Alfonso Ruíz Miguel (ed) Entre Estado y Cosmópolis. Derecho y justicia en un mundo global. Trotta. Madrid.2014.342 pp.

La mobilitat inherent al món contemporani ha donat peu a una sèrie innumerable d’intents de definir la nova realitat que ens toca viure. Entre elles, la de la globalització és una de les més afortunades. En efecte, l’abolició de les fronteres (o, al menys, la minimització dels seus efectes) ens planteja unes preguntes singulars: ha fet la globalització que ara percebem el món com quelcom més petit o, al contrari, la presència en un lloc d’elements provinents d’arreu fa que el món sigui, en realitat, més ampli que mai? Sigui com sigui, aquesta temàtica ha estat tractada majoritàriament per l’economia però, en aquesta obra, es reflexiona sobre la dimensió jurídica de la globalització: quin sentit tenen avui els Estats i la seva política?, què significa ara parlar de democràcia global?, existeix una justícia internacional?,  ha d’acceptar-se una concepció transnacional dels drets?,què comporta, en definitiva, sentir-se cosmopolites?

Francesc-Xavier Marín

Amador Vega. Tres poetas del exceso. La hermenéutica imposible en Eckhart, Silesius y Celan. Fragmenta Editorial. Barcelona. 2011. 124 pp.

¿Prové la dimensió excessiva inherent a la mística al fet de referir-se al desig d’un Absolut que per definició se’ns escapa, o més aviat és originada per forçar el llenguatge fins el límit del possible? Aquest assaig aspira a quelcom en aparença paradoxal com és dur a terme una hermenèutica impossible, és a dir, explicitar fins a quin punt els tres autors estudiats, mitjançant la transgressió del llenguatge, incapaciten per traduir les imatges en conceptes. En efecte, el desert (Eckhart), l’abisme (Silesius) i les tenebres (Celan) són les xifres de l’esforç (condemnat a la bestreta a un cert fracàs) d’interpretar la vivència mística. Tal com van fer en el seu moment els tres místics de l’assaig, també Amador Vega sap buscar allò màxim en allò mínim, explicitar que les moltes paraules no ens apropen més a la vivència espiritual sinó més aviat la nuesa de l’autodescentrament, el buit revelador de la petjada, la tensió de l’absència o les possibilitats suggerides per l’esperança. No hi ha terra promesa sense èxode, progressió sense renúncia ni mística sense mots que, més que pronunciats, són insinuats.

Francesc-Xavier Marín

Amador Vega. Libro de horas de Beirut. Fragmenta. Barcelona. 2014. 189 pp.

Els llibres de viatges només en aparença tenen a veure simplement amb la geografia. Desplaçant-se al llarg del territori en realitat el viatger penetra en el seu propi interior amb l’afany d’aprofundir en si mateix. Aquesta mena de viatges només és apte per a qui te prou porositat per deixar-se impregnar pel que passa al seu voltant. Aquí Vega compleix amb escreix les expectatives perquè no es desplaça com a simple turista sinó com a observador atent a la realitat en el seu conjunt a partir dels detalls: a cada passa pel Liban i Síria irrompen Llull i Proust, els cafès i l’estètica, el caos circulatori i l’espiritualitat. Sensibilitat en estat pur que obliga el lector a retenir la lectura amb actitud meditativa i no simplement a anar avançant en el text. La lectura d’aquesta obra no és en realitat només un viaje al Pròxim Orient sinó a allò més pregon de la nostra ànima.

Francesc-Xavier Marín

A.Etzioni. El guardián de mi hermano. Autobiografía y mensaje. Ediciones Palabra. Madrid. 2006. 476 pp.

Es tracta de l’apassionant autobiografia d’un dels grans intel·lectuals del segle XX, un dels revolucionaris dels paradigmes d’interpretació dels fenòmens socials actuals. Des de la sociologia de les organitzacions ha esdevingut un dels més ferotges crítics de l’individualisme radical, un dels creadors del plantejament comunitarista que sempre ha exemplificat a partir de les seves experiències en els kibbutz israelites i en els països de l’òrbita soviètica. Investigat en el seu moment per l’FBI com a possible espia, paradoxalment va acabar assessorant i treballant en l’administració Clinton. Profundament preocupat per mantenir intacte el vincle entre la reflexió teòrica i el compromís ètic, les seves obres reflecteixen el compromís i la responsabilitat que queden paleses en el títol de l’autobiografia.

Francesc-Xavier Marín

Ana María Schlüter. Cantos rodados. Mi camino hacia el zen. PPC. Boadilla del Monte. 2014. 130 pp.

Suggerent testimoniatge d’una de les persones que més ha reflexionat sobre les possibles relacions entre zen i cristianisme. Proposta d’intuïcions sobre el descobriment d’allò més profund de la realitat, del discerniment del jo i la il·luminació del sentit de l’existència destacant la importància del coneixement de sentir-se sempre en camí, conscients del cos, anant més enllà del pensament guiats per l’amor.

