Hans Küng. El principio de todas las cosas: ciencia y religión. Trotta. Madrid. 2007. 224

pp.

En aquesta obra (escrita entre el IV Parlament de les Religions del Món i el desenvolupament del Projecte d’una Ètica Mundial), l’autor aspira a fer balanç dels reptes que en els darrers 50 anys la recerca en els camps de la cosmologia, la biologia i l’antropologia dirigeixen a l’ètica i a la religió. La intenció de l’autor és destacar la urgència i la necessitat d’un saber filosòfico-teològic bàsic per oferir una resposta coherent i convincent a les qüestions fonamentals. Es tracta del saber que van mostrar Galileu, Copèrnic, Newton, Darwin o Einstein i que no els va allunyar de la religió. Ells, com Hans Küng, privilegien la integritat espiritual a la conformitat dogmàtica o a la servitud eclesiàstica, busquen el just equilibri entre la creença i una racionalitat no idolatrada, entre la humilitat i la confiança.

Francesc-Xavier Marín

Hans Urs von Balthasar. Examinadlo todo y quedaos con lo bueno. Encuentro. Madrid. 2007. 82 pp.

Es tracta de l’entrevista que Angelo Scola va fer a von Baltasar el 1986 per a la revista italiana 30 Giorni. Malgrat que el pas del temps ha provocat que molts aspectes concrets hagin perdut actualitat (a més l’entrevista conté moltes referències a la perspectiva italiana) segueix vigent la profunda mirada de fe d’un dels grans teòlegs del segle XX. El llibre incorpora afirmacions dures i contundents per part d’un von Baltasar que demana disculpes per la miopia de qui ja no es troba a gust amb les novetats de l’església postconciliar, per bé que significativament fa referència a Ratzinger per rebutjar ésser qualificat de preconciliar i de pessimista en les seves reflexions sobre l’església en el món d’avui, les relacions amb la Il·lustració i el judaisme, la teologia de l’alliberament, la cultura cristiana, el complex antiromà, els carismes en l’església o la sexualitat.

Francesc-Xavier Marín

Hans-Georg Gadamer. El último dios. La lección del siglo XX. Un diálogo filosófico con Riccardo Dottori. Anthropos. México. 2010.173 pp.

En una entrevista és vital el paper de qui dirigeix les preguntes i orienta la conversa. En el cas que aquí ens ocupa Dottori compleix amb nota aquesta funció: preguntes intel·ligents, comentaris subtils i apreciacions interessants que obliguen un personatge de pensament complex com Gadamer a ajustar-se a un guió. De la mà de Dottori Gadamer interactua amb  Rorty, Popper, Nietzsche, Derrida, Habermas, Heidegger o Jaspers per desgranar el seu pensament sobre hermenèutica, metafísica, ètica, retòrica, política i religiositat. El text mostra amb claredat l’íntima connexión entre metafísica i filosofía pràctica: sense saviesa les ideologies ens arrossegaran en la seva lluita i no sabrem fer front ni a l’angoixa de la finitud ni a la sorpresa joiosa de la vida. Només la saviesa ens permetrà entendre la relació entre el reconeixement de l’autoritat de la tradició i l’imperatiu de l’emancipació.

 Francesc-Xavier Marín

Hans-Georg Gadamer. Hermenéutica de la Modernidad. Conversaciones con Silvio Vietta. Trotta. Madrid. 2004. 110 pp.

Un any abans de morir als 102 anys, Gadamer va concedir dues entrevistes amb la intenció de fer balanç de la seva llarga trajectòria intel·lectual. Aquestes entrevistes tenen dos eixos conductors: en primer lloc reflexionar sobre els factors que fan de la nostra època un temps privilegiat en la història de la humanitat, anàleg al que van suposar en el  seu moment l’Antiguitat, l’Edat Mitjana, el Renaixement o la Il·lustració; en segon lloc Gadamer es proposa oferir una lectura hermenèutica sobre els nous reptes que ens presenta la biologia: suprimir les malalties, allargar la vida, fecundar in vitro… Fidel al seu principi segon el qual el diàleg dirigeix els interlocutors en comptes de ser ells qui tenen les regnes del debat,  la conversa recollida en aquesta obra mostra clarament com els temes es van barrejant lliurement, de manera que només en aparença la connexió entre preguntes i respostes és immediata.

Francesc-Xavier Marín

H.-J.Klauck. Los Hechos apócrifos de los Apóstoles. Sal Terrae. Santander. 2008. 308 pp.

Un segle després de la publicació per part de R.A.Lipsius dels quatre volums dedicats als Fets apòcrifs, Klauck emprèn la tasca d’actualitzar el coneixement d’aquestes obres a partir dels recents avanços en l’estudi de la literatura apòcrifa del cristianisme primitiu. Els Fets de Joan, Pau, Pere, Andreu i Tomàs (juntament amb les Pseudoclementines i la col·lecció de les obres més tardanes), en gran part inspirats literàriament en les estructures de l’anomenada “novel·la antiga”,  van ser molt populars entre els maniqueus del segle IV. En aquest sentit, la influència del gnosticisme i del platonisme mitjà es deixa entreveure en la relectura de la passió de Jesús i dels miracles o en el debat sobre el paper de les dones i la sexualitat en la nova fe.

Francesc-Xavier Marín

Hari Prasad Shastri. La búsqueda del guru.  José J. de Olañeta editor. Barcelona. 2008. 209 pp.

