Jaime Ortega. Encuentro, Diálogo y Acuerdo. El Papa Francisco, Cuba y Estados Unidos. San Pablo.Madrid. 2017. 166 pp.

La política exterior de Donald Trump envers Cuba comportarà desfer el camí iniciat per Obama consistent en restablir les relacions diplomàtiques entre els dos Estats. En aquest cas la cojuntura internacional concedeix major actualitat a aquest relat en què l’arquebisbe emèrit de L’Habana explica les seves gestions en nom del Papa Francesc en ordre a acabar amb mig segle d’aïllament. Per bé que no reveli cap dada desconeguda fins ara el relat del cardenal Ortega té el valor del testimoni.

Francesc-Xavier Marín

James K.Hoffmeier. Arqueología de la Biblia. San Pablo. Madrid.2009. 192 pp.

La nostra història, tant a nivell individual com col·lectiu, està arrelada en l’espai i el temps. Per això hauria de resultar òbvia la importància d’una disciplina com l’arqueologia a l’hora d’il·luminar els orígens de qualsevol fet. Tanmateix, durant anys l’arqueologia es va usar per part de les ciències bíbliques amb finalitats apologètiques. Ara, pràcticament descartat que l’objectiu de l’arqueologia bíblica sigui demostrar la veracitat de la revelació, queda indemne la seva tasca bàsica: ajudar a confirmar la historicitat d’esdeveniments o de personatges històrics. Aquesta obra d’Hoffmeier serà d’interès per a aquells que consideren que tant l’Antic com el Nou Testament no només aporten dades rellevants per la fe sinó també d’alt valor històric i cultural. Aquí rau la diferència entre una “arqueologia bíblica” i una “arqueologia de la Bíblia”.

Francesc-Xavier Marín

James Vanderkam – Peter Flint. El significado de los Rollos del Mar Muerto. Su importancia para entender la Biblia, el Judaísmo, Jesús y el Cristianismo. Trotta. Madrid. 2010. 477 pp.

Molt s’ha avançat des que es van descubrir els primers rotlles de Qumran i es van fer les primeres publicacions en la dècada dels 50. A dia d’avui s’han publicat quasi tots els rotlles (se’n discuteix el nombre però la xifra s’aproxima als 1000 textos) en l’edició oficial  del Discoveries in the Judean Desert. S’han realitzat estudis generals i monografies que han facilitat la clarificació tant del significat dels propis textos com de la comunitat de Qumran. En els darrers anys s’ha viscut una autèntica proliferació d’edicions que aconsellava la publicació d’una nova introducció que ajudés el lector en la feixuga tasca de fer-se càrrec de l’estat de la qüestió. Aquest és el principal mèrit dels autors d’aquesta obra que, sense renunciar al rigor cientific, aconsigueixen un text de divulgació precís.

Francesc-Xavier Marín

James W.Heisig. Diálogos a una pulgada del suelo. Recuperar las creencias en una época interreligiosa. Herder. Barcelona. 2005. 272 pp.

Les fórmules ideades per expressar la fe i que durant generacions han ajudat a la humanitat a buscar el sentit de l’existència han canviat notablement. La majoria dels símbols generats per pronunciar la connexió entre la divinitat, la humanitat i el món ens resulten avui insignificants, és a dir, sense sentit. Tanmateix, tant les religions tradicionals com les societats seculars viuen al marge d’aquesta constatació i continuen educant a la gent com si no s’hagués produït la dislocació de la creença. Aquesta és la constatació de la què parteix Heisig, probablement el major expert actual en religions del Japó, qui ens proposa en aquesta obra un diàleg amb els qui viuen des de la descreença. Un diàleg no fàcil que, en el seu cas, se realitza (com va dir el poeta Saigyo en l’expressió recollida en el títol) a “una polzada de terra”, és a dir, ni des del materialisme ni des de l’abstracció.

Francesc-Xavier Marín

Jan Assmann. Violencia y monoteísmo. Fragmenta, Barcelona. 2014, 128 pp.

Si René Girard entenia la religió com el més potent antídot contra la violència, Assmann proposa que el monoteisme ha estat el màxim promotor de la violència. En efecte,  la  revolució monoteista d’Amenofis IV, imposant el culte a Amon, va significar que per primera vegada s’establís la distinció entre religió vertadera/falsa que posterior va recollir i ampliar la tradició mosaica. A partir de llavors, el sagrat esdevé un artefacte polític d’ús de la violència en vistes a l’ordre social. Excel·lent coneixedor de la història egípcia i hebrea, Assmann apunta una aproximació crítica a la tradició: les societats humanes són, en realitat, comunitats de memòria cultural col·lectiva per a les quals la història rememorada deixa més pòsit que l’enganyosa objectivitat històrica. Lligant el passat més antic amb la conjuntura actual Assmann postula que la religió, més que generar conformitat social (l’opi del poble), pot esdevenir una potent estratègia per a estigmatitzar enemics i mobilitzar les masses.

Francesc-Xavier Marín

Jan Patocka. Libertad y sacrificio. Sígueme. Salamanca. 2007. 398 pp.

