Friedrich Nietzsche. Correspondencia. Volumen V. Trotta. Madrid. 2011. 446 pp.

Penúltim volum d’aquesta col·lecció que recull la correspondència de Nietzsche, en aquest cas la compresa entre els anys 1885-1887.  Es tracta d’un període decisiu que abarca des de la finalització d’“Així parlà Zaratustra” fins a la composició de “Genealogia de la moral”. Contra els qui pensen que l’estil directe i immediat de Nietzsche era el resultat de rampells sobtats aquestes cartes ens mostren com treballava Nietzsche, com elaborava les seves idees, com recuperava intuïcions i anava donant forma definitiva a les seves idees. D’aquesta manera, en aquesta correspondència descobrim l’origen i les interioritats de nocions quan han acabat essent bàsiques del seu sistema com són l’etern retorn o la transmutació dels valors. 

 Francesc-Xavier Marín

Friedrich Nietzsche. Correspondencia. Vol. VI. Trotta. Madrid. 2012. 467 pp.

Es tracta del darrer volum de l’àrdua tasca que ha suposat recopilar tota la correspondència de Nietzsche. En aquest cas, les cartes corresponen als anys 1887 i 1889 quan al filòsof se li diagnostica la bogeria que acabarà amb ell l’agost de 1900. És, per tant, una etapa complexa en la què el pensament de Nietzsche assoleix el seu cim i, alhora, una accelerada decadència. És, paradoxalment, un període de profunda soledat mentre s’estan publicant obres clau com El crepuscle dels déus, L’Anticrist i Ecce Homo en les què ja aflora, al costat del recurs constant a la ironia, la megalomania que feia entreveure la malaltia fatal. Com va dir en el seu moment de Chirico és el moment de la divina felicitat de la tardor en què Nietzsche transmuta els valors heretats del platonisme i del cristianisme, mentre llegeix Dostoievski i Tolstoi i recupera l’interès per la música. Nietzsche en estat pur,  demencialment genial.

Francesc-Xavier Marín

F.Schleiermacher. La fe cristiana. Sígueme. Salamanca. 2013. 800 pp.

Es tracta d’una obra bàsica del pensament teològic, publicada originàriament el 1831, en la què l’autor intentar fer un compendi global del pensament cristià evangèlic. Voluntàriament inserida en la renovació teològica inaugurada per les controvèrsies entre la Il·lustració i el Romanticisme, l’obra no ha perdut vigència perquè la intenció de l’autor és dialogar amb la filosofia i les noves ciències a partir del que ell anomena una “ortodòxia en moviment”, és a dir, una reflexió que fortament arrelada en la tradició s’impulsa cap els reptes que suscita l’actualitat per tal d’aportar-hi intel·ligibilitat. Val la pena fer l’esforç de llegir aquesta obra immensa que ha estat comparada per la seva transcendència amb la Summa de sant Tomàs i les Institucions de Calví.

Francesc-Xavier Marín

Díaz Merchán, Gabino. (2017). Evangelizar en un mundo nuevo. Boadilla del Monte: PPC. 383 pp.

Qui va ser bisbe d’Oviedo i president de la Conferència Episcopal Espanyola respon amb aquest llibre la petició d’unes memòries sobre els darrers cinquanta anys de l’Església en el  nostre país. Díaz Merchán és un dels pocs testimonis directes del Vaticà II i entén que el projecte de la nova evangelització pot ajudar a extreure tots els fruits possibles d’aquest esdeveniment si es reflexiona sobre els aspectes fonamentals de la fe i de l’Església.

Francesc-Xavier Marín

Gabino Uríbarri (ed). El corazón de la fe. Sal Terrae. Santander. 2013. 125 pp.

L’articulació més ben aconseguida dels continguts de la fe que és el credo és l’excusa per a què diversos teòlegs jesuïtes reflexionin sobre l’eix eje vertebrador de l’existència cristiana: creure en Déu Pare, creure en Jesucrist, creure en l’Esperit Sant en l’Església. El resultat d’aquest treball en comú és exemplificar a la perfecció allò que Henri de Lubac va anomenar el cercle perfecte del credo.

Francesc-Xavier Marín

G.W.F.Hegel. Fenomenología del Espíritu. Pre-textos. Valencia. 2006. 1176 pp.

Presentació monumental d’una obra que ha marcat el destí del pensament occidental fins els nostres dies. Les 100 pàgines de la introducció de Manuel Jiménez Redondo rellegeixen aquesta obra just 200 anys després de la seva primera publicació. Mèrit indiscutible d’aquesta introducció és reubicar la Fenomenologia en el context grec que va plantejar la lectura metafísica del temps, especialment el Parmènides i el Sofista de Plató. Les notes i la incorporació de parèntesis explicatius ajuden (i molt) com a guia d’una obra que sempre ha arrossegat la (mala) fama de ser tremendament difícil. Per això mereix ser felicitat el traductor, que ha aconseguit una síntesis magnífica de la Fenomenologia hegeliana com la que en el seu moment van realitzar Lukacs, Kojeve, Hyppolite, Heidegger, Gadamer, Marcuse, Adorno o Habermas…

Francesc-Xavier Marín

George Augustin (ed). El problema de Dios, hoy. Sal Terrae. Santander. 2012. 199 pp.