Un dels àmbits privilegiats en què acaba concretant-se la vivència espiritual és la conversió o il·luminació. Al marge de les implicacions d’ordre psicològic i sociològic que acompanyen aquests processos, així com dels canvis en la percepció ètica del subjecte convertit, allò que sempre ha resultat interessant d’analitzar és el procés mateix de conversió. Shastri (1882-1956), educat en l’hinduisme tradicional, va esdevenir un dels millors experts del Vedanta i del Ioga. L’obra que presentem se centra en un dels aspectes fonamentals de la recerca de la il·luminació: trobar el mestre adequat que pugui orientar correctament. Amb delicadesa i simplicitat Shastri narra aquesta recerca per part de Prakasha Swarup al nord de l’Índia, decebut de les aportacions de la filosofia i la política. Els experts la consideren una de les millors descripcions modernes dels processos d’iniciació espiritual.

Francesc-Xavier Marín

Hilari Raguer. Ser independentista no és cap pecat. L’Església i el nacionalisme català. Claret. Barcelona. 2012. 73 pp.

La denominació ha anat evolucionant al llarg dels darrers 150 anys (provincialisme, regionalisme, nacionalisme, sobiranisme, independentisme) però la qüestió de fons ha romàs inalterada: un “estat d’esperit” (per dir-ho amb Vicens Vives) que reflecteix una singular manera d’estar en el món. Sigui el nacionalisme català d’inspiració catòlica (Balmes, Torras i Bages, Antoni M.Claret) o el nacionalisme federalista d’esquerres, en tots dos casos es tracta del refús del centralisme intolerant i de la defensa de la sobirania cultural. Raguer en vol seguir les petjades, des de la vitalitat dels ordes religiosos fins la predicació en català, des de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat fins la defensa dels drets de les nacions per part del Vaticà.  Memòria viva de la voluntat de ser i de la fidelitat a la pròpia identitat.

Francesc-Xavier Marín

Hugo Mujica. El saber del no saberse. Desierto, Cábala, el no-ser y la creación. Trotta. Madrid. 2014.

Mujica sap de què parla quan es refereix a la condició humana com un viatge a la recerca d’un mateix: nascut a Argentina, compagina el batxillerat amb el treball en una fàbrica. Passa la dècada dels 60 a Nova York estudiant belles arts i filosofia, alhora que se submergeix en el món de la psicodèlia. L’ambient hippy el posarà en contacte amb els Hare Krishna, entorn que abandona per ingressar a la Trapa. Desvinculat després d’aquest orde religiós s’interessa per la tradició hesicasta grega. Finalment, retornat a Argentina, s’ordena sacerdot i comença una prolífica carrera literària a mig camí entre l’assaig i la poesia. En aquesta recopilació d’articles trobarem un fil conductor: l’insondable misteri de la vida només és transitable creativament, és dir, buscant un sentit en l’absència, un mot en el silenci, una inspiració enmig de la quotidianeïtat.  

Francesc-Xavier Marín

Ian G.Barbour. Religión y Ciencia. Trotta. Madrid. 2004. 566 pp.

En l’època de la revolució dels paradigmes científics en el primer terç del segle XX el filòsof nordamericà A.N.Whitehead escrivia que, quan hom considera allò que la religió i la ciència representen per a la humanitat, no és exagerat dir que la història futura depèn de la decisió que la nostra generació prengui sobre la relació entre ambdues. Si en el segle XVII el gran tema de discussió era el debat entre física i metafísica (Galileu, Newton), en el segle XVIII va ser la reflexió sobre la Naturalesa i Déu (Il·lustració, Romanticisme), i en el segle XIX l’accent es va desplaçar cap a la biologia (Darwin), en el segle XX el centre del debat han estat la física, l’astronomia i de nou la biologia. A inicis del segle XXI tot sembla indicar que gran part de la polèmica pot girar al voltant de la recuperació de la lectura neopositivista i neofonamentalista sobre la naturalesa humana amb la pretensió de presentar-se com l’única via d’accés vàlida a la veritat. Afortunadament les relacions entre ciència i religió ja no es redueixen al conflicte sinó que són possibles noves formes d’interacció que Ian G.Barbour (físic i teòleg, catedràtic emèrit del Carleton Collage, premi Templeton per al progrés en religió) explora en aquesta obra: la independència, el diàleg i la integració. Urgeix, doncs, un diàleg fluid entre ambdues disciplines que, més enllà del concordisme fàcil, respecti la mútua autonomia i contribueixi a la convicció que cap perspectiva és capaç d’esgotar la incommensurable riquesa de la realitat.

Francesc-Xavier Marín

Ian G. Barbour. El encuentro entre ciencia y religión. ¿Rivales, desconocidas o compañeras de viaje?. Sal Terrae. Santander. 2004. 263 pp.

Quan es configura la ciència moderna, durant els segles XVI-XVII, la majoria dels científics occidentals creia fermament que les seves recerques ajudarien a comprendre millor els plans de Déu. En el segle XVIII es produeix una transformació de les mentalitats que fa que molts científics abandonin la fe en un Déu personal i provident en favor d’una deïtat que origina mecànicament l’univers. En el segle XIX apareixen diversos científics que mantenen una actitud hostil envers les creences religioses i, en el segle XX, amb la revolució dels paradigmes científics, irrompen quatre models diferents de relacions entre ciència i religió: conflicte, independència, diàleg i integració. La intenció de Barbour en aquesta obra és fer el seguiment de l’estat de la qüestió d’aquests quatre models teòrics en els grans temes de la ciència moderna: l’astronomia, la física quàntica, la teoria de l’evolució, la genètica, la neurociència i la biologia.

Francesc-Xavier Marín