Patocka (1907-1977) és un exemple paradigmàtic d’intel·lectual marcat per un tràgic destí: portaveu del moviment txec de resistència Carta 77, va ser empresonat i va morir com a conseqüència de les tortures a què va ser sotmès. La seva mort quasi-socrática va ser la rúbrica a una vida profundament guiada per la coherència en la defensa de la llibertat. En efecte, Patocka concep la llibertat com el tret més definitori de l’ésser humà: la llibertat concebuda com a capacitat de distanciament respecte de la vida quotidiana per facilitar, així, la possibilitat abismal de la irrupció d’allò absolut. Llibertat, per tant, entesa com a permanent insatisfacció entre allò que s’és i allò al què s’aspira. D’aquesta manera, radicalitzant el pensament platònic i la metodologia fenomenològica, Patocka presenta la presa de consciència d’aquest abisme generat per la sensació de provisionalitat com l’acte veritablement alliberador de l’ésser humà. En la recopilació d’assajos que aquí presentem es reuneixen textos de diversos períodes (des de 1934 fins a 1976) i de diferent gènere (conferències, cursos, textos privats, seminaris semi-clandestins…) amb el nexe comú de la vida en llibertat, buscant el sentit, amb la veritat com a horitzó i amb la disposició al sacrifici.

Francesc-Xavier Marín

Jason Goodwin. Los señores del horizonte. Una historia del imperio otomano. Alianza. Madrid. 2006. 462 pp.

Des de l’Adriàtic fins el Mar Negre, des d’Anatòlia fins els Balcans, des del Danubi fins el Nil, l’imperi otomà s’estendrà des del segle XIV fins el XX. Un gran imperi ple de contradiccions: controlarà les principals vies de comunicació entre Europa i el Pròxim Orient però no estarà especialment interessat en el comerç; incorporarà ciutadans no musulmans però no farà cap esforç per convertir-los; assimilarà el millor dels eslaus, els balcànics, els bizantins, els perses, els egipcis i els àrabs, però sempre se sentirà a mig camí entre orient i occident. Tres llargs segles de decadència s’iniciaran quan el Mediterrani passi a un segon pla i l’esperit islàmic es paralitzi perquè es prefereix la negociació a la presa de decisions, la tradició a la innovació. Urgeix rellegir la història ara que encara perdura el debat sobre la integració de Turquia a la UE.

Francesc-Xavier Marín

Javier Atencia. El juego de la apariencia. Una ontología de la improvisación. Madrid. Devenir el otro. 2015. 180 pp.

L’autor proposa un suggerent assaig sobre les condicions i límits de la improvisació humana. La nostra existència contingent i fràgil viu reaccionant als estímuls que proporciona la realitat, però no sempre aquesta resposta és conscient sinó que s’improvisa. Valor de l’atenció que permet l’adaptació constante, importància de l’oblit per suspendre allò après i obrir-se a la possibilitat, renúncia al control racional per ampliar l’horitzó de les eleccions, necessitat d’alternatives per reconstruir la identitat.

Francesc-Xavier Marín

Javier Barraca. Originalidad e identidad personal. Claves antropológicas frente a la masificación. San Pablo. Madrid. 2017. 149 pp.

Disposar de coneixements sobre què sigui la realitat i el seu funcionament però ignorar quina és la pròpia identitat és un greu desperdici. Al capdavall tot saber hauria d’estar estructurat al voltant de la pregunta sobre la pròpia identitat. No poder respondre la qüestió sobre un mateix facilita la pèrdua de personalitat, la caiguda en la massificació i la manipulació que comporta. Només qui viu fortament arrelat en la seva identitat duu a terme la tasca d’existir amb sentit.

Francesc-Xavier Marín

Javier Martín. Suníes y chiíes. Los dos brazos de Alá. Catarata. Madrid. 2008. 333 pp.

Per bé que sapiguem que els fenòmens culturals (la religió inclosa) són terriblement complexos, massa sovint perdem de vista aquesta perspectiva i caiem en la caricatura. Així, no és gens estrany que més d’un intenti d’explicar alguns dels conflictes del Pròxim Orient i de l’Àsia central apel·lant a la discòrdia entre sunnites i xiïtes. Ens resultarà útil, doncs, per evitar aquestes distorsions, la lectura del llibre Javier Martín que és una garantia de rigor; no en va l’autor, llicenciat en filologia àrab i hebrea, treballa des de fa anys a l’agència EFE (de la qual en va ser director del Servei Àrab) i les seves cròniques van ser reconegudes el 2006 amb el premi Cirilo Rodríguez de periodistes corresponsals.  A més, el llibre que aquí presentem va ser triat per la revista Foreing Policy com un dels 25 millors de l’any passat. En ell descobrirem que l’anomenat “islam polític” és extraordinàriament plural i canviant i que, moltes vegades, el recurs a la terminologia islàmica no és més que la dissimulació d’interessos polítics i econòmics. A més, aquells a qui el llibre estimuli a aprofundir en la matèria tenen l’oportunitat de navegar pel web de l’autor: www.javier-martin.org

Francesc-Xavier Marín