Sigueix essent actual pensar sobre Déu? Així ho sembla en un món complex com el nostre, on conviuen aquells per als qui Déu ja no forma part del seu món, aquells que abusen de Déu per pervertir l’autèntica religiositat, i els creients sincers per a qui Déu és inseparable del sentit de les seves vides. Uns i altres, a més, immersos en una societat secularitzada i, alhora, religiosament plural. Per als autors d’aquest assaig es tracta de vincular la visió antropològica amb una perspectiva teocèntrica.

 Francesc-Xavier Marín

George Santayana. Diálogos en el limbo. Tecnos. Madrid. 2014. 221 pp.

Homenatge amb motiu del 150 aniversari del naixement de l’autor a través de la reedició d’una de les obres que millor reflecteix la combinació dels seus interessos filosòfics i literaris. Si el 1910 va publicar “Tres poetes filòsofs” (Lucreci, Dante, Goethe), aquests diàlegs editats el 1925 presenten el Santayana més ocurrent: un Estranger puja al limb per entrevistar-se amb Demòcrit, Sòcrates i Avicena i mirar d’aclarir els seus dubtes. A semblança dels diàlegs platònics, Santayana ofereix aquí una concepció contraposada a la cosmovisió realista del pensament clàssic i de l’idealisme del cristianisme, on cosmologia, política i ètica ens ajuden a reflexionar sobre els grans temes existencials. No en va, aquest llibre era el preferit de Santayana.

Francesc-Xavier Marín

Georges Bensoussan. ¿Auschwitz por herencia? Sobre un buen uso de la memoria. Anthropos. Barcelona. 2010. 189 pp.

Brillant estudi que no se centra en els fets històrics de la Shoah sinó en la dimensió fonamental de la memòria. Sense record, perduda la filiació del temps, els fets es banalitzen en el monument memorial o la cacofonia commemorativa. Enfront de l’amnèsia Bensoussan reclama el culte a una memòria que preservi realment de l’oblit. La Shoah no va ser un accident de la Il·lustració davant del qual la política o l’educació no van poder reaccionar sinó la metàfora de fins a quin punt resulta destructiva l’aliança entre l’antisemitisme i la burocràcia. Una correcta política de la memòria exigeix replantejar-se una pràctica política que exclou persones a través de l’administració de la població. El segle XX va estar marcat per la catàstrofe del totalitarisme; es tracta, doncs, d’educar després d’Auschwitz, de mostrar que la civilització conté sempre una resta de barbàrie, de revisar la nostra pròpia identificació en tant que subjectes polítics: les lleis que exclouen i la burocràcia que fitxa són el record encara latent del drama humà i del desastre ètic de la falta de compromís en una societat individualista.

Francesc-Xavier Marín

Bensussan, G. Franz Rosenzweig: existencia y filosofía. Anthropos. Barcelona. 2009. 126 pp.

Una relativament llarga cadena uneix autors diversos que en els darrers dos segles han intentat mostrar allò que el pensament occidental deu al judaisme. El que avui sembla quedar fora de discussió és que els més contemporanis d’entre ells (Levinas, Derrida, Bloch, Benjamin…) no haurien avançat tant com ho van fer sense haver assimilat la novetat que va suposar la irrupció de Rosenzweig. Menys de mig segle de vida (1886-1929) fins que l’esclerosi lateral amiotròfica acabés amb ell li va bastar per generar el Nou Pensament. Va ser plenament conscient de la transcendència revolucionària de la seva obra i sabia que el seu reconeixement seria pòstum. Això no el va preocupar mai: va deixar escrit que la seva obra magna, L’estel de la redempció, era un regal que deixava en llegat al pensament alemany. Es tracta d’una revolució copernicana perquè aquí  l’eix vertebrador de la reflexió ja no és el debat sobre si existeix quelcom que mereixi anomenar-se filosofia jueva o filosofia del judaisme, sinó una aspiració molt més agosarada: formular en grec aquells principis que Grècia ignora o vol ignorar. Així adquireixen carta de naturalesa les tríades Déu-Món-Home o Creació-Revelació-Redempció. Tríades que, en la intenció de Rosenzweig, giren al voltant de tres verbs: conèixer, experimentar, resar. Es miri com es miri, L’estel de la redempció és una obra excessiva, només a l’abast d’éssers privilegiats que han ensenyat a la humanitat de què podem ser capaços.

Francesc-Xavier Marín