Melloni, J. - Cobo, J. Dios sin Dios. Una confrontación. Fragmenta. Barcelona. 2015. 168 pp.

La capacitat d’aprofundir en una temàtica surt enormement enfortida de la confrontació quan els interlocutors no són simplement competents intel·lectualment sinó, sobretot, sensibles a la responsabilitat del llenguatge. Melloni i Cobo contrasten la seva visió de l’espiritualitat en una sèrie de diàlegs sobre la revelació, la cristologia, el mal, la vida en l’esperit, el silenci, la paraula i l’acció. Mentre Melloni proposa una mena d’espiritualitat transconfessional Cobo transita pels corrents que defensen l’essència del cristianisme enfront del sincretisme. No es tracta aquí bàsicament del debat entre l’inclusivisme i el pluralisme teològic ni de les pretensions de veracitat del cristianisme enfront de les altres religions, sinó d’explorar fins a quin punt l’esperança humana i l’anhel de comunió obliguen a reconsiderar la transcendència de Déu i, principalment, el descentrament de la identitat vers l’alteritat.

Francesc-Xavier Marín

Javier Muguerza – Juan Antonio Estrada. Creencia e increencia: un debate en la frontera. Cuadernos Fe y Secularidad n.48-49. Madrid. 2000.

A través de les reflexions de dos reconeguts especialistes es mostra de manera molt convincent el caràcter de frontera que té la fe religiosa. Enfront dels qui construeixen artificialment un abisme que impedeix la comunicació i dels qui dilueixen les diferències entre els qui creuen i els qui no, els autors expliciten que allò que els separa alhora els uneix. La frontera pot ser concebuda com un límit, com una línia que, actuant en un cert sentit com a barrera, delimita les postures però no aïlla necessàriament. O, dit duna altra manera: les actituds de creença i increença comparteixen uns punts suspensius; mentre uns (els creients) intueixen que aquests punts actuen com a trampolí que els permet anar més enllà, els altres (els no creients) deixen en suspens aquesta possibilitat de transcendència.

Francesc-Xavier Marín

Javier San Martín, Juan José Sánchez (ed) Pensando la religión. Homenaje a Manuel Fraijó. Trotta-UNED. Madrid. 2013. 639 pp.

Merescuda miscelània d’homenatge a Manuel Fraijó, un autor sense el qual no pot entendre’s la reflexió sobre el fenomen religiós en el nostre país. La selecció d’articles ens passeja per les relacions entre fe i raó, religió i Il·lustració, teologia i filosofia, món religiós i cultura laica guiats per la màxima de Fraijó: forcejar amb la religió per arrencar-li els seus millors secrets sobre el sentit de la vida.

Francesc-Xavier Marín

Javier Valenzuela. Crónica del nuevo Oriente Próximo. Catarata. Madrid. 2012. 299 pp.

Continuació del llibre “De Tánger al Nilo” on l’autor analitzava la situació en los països del Magreb; aquí es tracta del context dels Estats del Maixreq, és a dir, Turquia, Israel, Palestina, Síria, Jordània, Aràbia i Iran. Donat que aquí es recullen cròniques ja publicades amb anterioritat en la premsa, segurament el més interessant de l’obra sigui la primera part presentada com una crònica d’urgència de les revueltes de la Primavera Àrab, on l’autor sap destacar aquells aspectes que ajuden a entendre el que ha passat al llarg de 2011 i a anticipar les seves conseqüències.

Francesc-Xavier Marín

Jean Baudrillard. El pacto de lucidez o la inteligencia del Mal. Amorrortu. Madrid. 2008. 216 pp.

Baudrillard rebla el clau presentant la Postmodernitat llegida des de la perspectiva nietzscheana: la mort de la metafísica (sota la metàfora de la mort de Déu) comporta la crisi de la idea de representació i, amb ella, la fractura de la noció de realitat objectiva. Viure postmodernament exigeix assumir la difícil responsabilitat de realitzar la realitat, és a dir, de creure en allò que Baudrillard anomena la Realitat Virtual o Integral: la realitat queda asfixiada per la seva pròpia saturació, acumulació i  excés que ens fan sospitar que no es tracta de passar d’allò possible a allò real sinó a un desig. Es tracta de suportar  el vertigen de la banalització, la potència de la il·lusió, la temptació d’allò aleatori.

Francesc-Xavier Marín

Jean Guitton. Aprender a vivir y a pensar. Encuentro. Madrid. 2006. 95 pp.