Francesc-Xavier Marín

André Dupleix. Orar con Pierre Teilhard de Chardin. Sal Terrae. Santander. 2013. 157 pp.

Teilhard va ser un practicant habitual dels exercicis espirituals de sant Ignasi. Això no hauria de sorprendre tractant-se d’un jesuïta, però aquí l’interessant és fer esment d’una personalitat profundament marcada per l’espiritualitat, és a dir, per fer confluir la vida que hom mena amb la voluntat de Déu. Certament Teilhard ho aconsegueix a través d’una via singular on es troben la teologia i la paleontologia com un reflex del creient que ofereix a Déu els resultats de les seves recerques. Així el món esdevé transparència de Déu, l’esdevenir del temps és la paràbola de la història compartida entre Déu i la humanitat, i la recerca científica el símbol del creient que anhela unir-se a Déu. Espectacular testimoni d’algú apassionat per Déu, però també pels homes i pel món.

Francesc-Xavier Marín

Anne Soupa. ¿Dios ama a las mujeres? San Pablo. Madrid. 2017. 182 pp. 

Rere la pregunta de resposta aparentement evident l’autora qüestiona la dificultat a l’hora d’acceptar que l’amor de Déu assumeix també el  rostre de les dones. Per a aprofundir en la temàtica Anne Soupa rellegeix el relat bíblic de la Creació, repassa el paper determinant d’algunes dones presents en la Bíblia i analitza l’actitud novedosa de Jesús envers elles. En un segon moment l’autora estudia la mirada que proposa el Vaticà II i el magisteri dels darrers 50 anys.

Francesc-Xavier Marín

Antolín Granados Martínez (ed). Las representaciones de las migraciones en los medios de comunicación. Trotta. Madrid. 2013. 303 pp.

Avui la interculturalitat es construeix més a partir dels mitjans de comunicació que a través de la realitat dels moviments migratoris. La globalització que dissol les fronteres converteix en porosos els territoris facilitant la mobilitat humana, però també promou que la informació no trobi barreres infranquejables. D’aquesta manera resulta tan decisiva la presència dels immigrants en els països d’acollida com la seva representació mediàtica. Hi ha aquí una seriosa responsabilitat dels mitjans de comunicació en el procés de construcció dels discursos sobre la identitat, sovint a través de l’escissió entre endogrups i exogrups que promou la indiferència davant l’alteritat o, pitjor encara, l’etnocentrisme que rebutja allò diferent. Enfront d’aquesta realitat no n’hi ha prou amb els manuals d’estil sobre les minories ètniques sinó que urgeix un canvi radical d’actituds a fi que els estereotips i els maniqueismes no acabin dificultant la creació d’una societat inclusiva.

Francesc-Xavier Marín

Antonio Spadaro. Ciberteología. Pensar el cristianismo en tiempos de la red. Herder. Barcelona. 2014. 185 pp.

No admet gaires discussions que internet ha modificat radicalment les nostres vides en molt poc temps deixant de ser simplement una eina per a passar a ser una atmosfera on vivim. La pregunta que es planteja Spadaro és si la xarxa també serà capaç de transformar la nostra manera de pensar i de viure la fe. Aquest jesuïta porta anys reflexionant sobre com el ciberespai subratlla la nostra finitud i ens impulsa cap a l’autotranscendència. Prenent com a punt de partida la substancial modificació del nostre concepte d’experiència, ara Spadaro elabora aquest esbós de ciberteologia on es revisen conceptes com la connectivitat i la mística, la incidència del món virtual en la litúrgia o les implicacions ètiques d’internet. Tot plegat, una suggerent proposta entre la tecnologia i la teologia.

Francesc-Xavier Marín 

Antony Flew. Dios existe. Trotta. Madrid. 2012. 168 pp.

Hi ha haver un moment en què Flew (1923-2010) era el paradigma de l’ateisme derivat del neopositivisme lògic elaborat a Cambridge (B.Russell, G.E.Moore, el primer Wiitgenstein) i Oxford (J.L.Austin, G.Ryle, A.J.Ayer) i del què el Cercle de Viena (Carnat, Neurath) en serà el màxim representant. Per a tots ells les qüestions teològiques i filosòfiques no eren més que pseudo-problemes, proposicions a les què no calia dedicar gaire atenció ja que no tenien una correspondència explícita en el món dels fets. Quan el 1966 Flew publiqui el seu cèlebre assaig “God and Philosophy” quedarà consagrat com el màxim representant de l’ateisme modern, però el 2004 notifica a Habermas que abandona l’ateisme i s’acosta a un deisme simpatitzant amb l’anomenat “disseny intel·ligent”. L’ateu més famós canvia d’opinió i s’inicia una polèmica que encara dura ja que el seu entorn assegura que aquesta conversió va tenir lloc quan Flew estava greument afectat d’una malaltia mental.

Francesc-Xavier Marín