Ignacio Álvarez-Ossorio. (2016). Siria: revolución, sectarismo y yihad. Madrid: Los Libros de la Catarata.

Massa sovint els mitjans de comunicació, apel·lant a la necessitat de garantir el dret a la informació, acaben tractant els conflictes contemporanis des d’un enfocament maniqueu: tant l’enfocament dels fets com l’ús de la terminologia no tenen altra finalitat que suggerir una dialèctica entre uns actors amb qui ens hem d’identificar i uns atres respecte dels quals hem de guardar una prudent distància. Altres vegades, però, l’afany per respectar la complexitat dels conflictes aboca a introduir tants matisos que el lector no iniciat acaba perdent el fil. 

El cas de Síria ha esdevingut malauradament un cas paradigmàtic de la dificultat d’informar amb rigor i, alhora, facilitant una comprensió ajustada dels esdeveniments. L’observador benintencionat que vol comprendre què està passat en el Pròxim Orient es troba desbordat de dades històriques, de notícies sobre els actors que actuen sobre el terreny o sobre les reaccions de la comunitat internacional així com, evidentment, del dia a dia de les batalles. A més, cal afegir-hi les informacions sobre els drama dels milions de desplaçats als països veïns i dels refugiats que intenten arribar a la Unió Europea. Les ànsies de democratització encarnades per la primavera àrab van concretar-se primer a Tunísia el desembre de 2010 i es van anar estenent per tot el Magrib i el Pròxim Orient amb la intenció de desempallegar-se d’uns règims autocràtics. Però aquesta onada revolucionària va topar amb un mur infranquejable a Síria. Baixar el-Àssad va justificar davant de la comunitat internacional la dura repressió contra els revoltats apel·lant a una suposada “excepció siriana”, segons la qual la societat del seu país obeïa lògiques diferents a les imperants en la resta de societats àrabs. Arribat al poder de forma relativament inesperada el-Àssad va haver de fer front a una greu crisi provocada per una sequera patida entre 2006-2010. Quan tot just es començava a superar el drama ecològic va ser la reivindicació política el que semblava posar en perill la supervivència del règim. En poques setmana es va passar de la repressió policial a la intervenció de l’exercit, i de la participació en les manifestacions de grups polítics i associacions de ciutadans a la irrupció d’Estat Islàmic. L’ús d’armes biològiques per part d’el-Àssad va fer que la comunitat internacional sortís d’un lamentable estat d’indiferència i s’internacionalitzés el conflicte. Ara són els Estats Units, Rússia, Turquia, Qatar, Iran i Aràbia els qui aspiren a convertir-se en àrbitres de la guerra.   Álvarez-Ossorio aconsegueix proporcionar les claus bàsiques d’aquest conflicte, hereu d’una pèssima gestió de la descolonització ara fa un segle, que ha causat la principal catàstrofe humanitària registrada al Pròxim Orient i s’ha convertit en una terrible justificació en mans dels moviments populistes i islamòfobs.

Francesc-Xavier Marín 

Cacho Nazábal, I. Cristología. Sal Terrae. Maliaño. 2015. 455 pp.

Més enllà dels debats fundacionals de les cristologies modernes (la relació entre el Jesús de la història i el Crist de la fe, el debat entre cristologies descendents i ascendents, l’opció per la desmitologització) un dels mèrits d’aquesta obra rau en haver incorporat la mirada contemporània de les teologies jueva i islàmica a fi de proposar la imatge d’un Jesús proper, lliure de restriccions teològiques i d’imperatius morals que desitja transparentar l’amor de Déu.

Francesc-Xavier Marín

Ignasi Moreta.Conversaciones con el biblista Josep Rius-Camps. Barcelona. Fragmenta. 2014. 252 pp.