En aquest breu assaig (originari de 1957) Guitton apunta l’oportunitat, una vegada sobrepassada la meitat de la vida, de reflexionar sobre allò que hem rebut i allò que hem aportat. I com a guia de la seva reflexió presenta aquells que estimen el seu ofici amb passió i troben en ell aliment espiritual. Es tracta d’aquells que, conscients que el temps de què disposen és escàs, han après a administrar-lo essent metòdics. És el que Guitton anomena la mandra raonable que permet disminuir l’esforç allà on es perd en despeses inútils amb la finalitat de concentrar-se en allò veritablement essencial. Per això es tracta d’una obra sobre el mètode i d’un assaig de moral: “He volgut proposar una regla de l’esforç sense esforç, de la felicitat sense dissipació i de l’aprenentatge sense arrogància. Pensar, actuar és anar fins el més alt d’un mateix”.

Francesc-Xavier Marín

Jean-Daniel Causse. El don del ágape. Constitución del sujeto ético. Sal Terrae. Santander. 2006. 152 pp.

En unes societats que focalitzen quasi de manera exclusiva l’individu en el seu aïllament, en la seva singularitat i diferència, l’obra de Causse intenta recuperar el concepte de “subjecte, és a dir, l’ésser que no té la seva font en ell mateix sinó que actua gràcies a un esdeveniment que li proporciona una consistència històrica. Heteronomia en comptes d’autonomia: heus ací la proposta ètica. Reconeixement de la vulnerabilitat en comptes de propensió a la sensació de poder, confessió de la pròpia debilitat en comptes de la tendència a considerar-se el centre del món, constatació d’allò que ens desborda i es constitueix com a do gràcies al qual existim. Intento de dir l’ètica d’una altra manera a partir d’un concepte clàssic de la teologia i l’espiritualitat cristianes: àgape. Nova mirada sobre la vida social a partir del reconeixement d’una alteritat que obliga al diàleg i a la convivència.

Francesc-Xavier Marín

Jean-Daniel Causse - Élian Cuvillier. Viaje a través del cristianismo. Exégesis, antropología, psicoanálisis. Sal Terrae. Maliaño. 2015. 211 pp.

Les relacions entre cristianisme i psicoanàlisi mai no han estat còmodes. Les tesis de Freud sobre les motivacions autèntiques dels creients, la dimensió neuròtica dels rituals o el paper social de les institucions religioses han generat fins a dia d’avui inquietud en no pocs esperits. Els llibres de Freud ja no formen part de l’Índex de lectures prohibides, però continuen essent percebuts amb recel per part dels creients que veuen en ell un pensador materialista i positivista insensible als beneficis de l’acte de creure. Tanmateix, les obres del teòleg Oskar Pfister sobre el paper positiu de la religiositat fruït de les seves converses amb Freud, els assajos pioners de Françoise Dolto sobre la dimensió simbòlica de llenguatge, o la rehabilitació per part d’Antoine Vergote d’una relectura de la religió acceptable tant per la psicoanàlisi com pel cristianisme, mostren les possibilitats d’un diàleg profitós quan l’espiritualitat accepta ésser purificada per les ciències de la salut i la psicoanàlisi renuncia a una perspectiva reductora de la religiositat. En efecte, Freud va elaborar un potent sistema que pretén donar raó del funcionament de la psique humana (conscient i inconscient, eros i thánatos), alhora que disposa d’una deriva clínica i ofereix una clau hermenèutica de la cultura. No es tracta, per tant, simplement d’un model que prové de les ciències de la salut que aspira a establir la distinció entre salut-malaltia, maduresa-immaduresa, sinó també de la intuïció d’una dimensió universal del llenguatge: tot pot ser considerat un símbol, la clau d’una dimensió no directament accessible de la realitat. D’aquesta manera el pas d’una perspectiva clínica a una altra d’hermenèutica ha constituït l’eix vertebrador d’una fructífera relació entre la psicoanàlisi i la religió a través de l'exegesi.

En l’orígen d’aquest assaig es troba un curs impartit conjuntament per Causse i Civillier que es proposava reflexionar sobre els articles del credo, buscant aquelles estructures dels conceptes teològics bàsics del cristianisme que facilitin enllaçar l’herència de tradició creient amb un possible futur creatiu. El text conserva la forma original de la conversa, amb les seves preguntes i respostes que li donen un aire fresc que permet anar avançant en la reflexió. D’aquesta manera, assistim al debat sobre el vincle entre l’encarnació i una nova concepció del cos; la creació còsmica com a mite dels orígens relacionada amb la possibilitat de la renovació sempre present; l’omnipotència de Déu rellegida des de la perspectiva del poder enmig de la contingència; la trinitat com a singularitat del monoteisme cristià centrat en la relació interpersonal; el pecat original com a maledicció bàsica interpretat com a pèrdua de la innocència; la redempció com a sacrifici absolutori vist com a do excessiu; la resurrecció entesa com a negativa a la reducció a l’objectivació; els sagraments com a vehicles de la gràcia divina relacionats amb la constitució de la vida comunitària; el judici final com a obertura a allò sorprenent que alllibera de la fatalitat de la història...

