Boris Groys, Vittorio Hösle. La razón al poder. Una discusión. Valencia. Pre-Textos. 2004. 114 pp.

Amb motiu del segon centenari de la publicació per part de Hegel de la Fenomenologia de l’Esperit, Groys i Hösle es reuneixen a Karlsruhe per fer balanç del que ha donat de sí la raó en ordre a organitzar la identitat individual i les relacions socials. Després de Hegel va començar aquell fenomen que Lukács va anomenar la “destrucció de la raó” i que, grosso modo, ha arribat fins a la postmodernitat. Groys i Hösle (que, malgrat les diferències ideològiques de partida, comparteixen una reflexió profundament existencial i contrària a tota mena d’irracionalismes) posen sobre la taula suggerents idees sobre la sort de la filosofia en el segle XXI, el fracàs de l’experiment comunista, la legitimitat del capitalisme i el retorn de la religió. Potent diàleg sobre la tensió tradició-modernitat i individu-comunitat. Si Hegel va establir que el repte era el mutu reconeixement, ara el desafiament és discernir si pot haver-hi una política racional.

Francesc-Xavier Marín

Guadalupe Seijas (dir). Historia de la literatura hebrea y judía. Trotta. Madrid. 2014. 974 pp.

Feia 50 anys que no hi havia en castellà una obra actualitzada que proporcionés un balanç complet de la història de la literatura feta en hebreu o editada per jueus. Cal felicitar-se, doncs, per la iniciativa dels 25 investigadors que ens conviden a una mirada que va des de la Bíblia fins els autors contemporanis, repassant tres mil anys  de producció cultural d’enorme influència.

Francesc-Xavier Marín

Guy Luisier. (2016). Historias de una posada. Cartas al Señor samaritano. Boadilla del Monte: PPC. 148 pp.

L’autor ens brinda, en forma de cartes inicialment accessibles en el seu blog personal, unes suggerents meditacions sobre la paràbola del bon samarità amb la finalitat d’il·lustrar què significa per a un cristià sentir compassió pel proïsme. Des del primer moment el lector percep que, en realitat, el bon samarità és Jesús per a qui no som éssers indiferents sinó que té cura de nosaltres, ens acull i recomforta,  i promet tornar per interessar-se per la nostra salut-salvació.

Francesc-Xavier Marín.

Hajime Tanabe. Filosofía como metanoética. Herder. Barcelona. 2014. 418 pp.

L’Escola de Kyoto va revolucionar la cultura japonesa al llarg del segle XX buscant una relectura de la tradició mahayana des de la perspectiva de la filosofia occidental contemporània. Per bé que amb matisos diferents Kitaro Nishida, Keiji Nishitani, Masao Abe, Shizuteru Ueda, Eshin Nishimura i Hajime Tanabe es replantegen una reflexió sobre la religió a partir de conceptes com el no-res o el buit. Tanabe duu a terme aquesta tasca analitzant el budisme de Shinran (segles XII-XII) des d’Eckhart, Kant, Schelling, Hegel, Pascal, Kierkegaard, Nietzsche o Heidegger amb l’objecte de mostrar que la conversió sorgeix quan hom renuncia al propi-poder (jiriki) per sotmetre’s a l’Altre-poder (tariki). En aquest sentit una traducció més literal i menys conceptual del títol original de l’obra de Tanabe resulta il·luminadora: la filosofia com a camí del penediment. La complexitat del text no ha de desanimar el lector ansiós de trobar potents propostes per fer front a la crisi de sentit.

Francesc-Xavier Marín

Halil Bárcena. Perlas sufíes. Saber y sabor de Mevlana Rumi. Barcelona. Herder. 2015. 207 pp.

El nom de Rumi (1207-1273) s’escriu amb majúscules en el panorama de la història de l’espiritualitat humana. Una potent base teològica li va servir de fonament per a una increïble trajectòria mística que es plasma en l’escola dels dervixos giròvags. Bárcena selecciona i comenta alguns textos clau de Rumi per recordar-nos que la veritat és intemporal i que no podem permetre’ns el luxe de prescindir dels mestres.

Francesc-Xavier Marín

Hannah Arendt. Más allá de la filosofía. Trotta. Madrid. 2014. 214 pp.

És possible trobar-se enmig d’una situació conflictiva i no quedar xuclat per ella? Poden ser superades les experiències de fracàs i no quedar paralitzats per elles? Arendt proposa reflexionar sobre tot això guiats pel testimoni de qui, amb cor comprensiu, desitja reconciliar-se en un món fragmentat amb el propòsit de trobar una perspectiva saludable. Per primera vegada s’editen en castellà una sèrie de breus articles, esquemes de conferències, ressenyes bibliogràfiques i discursos en els què Arendt pensa sobre l’experiència dolorosament viscuda i apunta la possibilitat de dur a terme una existència amb sentit. Envoltats de ruïnes, caminant entre penombres, quan el coneixement adquirit ja no ens proporciona respostes satisfactòries, irromp la pregunta determinant: pot rescatar-nos la cultura?, hi ha en l’art una capacitat reveladora que posi remei a la nostra fragilitat? Brecht, Broch, Rilke, Proust, Kafka, Faulkner o Dostoievski rellegits per Arendt mostren l’opció per un món que, malgrat tot, pot ser rescatat.