S’agraeix la saviesa de qui sap endinsar-se en una conversa conscient que és la paraula l’autèntic fil conductor del diàleg. Moreta dóna una lliçó en aquest sentit: atent a les idees i reaccions de Rius-Camps sap intervenir quan és precís i preguntar allò més escaient per ajudar el lector a situar el personatge. Sota l’aparença de seguir un ordre cronològic com si d’una biografia es tractés, en realitat el llibre retrata a la perfecció el biblista català tal com és: càlid i brillant, intuïtiu i profund però, sobretot, dotat d’una llibertat intel·lectual que l’ha posicionat com un des teòlegs més brillants del nostre país. Els dos excursos sobre Jesús donen bona prova de fins a quin punt la recerca sobre els manuscrits neotestamentaris permet resituar la figura de Jesús i el seu missatge sota una nova òptica. Un llibre inspirador que ens apropa al Nou Testament amb nous ulls.

Francesc-Xavier Marín

Isabel Gómez Villalba. Educar la inteligencia espiritual. Khaf. Madrid. 2014. 271 pp.

Aprendre a ésser i a habitar el món amb sentit espiritual no consisteix simplement en dominar els continguts que les religions transmeten sinó que demana, sobretot, despertar la intel·ligència espiritual. El llibre proposa una sèrie de recursos i estratègies per aplicar a les aules amb el propòsit de connectar la reflexió i la pràctica i contribuir a una nova humanització inspirada en la dimensió espiritual.

Francesc-Xavier Marín

J.E.B. Lumbard  (ed). El Islam, el fundamentalismo y la traición al Islam tradicional. J.J. de Olañeta Editor. Barcelona. 2007. 469 pp.

La tesi proposada en aquesta obra defensa que la comunitat islàmica ha estat en els darrers anys incapaç d’explicar-se a  ella mateixa. El creixent coneixement de l’Islam a Occident (començant a superar un històric analfabetisme que no feia més que afavorir tota mena de prejudicis) representava una oportunitat immillorable per obrir de bat a bat les portes de l’Islam i compartir les seves tradicions i ensenyaments. Tanmateix, segons el parer dels autors, el fracàs ha estat rotund. En primer lloc perquè aquest coneixement ha anat lligat a fenòmens tràgics com la revolució a l’Iran, la guerra civil al Líban, el permanent conflicte a Palestina, el drama d’Afganistan, l’aparició de multitud de grups gihadistes i, per damunt de tot, la catàstrofe de l’11-S. En segon lloc, perquè s’ha deixat que la veu de l’Islam quedés en mans d’estudiosos occidentals no musulmans o bé han estat els més exaltats els qui han enarborat la seva bandera.

És cert que les últimes dècades ja havien vist l’aparició de figures d’una qualitat notable que, seguint els passos pioners de Schuon, Guénon i Burkhardt, dominaven tant la tradició europea com la islàmica. Pensem en noms com Hossein Nasr, Martin Lings, Charles Le Gai Eaton, Jean-Louis Michon, A.K.Brohi o Naquib al-Attas. Ha arribat, tanmateix, el moment d’una nova generació que queda ben reflectida en aquesta obra: D.Dakake, F.S. Naeem, R.Shah-Kazemi, I.Kalin, W. El-Ansary, E.Akram i T.J.Winter. Autors egipcis, pakistanesos, iranians o nordamericans que tenen en comú un notable arrelament a mig camí entre Orient i Occident. Tots ells (i aquí rau l’nterès principal d’aquesta obra) membres de l’anomenat “tradicionalisme islàmic”. Certament, l’opció del traductor de l’obra per l’expressió “tradicionalisme islàmic” es presta a confusió. Rere aquesta expressió hi ha, en realitat, el mot àrab ihsan, clau del pensament místic. L’ihsan, o la tradició ihsani, creu que obrar bellament (aquesta en seria la traducció literal) és la dimensió que més ens apropa a Déu. Només quan Déu ha fet bonica la identitat d’algú aquest pot desplegar tota la potència de la fe. Al llarg d’aquesta obra (dividida en un primer bloc dedicat als fonaments religiosos de l’Islam, un segon apartat dedicat a la dimensió històrica del gihad, i un tercer capítol centrat en la dimensió política de l’Islam contemporani) trobarem un intent d’actualització del corrent ihsani a partir del pensament de dos dels seus més grans representants: Abu Hamid al-Ghazali i Ibn al-Arabi. Al llarg del llibre es debat sobre aspectes essencials de l’Islam contemporani: si es pot construir una identitat islàmica sense unes creences fixes, si la millor alternativa per a l’Islam és el replegament identitari com a reacció a l’estigmatització, si la usurpació del nom de l’Islam per part dels radicals representa el conjunt dels creients.

