Aragó a Terra Santa, de sant Bernat a Ramon Llull, de Jacques de Molay a Arnau de Vilanova, de la croada al sant Greal, bo i resseguint el seu llegat documental i monumental.

Francesc-Xavier Marín

Joan-Carles Mèlich. La lectura com a pregària. Fragmenta. Barcelona. 2015. 122 pp.

El ritme apressat no lliga bé amb la lectura reposada, però s’enganya completament qui creu que un llibre d’aforismes sembla resoldre aquesta situació perquè els aforismes no són el resultat de la mandra intel·lectual sinó, ben al contrari, la condensació de la saviesa. L’autor ha consagrat tota una vida al pensament i ara ens en lliura la seva concentració. Lectura per pensar, lectura per meditar, potser, fins i tot, lectura per pregar.  Perles de saviesa sobre la importància del testimoniatge, la rellevància de l’atenció als altres, la lectura i el valor de la seva dimensió educativa, la religió i la seva pretensió de sentit, sobre la bondat del perspectivisme i la crítica als sistemes. Un llibre que apel·la a la constitutiva dimensió ètica de l’ésser humà.

Francesc-Xavier Marín

Joan-Carles Mèlich. Ética de la compasión. Herder. Barcelona. 2010. 320 pp.

Fa anys que aquest filòsof treballa sobre la condició humana i la seva dimensió educadora i educativa i, per bé que la perspectiva ètica sempre ha estat present en la seva obra, ara ha esdevingut l’eix vertebrador del seu pensament. Es tracta aquí d’un llibre apassionant i difícil de classificar perquè es prenen com a referents autors dispars (filòsofs, teòlegs, novel·listes...) i temàtiques només en aparença distintes (corporalitat, símbol, memòria, llibertat, mort, patiment...). Sense solució de continuïtat es passa de l’anàlisi de la finitud humana (som humans perquè mai no som completament bones persones) a l’ètica que posa en qüestió l’ordre moral: és realment humà qui es nega a reconèixer el patiment de l’altre i a fer alguna cosa per posar-hi remei? Només qui és capaç de testimoniar la seva capacitat de resposta al dolor de l’altre ensenya què és ésser compassiu. I és que no hi ha ètica que mereixi aquest nom sense éssers humans capaços de ser sensibles al patiment aliè.

 Francesc-Xavier Marín

Joan-Carles Mèlich. La prosa de la vida. Fragments filosòfics II. Fragmenta. Barcelona. 2016. 112 pp.

Si en la seva obra anterior (La lectura com a pregària) l’autor oferia unes reflexions sobre la dimensió simbòlica de la finitud humana concretada en el testimoni, en aquest nou lliurament l’enfocament està centrat en algunes de les dimensions de la vida quotidiana que, no per prosaica, condicionen la nostra percepció del sentit. Així, aquesta nova proposta de filosofia literària destaca la importància dels gestos i dels detalls que conformen la pell de la nostra existència. Som éssers vulnerables, no som autònoms sinó que depenem de les atencions dels altres, de manera que mantenim l‘esperança perquè ens sentim escoltats pels qui fan camí amb nosaltres. No trobarem el sentit reflexionant sobre què hem de fer sinó sobre a qui hem de respondre.

Francesc-Xavier Marín