Francesc-Xavier Marín

H.Blumenberg. Tiempo de la vida y tiempo del mundo. Pre-Textos. Valencia. 2007. 327 pp.

L’obra fonamental de Blumenberg no és de lectura fàcil; més aviat passa tot el contrari. Amb tot, es tracta d’una de les obres filosòfiques més importants del segle XX. Partint dels postulats característics de l’escola fenomenològica Blumenberg dóna per suposat que l’ésser humà (com la resta de la realitat) està profundament travessat per la dimensió temporal. Encara més, que el decurs del temps és tan decisiu en l’existència humana que la temporalitat passa a ser una dimensió constitutiva sense la qual resulta completament impossible comprendre què i qui som. Ara bé, què és el temps i com ens afecta?, què signifiquen perdre, guanyar i recuperar el temps?, quina incidència té el pas del temps en la  nostra experiència de la realitat?, quina relació es dóna entre el temps i la veritat?, en quin sentit ens defineixen la història i la biografia?, com ens afecta l’acceleració del temps?, què passa quan passa el temps?, què és en realitat la durada del temps?, quin sentit té passar el temps i aprofitar el temps?. Complexes preguntes a las què Blumenberg intenta respondre per arribar a la conclusió que una sola vida (l’única de què disposem) és manifestament insuficient per comprendre qui som i què és la realitat.

Francesc-Xavier Marín

Hans Blumenberg. La legitimación de la Edad Moderna. Pre-Textos. València. 2008. 603 pp.

Es tracta d’una voluminosa obra que, amb la contundència habitual d’aquest autor, analitza el paper de la secularització en la configuració de la Modernitat. Blumenberg va més enllà de la tesi ja convertida en clàssica segons la qual la Modernitat significa l’emancipació derivada d’establir el món com a nou àmbit de sacralitat, per proposar l’inici d’aquesta nova època com a autolimitació i autoesgotament de Déu. Llegir aquest difícil assaig paga la pena per fer-se càrrec de la negativa de Blumenberg a acceptar la possibilitat de qualsevol forma de renaixement o la seva proposta de rellegir el trauma d’un temps que arriba a la seva fi com a bona nova d’un horitzó que se’ns ofereix.

Francesc-Xavier Marín

Hans Kelsen. Religión secular. Trotta. Madrid. 2015. 360 pp.

Hans Kelsen (1881-1973) ha estat un dels teòrics de filosofía del dret i de dret constitucional més importants del segle XX. La seva dedicació com  a professor a Europa i als Estats Units va vertebrar una sòlida carrera que mica a mica va derivar cap al dret internacional i va culminar amb la seva candidatura a jutge del Tribunal de la Haia.  La seva adscripció al formalisme jurídic (és a dir, el dret com a fenomen original autònom de consideracions morals i ideològiques) va fer que s’interessés per la religió i critiqués la tesis d’Eric Voegelin segons la qual les ideologies polítiques modernes som formes disfressades de religió.  Acabat de redactar el 1964, a darrera hora Kelsen va decidir no publicar aquest assaig, però ara resulta suggerent llegir la tesis segons la qual la democràcia moderna no es basa en valors absoluts ni transcendents, sinó en la relativitat de l’experiència quotidiana dels ciutadans que estableix, en cada moment, un model d’ordre social.

Hans Küng. Lo que yo creo. Trotta. Madrid. 2011. 256 pp.

Després d’haver escrit monografies sobre les religions monoteistes i  sobre l’ètica mundial Küng ha esdevingut, sens dubte, un autor imprescindible per a qui vulgui analitzar com les religions responen als reptes que els adreça el món contemporani. Els dos volums de les seves memòries (Veritat controvertida, Llibertat conquerida) ja donaven pistes sobre l’evolució del seu pensament, però l’obra que aquí presentem proporciona una clau de lectura decisiva.  En efecte, directe i controvertit, Küng no ha girat mai l’esquena a les preguntes més interpel·ladores: més enllà de la formulació teològica, quin és el fonament de la seva experiència de fe?, en què creu?, en què confia?, què espera? Per a Küng allò irrenunciable en la seva espiritualitat ha estat sempre la confiança, l’alegria  i el sentit com a valors que permeten fer front al patiment vital. Aquesta és la clau de tot el testimoniatge creient i l’àmbit on les religions es juguen la seva credibilitat enmig del món: sense referència als valors humans les religions perden tota la potència del seu missatge.

Francesc-Xavier Marín