Francesc-Xavier Marín

Jean-Daniel Causse - Élian Cuvillier. Viaje a través del cristianismo. Exégesis, antropología, psicoanálisis. Sal Terrae. Maliaño. 2015. 211 pp.

Les relacions entre cristianisme i psicoanàlisi mai no han estat còmodes. Les tesis de Freud sobre les motivacions dels creients, la dimensió neuròtica dels rituals i el paper social de les institucions religioses han generat fins a dia d’avui inquietud en no pocs lectors. Tanmateix, les obres del teòleg Oskar Pfister sobre el paper positiu de la religiositat fruit de les seves converses amb Freud, els assajos pioners de Françoise Dolto sobre la dimensió simbòlica del llenguatge, o la rehabilitació per part d’Antoine Vergote d’una relectura de la religió acceptable tant per la psicoanàlisi com pel cristianisme, mostren les possibilitats d’un diàleg profitós quan l’espiritualitat accepta ésser purificada per les ciències de la salut i la psicoanàlisi renuncia a una perpectiva reductora de la religiositat.

En efecte, Freud va elaborar un potent sistema que pretén donar raó del funcionament de la psique humana, alhora que tenia una deriva clínica i oferia una clau hermenèutica. No es tracta, per tant, simplement d’un model provinent de les ciències de la salut que aspira a establir la distinció entre salut-malaltia, maduresa-immaduresa, sinó també de la intuïció d’una dimensió universal del llenguatge: tot pot ser considerat un símbol, la clau d’una dimensió no directament accessible de la realitat. Aquest pas d’una perspectiva clínica a una altra d’hermenèutica ha constituït l’eix vertebrador d’una fructífera relació entre la psicoanàlisi i la religió a través de l’exegesi.

En l’orígen d’aquest assaig es troba un curs impartit conjuntament per Causse i Cuvillier que es proposava reflexionar sobre els articles del credo, buscant aquelles estructures dels conceptes teològics bàsics del cristianisme que permeten enllaçar l’herència de tradició creient amb un possible futur creatiu. El text conserva la forma original de la conversa, amb les seves preguntes i respostes que li proporcionen un aire fresc que permet anar avançant en la reflexió. D’aquesta manera, assistim al debat sobre el vincle entre l’encarnació i una nova concepció del cos; la creació còsmica com a mite dels orígens relacionada amb la possibilitat de la renovació sempre presente; l’omnipotència de Déu rellegida des de la perspectiva del poder enmig de la contingència; la trinitat com a singularitat del monoteisme cristià centrat en la relació interpersonal; el pecat original com a maledicció bàsica interpretat com a pèrdua de la innocència; la redempció com a sacrifici absolutori vist com a  do excessiu; la resurrecció entesa com a negativa a la reducció a l’objectivació; els sagraments com a vehicles de la gràcia divina relacionats amb la constitució de la vida comunitària; el judici final com a obertura a allò sorprenent que allibera de la fatalitat de la història...

Francesc-Xavier Marín

Jean-Luc Nancy. La representación prohibida. Amorrortu. Buenos Aires. 2006. 80 pp.

Pot dir-se tot?, pot mostrar-se tot?, és tot accessible o, pel contrari, existeixen dimensions irreductibles al nostre coneixement, a la nostra percepció, al nostre llenguatge? El tema dels límits és constitutiu de la reflexió filosòfica, però aquí Nancy avança aplicant-lo al cas concret de la Shoah: l’extermini dels jueus durant el règim nazi no s’assembla a cap altre esdeveniment de la història de la humanitat i, per tant, ha de ser preservat en aquesta singularitat. Poden les imatges de l’holocaust mostrar-nos l’horror?, poden els relats dels supervivents traduir-nos l’angoixa humana? Como apunta el títol del llibre, la representació hauria d’estar prohibida, no perquè es tracti d’una impossibilitat sinó perquè hi ha la il·legitimitat de la idolatria. Existeix allò no-representable perquè hi ha un abisme entre l’original i la còpia, entre la realitat i la simulació.

Francesc-Xavier Marín