Francesc-Xavier Marín

Jacques Derrida. Otobiografías. La enseñanza de Nietzsche y la política del nombre propio. Amorrortu. Buenos Aires. 2009. 91 pp.

Amb motiu del bicentenari de la Declaració d’Independència dels Estats Units la Universitat de Virginia va encarregar a Derrida una conferència sobre la independència i els drets humans. Derrida, tanmateix, fidel als seus principis, reformula la qüestió i proposa una reflexió sobre el contracte, el compromís i la promesa. Prenent com a punt de partida el cas particular de Jefferson signant la Declaració, Derrida considera el valor antropològic de la representativitat com a element performatiu de la democràcia.  I, acompanyat per Nietzsche, Kierkegaard i Freud mostra les íntimes connexions entre la vida i l’obra, entre la biografia i els noms. D’aquesta manera, a través dels complexos jocs de llenguatge als què ens sotmet Derrida, intuïm el laberint que és la construcció de la identitat, la paternitat de les institucions i el paper de l’ensenyament i l’escolta en l’Estat modern.

 Francesc-Xavier Marín

Jacques Derrida. Acabados. Kant, el judío, el alemán. Trotta. Madrid. 2004. pp. 128 pp.

Es recullen en aquest llibre dues intervencions de Derrida. En la primera d’elles, a propòsit de les relacions entre Adorno i Benjamín, es reflexiona sobre la identitat vehiculada per la llengua com a expressió simbòlica de la cosmovisió característica de cada cultura. Com la globalització afectarà (afecta ja de fet) la nostra identitat?, com les cultures més desprotegides poden preservar (si és que convé fer-ho) el seu patrimoni cultural enfront de l’imperialisme cultural d’Occident?, com ha de gestionar-se la pluralitat cultural existent a Europa? En la segona part de les conferències Derrida reflexiona, a propòsit de Kant, sobre la identitat reflectida en el sentiment nacional: com es compaginen la globalització i el nacionalisme?, què significa ser patriota?, quin sentit té la identitat nacional en els Estats configurats per una pluralitat de pobles?.

Francesc-Xavier Marín

Jacques Derrida. Carneros. El diálogo ininterrumpido: entre dos infinitos, el poema. Amorrortu. Buenos Aires. 2009.76 pp.

Derrida va coincidir per primera vegada amb Adorno en un acte acadèmic a París el 1981. Va quedar impactat per la calidesa del filòsof alemany però amb una impressió ambivalent: la comprensió que Adorno es feia de les propostes de la deconstrucció els obligaria a allò que Derrida anomena un “diàleg interior” que troba el seu reflex en aquesta obra. En efecte, Adorno va qualificar la deconstrucció d’inquietant, alhora familiar i desconcertant, i Derrida li replica a partir de la idea segons la qual l’experiència artística excedeix sempre qualsevol horitzó d’interpretació. A través del vers de Celan que fa “El món se n’ha anat, jo he de dur-te”, Derrida proposa una lectura d’ètica postmoderna: cap món no pot garantir-nos un fonament prou sòlid, però la responsabilitat per la humanitat continua essent un imperatiu irrenunciable.

Francesc-Xavier Marín

Jacques Fédry. Decidir según Dios. El método de Ignacio de Loyola. Mensajero-Sal Terrae. Bilbao-Santander. 2012. 175 pp.

D’alguna manera tota experiència espiritual que aspiri a no quedar-se en la pura individualitat del creient sinó a poder ser transmesa ha de plasmar-se en una proposta mistagògica. Va ser l’experiència d’Ignasi de Loiola quan va redactar els Exercicis amb l’afany d’ajudar a determinar la vida d’cord amb els plans de Déu. Fédry concep un llibre sumament didàctic que, partint de la metàfora de l’arbre (arrels, tronc, branques i fruits), representa la vivència ignaciana describint 6 condicions i 5 mitjans. Llibre ideal per a qui aspiri a iniciar-se amb excel·lent orientació en els secrets de la vida espiritual.

 Francesc-Xavier Marín

Jacques Scheuer. Un cristiano en la senda de Buda. Herder. Barcelona. 2012. 252 pp.

Apassionant estudi d’aquest jesuïta professor de religions orientals a Lovaina que, seguint l’estela oberta fa dècades per Romano Guardini, veu en Buda el personatge espiritual que més s’assembla a Jesús. En la mateixa direcció que anys enrere Guardini, Scheuer aspira a descobrir el significat cristià de Buda com l’últim geni religiós amb qui el cristianisme haurà de confrontar-se. Sense caure en el concordisme fàcil, Scheuer sap enfrontar el cristianisme i el budisme en qüestions clau com la recerca d’un guia espiritual que ens acompanyi en el combat per l’alliberament a través de la renúncia, la meditació o la gestió del desig.  

Amb un estil molt didàctic Scheuer aconsegueix mostrar l’íntima connexió entre saviesa i compassió, entre gratuïtat i do, entre vivència i reconeixement, entre il·lusió i coneixement, entre un Orient i un Occident que entren en un diàleg sincer del qual els dos en surten enfortits. Suggerent exemple d’allò que Panikkar anomenava diàleg dialògic. Scheuer parteix de la doctrina budista segons la qual el desig genera patiment. L’existència està constantment travessada pel malestar, la sensació de confusió i frustració, d’alienació i falta d’harmonia. No es tracta aquí de pretendre ignorar aquesta realitat creient ingènuament que si no pensem en el patiment aquest no ens afectarà, ni de quedar paralitzats davant d’aquesta constatació i renunciar a l’esforç de buscar un ordre, sinó d’aspirar a un remei a través de l’extinció del desig. El Buda es presenta, així, amb un fort component terapèutic que proporciona pau. Es tracta de combatre per alliberar-se d’aquest corrent de patiment que ens arrossega buscant ser cadascú la seva pròpia llum, aspirant a la il·luminació que prové de la interrogació i la verificació personals abans de prendre decisions. No havent-hi en el budisme els conceptes de revelació i de salvació divina, cadascú ha d’aprendre a comptar amb els seus propis recursos, a mantenir una vigilància que no es relaxi.

És conegut que en la tradició budista aquest esforç d’alliberament no és una tasca solitària sinó que es duu a terme amb l’estimable ajuda d’un mestre. Cal unir-se a l’experiència dels savis que poden guiar-nos. No es tracta aquí d’una espiritualitat missionera sinó més aviat d’una tradició de saviesa: el mestre està sempre disponible per proporcionar una orientació quan és sol·licitat. El Despertar o la Il·luminació només seran accessibles si hom accepta unir-se a un moviment col·lectiu, apropiar-se d’una doctrina i entrar en el procés de transformació interior que proposa el mestre.  Es tracta sempre d’un itinerari llarg, que pot requerir diverses existències i que exigeix una sèrie de despreniments que han d’afavorir la purificació. És la saviesa del testimoniatge, de la sinceritat transparent i de l’afany de guiar-se per criteris ètics. Paradoxa de la importància simultània del missatge i del silenci, de l’esforç i de la gratuïtat de qui té l’íntim convenciment que només la compassió pot alliberar-nos.

Francesc-Xavier Marín